Avui he comprès quant m'agrada l'hivern. Me n'he adonat durant uns breus segons, mentre observava des de l'autocar com les branques nues d'uns plàtans que hi ha darrere del col·legi semblaven voler tocar el cel, un cel blau, net, intens gràcies a la pluja que caigué ahir. Sota l'arbre hi havia un bassal en què es reflectia el mateix espectacle però amb una tonalitat ocre, esmorteïda, que contrastava amb la vitalitat dels colors que hi havia a dalt. Els nanos (i nanes) continuaven la seva xerradissa aliens a l'espectacle que cada matí podem contemplar des de les finestretes.
Aquest descobriment m'ha fet entendre que la mandra que em fa sempre l'arribada de l'hivern en realitat té la seva recompensa. La manca d'hores de llum no sols es veu compensada per l'espectacle que ofereix la natura, sinó per la joia que s'experimenta quan el dia torna a ser llarg i calorós. Tal vegada sense aquestes nits tan llargues la llum, com tantes coses al nostre voltant, seria menyspreada i menystinguda...
També, durant aquestes mil·lèsimes de segon, m'ha vingut al cap aquell matí al Tiergarten, a Berlín, en què pegava una llarga passejada pel bosc totalment congelat i nu. El sol sortia, i no sé si per això o per un cúmul de circumstàncies personals, recorde aquells moments com uns d'especial "il·luminació".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada