De seguida, però, vaig saber que no m'havia equivocat en les meves decisions. I és que el vaig tenir a l'abast d'una clatellada: li l'hagués poguda donar, però em vaig abstenir. Vaig preferir de mirar-me'l mentre jo continauva esperant a la cua, ell tan xerraire, amb el seu bolset nou, repentinat i somrient (res semblant a la pedra que solia arrastrar). Simplement, vaig agrair passar desapercebut: tal vegada siga aquest el motiu de l'estranya felicitat que em quedà després.
Em ve al cap de nou aquella cita que em va sobtar, a sobre de les intuïcions. I és que un ha trigat 29 anys en adonar-se que davant d'un cúmul contradictori de sentiments, mostren sempre la sortida correcta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada