Bé, la gran ploguda de dijous no només va servir per tal d'evidenciar com de mal fetes estan les coses en aquest país: estacions de metro tancades, inundades, ascensors i escales mecàniques inservibles, carrers inundats i desastres varis. Crec que no volia la Natura submergir-nos en el desastre, sinó fer-nos el gran regal que vingué després: aqueix gran arc de sant Martí que va aparèixer, un cop obertes al cel les primeres clarianes, sobre Sants i l'Hospitalet. Clar, brillant, gran, impressionant.
Però quanta gent mirà al cel? A la meva classe, molt poca gent. Què li farem! Quan el vaig veure, em vaig enrecordar d'aquells personatges tan... com descriure'ls? Cursis? Aventurers? Cursis i aventurers? Els ossos amorosos, hehe. Tindria potser 5 anys quan veient la sèrie imaginava com seria la vida dalt dels núvols, tothom feliç. Jo volia viure allí! I recorde com vaig voler saber el perquè d'allò de l'arc de sant Martí: en assabentar-me'n després d'una explicació del meu pare, vaig intentar de fer-ne un amb una llanterna! Què il·lús! Com que era missió impossible, esperava amb impaciència els dies de pluja per veure si en veia un novament.
Bé, avui pocs nens i nenes imaginen com deu ser la vida allà dalt dels núvols. Entre d'altres coses perquè semblen no ser conscients que existeixen els núvols... la Lluna... les estrelles. Altres planetes, altres móns que són tot un misteri que només pot ser resolt, per ara, amb la imaginació.
Només existeixen el comandament a distància de la TV i els de la PS2. Significatiu és també que dels qui van veure el fenomen, cap d'ells ha preguntat per què passava.
I jo em pregunte: existeix encara la infància?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada