Comença l'estiu amb el primer bany a la mar, el dinar de comiat del col·legi, projectes nous, el festival Grec (menuda pasta...), el viatget a Baviera, les nits a València... Però sobretot escric tot açò per expressar la joia que m'ha donat el comiat que m'han fet els alumnes.
Crec que malgrat tota l'energia que m'han xuclat els trobaré a faltar. Aquestes 24 personetes m'han acompanyat gairebé cada dia durant dos anys i crec que d'una manera o altra hauré d'omplir aquest buit. Supose que amb nous alumnes l'any proper. Però els haig d'agrair com m'han acomiadat. Certament, la rotllana per expressar els sentiments que despertava la fi de curs va ser un fracàs. Crec que ha estat un error no haver-la fet cada setmana: s'oblida sovint que això d'expressar què sent un és una de les assignatures més difícils. Però tot i així, tots han tingut una manera o altra d'agrair la part positiva que han vist en mi: un gest, un somriure, un regal, fins i tot els més dramàtics m'han emocionat amb les seves llàgrimes. Ara que llegeix-ho allò que m'han escrit, crec que encara que l'hagi gambat més d'una vegada, han sabut captar que la intenció cap a ells era bona.
Bé, els hi desitjo el millor, lamentant no poder acompanyar-los fins a la fi del cicle. El camí que els espera no és gens fàcil, i si molts no canvien algunes actituds que ja han aprehès del seu voltant (quanta merda que hi ha!) acabaran ben malament. Però espere que en algun d'ells arribi a germinar alguna de les llavors que he intentat plantar en el seu cor. Amb més o menys èxit...
De mates i llengua sempre estaran a temps d'aprendre!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada