Prou!

En uns moments en què la merda vessa per totes bandes, la foto ha representat per a mi un alleujament momentani. Al final, tantes notícies sobre polítics, empresaris, gent deshonrada i deshonrosa, corrupta i sense escrúpols acaben per immunitzar-nos. Però la "cosa" existeix: ahir molta gent va sumar-se a la manifestació. Esperem que siga el començament, i no la fi, d'un moviment que posi les coses en el seu lloc i que per fi fem, del nostre país, el país que volem fer.

Però el molt honorable president dels valencians continua parapetant-se darrere de la seva supèrbia i la seva cara dura. El jutge és el seu (més que) amic! En canvi, hem vist l'alcalde de Santa Coloma esposat, humiliat davant les càmeres de televisió recollint les seves coses d'un camió policial en una bossa de fem... Les pomes podrides del Gürtel no cauen mai de l'arbre, i el Millet dorm tranquil·lament a casa seva després d'haver declarat que ell res sabia del saqueig de les arques del Palau de la Música essent-ne president. Mentrestant, els xoriços de l'operació Pretòria fa dies que dormen a la garjola.

Lluny de causar-me cap mena de llàstima cap dels xoriços que han pillat "in fraganti", pense que hi ha qui roba sabent que té les espatlles ben cobertes. Vist el tracte donat a uns i altres, és igual la justícia per tothom en aquest país? Quants més Millets i Camps hi ha a la vida pública que se'n riuen de tots nosaltres plegats mentre fan caixa amb els nostres diners?

La mani un alleujament, però breu. Molta merda hi ha en aquest país de merda, i molt caldria que féssim per netejar-la. Començant potser per una bona llei de finançament municipal, que evite convertir els consistoris en immobiliàries. I potser exigint, com molt bé es va fer dissabte, dignitat a les persones que tenen en els seves mans alguns pilars bàsics del nostre quefer diari.

Realitat i percepció.

Baixada de la llibreteria. Cereria Subirà. Quantes vegades hi hauré passat per davant? Uf, moltíssimes. Sempre m'he fixat en l'escaparata. Ciris i canelobres interessants. Mil formes diferents de treballar la cera. Tan de bo tingués espai a l'habitació per ficar-hi un dels que he vist avui.

La qüestió, però, és que també moltes vegades he guaitat a dintre. Buscant altres objectes que em pugueren agradar. Però no ha estat fins avui que se m'ha aparegut l'espectacle sencer de la botiga: una bella cambra de decoració vuitcentista que m'ha sorprès. Com no l'havia vist encara? Se m'ha demostrat que moltes vegades els ulls, els sentits, només capten allò que busquem. I allò que esperem. Moltes coses se'ns escapen, fins i tot, tenint-les davant dels morros.

Resulta ser que la cereria és la botiga més antiga de Barcelona: oberta l'any 1761, va anar a parar a aquest local en enderrocar-se la part del carrer Argenteria que ocupava durant l'obertura de la Via Laietana.

Bé, feliç de la meva descoberta, he continuat carrer amunt. El gelat de merenga: deliciós. La calma que transmetien els bols tibetans; la guitarra acústica de més enllà. Les pedres velles de la catedral borroses, erosionades. Mmmm... Les runes del temple d'August! La frescoreta de la tardor a flor de pell. Les olors dels restaurants.

Passejar pel gòtic és un plaer per a tots els sentits!

Publicitat :D

Un grapat de punts de vista diferents. La conclusió se la fa l'espectador.

Recomanable!

El regal.

Bé, la gran ploguda de dijous no només va servir per tal d'evidenciar com de mal fetes estan les coses en aquest país: estacions de metro tancades, inundades, ascensors i escales mecàniques inservibles, carrers inundats i desastres varis. Crec que no volia la Natura submergir-nos en el desastre, sinó fer-nos el gran regal que vingué després: aqueix gran arc de sant Martí que va aparèixer, un cop obertes al cel les primeres clarianes, sobre Sants i l'Hospitalet. Clar, brillant, gran, impressionant.

Però quanta gent mirà al cel? A la meva classe, molt poca gent. Què li farem! Quan el vaig veure, em vaig enrecordar d'aquells personatges tan... com descriure'ls? Cursis? Aventurers? Cursis i aventurers? Els ossos amorosos, hehe. Tindria potser 5 anys quan veient la sèrie imaginava com seria la vida dalt dels núvols, tothom feliç. Jo volia viure allí! I recorde com vaig voler saber el perquè d'allò de l'arc de sant Martí: en assabentar-me'n després d'una explicació del meu pare, vaig intentar de fer-ne un amb una llanterna! Què il·lús! Com que era missió impossible, esperava amb impaciència els dies de pluja per veure si en veia un novament.

Bé, avui pocs nens i nenes imaginen com deu ser la vida allà dalt dels núvols. Entre d'altres coses perquè semblen no ser conscients que existeixen els núvols... la Lluna... les estrelles. Altres planetes, altres móns que són tot un misteri que només pot ser resolt, per ara, amb la imaginació.

Només existeixen el comandament a distància de la TV i els de la PS2. Significatiu és també que dels qui van veure el fenomen, cap d'ells ha preguntat per què passava.

I jo em pregunte: existeix encara la infància?

Allò obvi, allò obtús.

Calma; les coses s'han de prendre amb calma. I davant una cruïlla, després del dubte inicial, cal convenciment i determinació: el millor camí, i l'únic possible, és aquell que ja hem triat. No hi ha volta enrere, possibilitat alguna de desfer el camí.

És per això que és important triar bé. Què fer? Com? Cap a on? És evident, caldrà saber on anem, tindre un punt fix en la mirada. Però és clar, per saber on anem, primer cal saber on som. O no? Cal aprendre a llegir en nosaltres mateixos què volem, però no podem aconseguir-ho sense comptar amb què tenim.

I aquestes divagacions no sé a sant de què se m'han ocorregut. En realitat anava a escriure sobre la música i la llibertat. Tal vegada ho haja fet, no sé. Us recomane Mein Name ist Bach. És molt bona, aquesta pel·lícula.

Els desitjos vagues, les idees vagues, la falta d'atreviment i el conformisme produeixen decisions obtuses que generen respostes indesitjades a situacions no esperades. Per què no mirar abans i de front allò obvi!?

Doneu-me la raó!