27/01/1945 - 27/01/2009

Amnistia Internacional.

Idees fosques em passaven pel cap sobre el focus mediàtic sobre Haití. Una catàstrofe humana que, no m'interpreteu malament, no em deixa indiferent. Però de sobte, Haití ha aparegut en el mapa. Partits benèfics, maratons a la tele, campanyes massives i tothom col·laborant. Però jo no deixo de preguntar-me com és que abans del terratrèmol Haití era invisible. Un país corrupte, pobre, amb la major taxa de mortalitat infantil del món, amb grans desigualtats i amb una taxa d'atur insuportable. La falta de qualsevol estructura mínimament operativa ha agreujat el patiment de la gent després del terratrèmol. Però heus ací el que ens diu el Roto a la vinyeta: sota les darreres ruïnes estan les anteriors!

I tothom mirant Haití, i el focus deixa d'il·luminar Afganistan. O els milers de persones que moren diàriament a països com Congo. Les morts per fam. Darfur. Els drets humans a la Xina. La repressió a Bielorússia. Els països que patiren el tsunami i que encara NO han estat reconstruïts. Però ai las! Què passà amb el tsunami? Fou moda durant un temps. Tots férem donacions, demostrarem com érem de "bons" i després, que cadascú es mengi la seva merda.

Tot això m'ha fet dolent, i he decidit de no fer cap donació. No em sento bé fent-la (tampoc no fent-la, certament). Perquè crec que el problema no se soluciona posant "pedaços" amb què rentem la nostra consciència. El problema cal arrencar-lo de soca-rel: és un problema de l'estructura, de la naturalesa social, econòmica i política del món que vivim. Hipòcrita i xupla-sang. Creix el PIB mundial, però el planeta cada vegada està més mort. Més gent, més malalties, més pobresa. Denuncia de violacions dels drets humans a països molests, boques callades davant de Xina o Rússia. Quin panorama!

Per això comparteixo plenament l'opinió que ahir s'atreví a escriure Lucía Etxebarría a l'ADN. Tenim davant un problema que cal afrontar des d'una perspectiva política. I tal vegada una ONG que vagi en bona direcció sigui Amnistia Internacional: "la lluita per la dignitat i llibertat humanes ha de ser una lluita política" diu Etxebarría. Potser afegiria a la llista Green Peace i WWF. Perquè entre totes tres marquen unes fites que a llarg termini seran les que acabaran amb els problemes que intentem ara, confiats, posar solució amb un altre pedaç.

Qualsevol esforç d'estalvi que faci a partir d'ara serà cap aquestes que hi anirà.

Intensitat

Avui he comprès quant m'agrada l'hivern. Me n'he adonat durant uns breus segons, mentre observava des de l'autocar com les branques nues d'uns plàtans que hi ha darrere del col·legi semblaven voler tocar el cel, un cel blau, net, intens gràcies a la pluja que caigué ahir. Sota l'arbre hi havia un bassal en què es reflectia el mateix espectacle però amb una tonalitat ocre, esmorteïda, que contrastava amb la vitalitat dels colors que hi havia a dalt. Els nanos (i nanes) continuaven la seva xerradissa aliens a l'espectacle que cada matí podem contemplar des de les finestretes.

Aquest descobriment m'ha fet entendre que la mandra que em fa sempre l'arribada de l'hivern en realitat té la seva recompensa. La manca d'hores de llum no sols es veu compensada per l'espectacle que ofereix la natura, sinó per la joia que s'experimenta quan el dia torna a ser llarg i calorós. Tal vegada sense aquestes nits tan llargues la llum, com tantes coses al nostre voltant, seria menyspreada i menystinguda...

També, durant aquestes mil·lèsimes de segon, m'ha vingut al cap aquell matí al Tiergarten, a Berlín, en què pegava una llarga passejada pel bosc totalment congelat i nu. El sol sortia, i no sé si per això o per un cúmul de circumstàncies personals, recorde aquells moments com uns d'especial "il·luminació".