Adéu... fins mai més!

FONT: www.elpais.com

Fisioteràpia

Veritat que quan un va al fisioterapeuta ho passa malament? El cabró comença a remenar ossos i músculs de l'esquena i et fa patir d'allò més... Però va desfent nucs, contractures i ho posa tot al lloc.

Possiblement siga aquesta la màgia de les pel·lícules d'Ozpetek: com és capaç de tocar els punts més febles de les experiències pròpies i projectar-les calidoscòpicament a través dels personatges perquè en vegis tots els matisos d'un sentiment fort, viscut, enterrat possiblement per l'avorriment i la desídia... I surt de nou, enfortit i ple de coratge. Però a diferència del fisioterapeuta, ho fa de manera que al mateix temps que surten les llàgrimes, rius; sents ansietat, però també calma. Res és el que pareix, i el que pareix és el que és. I finalment surts renovat amb aquelles ganes de menjar-te el món que tenies fa no res i que no saps massa bé on s'havien posat.

M'encanta. Us la recomane! Fantàstica, sublim. La millor que he vist fins ara d'ell.

Costa poc.

Aquests dies en què la lluna decreix es pon a primeres hores del matí. Apareix gegant al cel, a prop de Collserola, amb un blanc destacat entre el blau pàl·lid i el rosa del cel. Decreix, però ahir, i avui, encara semblava ben plena.

Un espectacle impressionant (per més que habitual) que ens regala la natura. A qui no li canvia l'ànim i la visió de les coses un cop ha topat per casualitat amb ell?

Però no sé jo si és o no casualitat. Per poder veure'l cal l'hàbit de mirar amunt, de fixar-se mentre es camina amb allò que ens rodeja. Ho fem tots? Ho fem sempre? Vaig preguntar a la classe qui havia vist la lluna pròxima a les muntanyes que se l'engolirien... Tres nens aixecaren el cap emocionats. Els hi brillaven els ulls.Altres miraren amb cara de "què m'estàs contant". Uns altres ni tan sols van fer cas al comentari.

I vaig conèixer un poc millor quina actitud prendria cadascun davant la vida.

Viatges

Diuen que quan Carlemany va visitar Girona, pujà a la torre que avui porta el seu nom, i des d'allà, l'espasa li va caure al bell mig del claustre de la catedral. I ho féu amb una força tal, que va irrompre amb violència terra endins i encara avui continua endinsant-se cap al centre de la terra. Quan hi arribi, segons la llegenda, esdevindrà la fi del món i començarem a escoltar les trompetes.

Ni Carlemany va visitar mai Girona, ni hi ha cap espasa fent un viatge al centre de la terra, però la llegenda, si més no, serveix per envoltar amb una aurèola màgica aquesta ciutat sorprenent, plena d'història, de silencis i d'absències. Absents hi són els jueus d'un dels calls més bonics d'Europa. A Girona, i a molts altres indrets, ja va esdevenir una Shoah a petita escala que sovint se'ns oblida. I també de contrasentits: centre de la terra? Vol dir això que ja es creien que la terra era esfèrica, malgrat la repressió eclesiàstica oficial?

Girona ha estat un dels viatges que he fet aquests dies. Viatges no gaire llunyans, però sí cap  a dintre de mi mateix i sobre el sentit i el significat de la feina que faig i de les eleccions que he fet. Baetulo, Girona, Morella i  Barcelona, que mai acabes descobrint del tot, junt amb algunes lectures rescatades dels temps d'estudiant, em fan adonar que em cal un canvi de rumb radical en molts aspectes. Per una banda, per ser coherent amb mi mateix; per altra, per retornar a la il·lusió i al sentit que li vaig donar a la meua elecció de ser mestre.

Demà l'espasa de Carlemany haurà destrossat ja les vacances de Nadal. Tornem al camp de batalla. Però com la Sagrada Família pretén il·lustrar, hi tornaré amb el pretext d'unir "la terra i el cel", és a dir, les aspiracions amb la realitat. I en buscarem un equilibri: si tenim en compte massa les primeres, prompte caurem en la frustració. Si "apeguem" els peus a terra sense mirar amunt, en la rutina, l'avorriment i la desesperança.

Qui seria?

Portava tot el dia caminant i tenia unes ganes tremendes d'arribar a casa, a l'altra punta de ciutat vella. Agafí una bicicleta: feia mesos que no ho feia. El llibre que tenia a la butxaca em xocava amb les cames i quasi vaig caure. Mai he sigut massa hàbil, per això de les bicicletes... Em descordí la jaqueta per tal que el llibre no m'entorpira. Baixí pel carrer del Carme, xino-xano, i nyas! Carrer estret, un cotxe em seguia posant-me nerviós. No hi havia cap lloc per arrimar-se i deixar-lo passar... I de sobte sentí que em cridaven. Acabava de passar a eixa persona, però no  li havia vist la cara, concentrat en no caure... No em girí, diguí simplement adéu: girar significava segurament caure, el cotxe em seguia... uf!

Quan un perd el costum del bicing, les primeres voltes resulten espantoses, i més pel Raval. No sé jo qui seria, però és estrany que per ací  algú m'interpel·li pel carrer. I pel Raval? Ummmm, no sé. Les meves disculpes per endavant, sento haver quedat com un maleducat!

Saluts!