Diuen que quan Carlemany va visitar Girona, pujà a la torre que avui porta el seu nom, i des d'allà, l'espasa li va caure al bell mig del claustre de la catedral. I ho féu amb una força tal, que va irrompre amb violència terra endins i encara avui continua endinsant-se cap al centre de la terra. Quan hi arribi, segons la llegenda, esdevindrà la fi del món i començarem a escoltar les trompetes.
Ni Carlemany va visitar mai Girona, ni hi ha cap espasa fent un viatge al centre de la terra, però la llegenda, si més no, serveix per envoltar amb una aurèola màgica aquesta ciutat sorprenent, plena d'història, de silencis i d'absències. Absents hi són els jueus d'un dels calls més bonics d'Europa. A Girona, i a molts altres indrets, ja va esdevenir una Shoah a petita escala que sovint se'ns oblida. I també de contrasentits: centre de la terra? Vol dir això que ja es creien que la terra era esfèrica, malgrat la repressió eclesiàstica oficial?
Girona ha estat un dels viatges que he fet aquests dies. Viatges no gaire llunyans, però sí cap a dintre de mi mateix i sobre el sentit i el significat de la feina que faig i de les eleccions que he fet. Baetulo, Girona, Morella i Barcelona, que mai acabes descobrint del tot, junt amb algunes lectures rescatades dels temps d'estudiant, em fan adonar que em cal un canvi de rumb radical en molts aspectes. Per una banda, per ser coherent amb mi mateix; per altra, per retornar a la il·lusió i al sentit que li vaig donar a la meua elecció de ser mestre.
Demà l'espasa de Carlemany haurà destrossat ja les vacances de Nadal. Tornem al camp de batalla. Però com la Sagrada Família pretén il·lustrar, hi tornaré amb el pretext d'unir "la terra i el cel", és a dir, les aspiracions amb la realitat. I en buscarem un equilibri: si tenim en compte massa les primeres, prompte caurem en la frustració. Si "apeguem" els peus a terra sense mirar amunt, en la rutina, l'avorriment i la desesperança.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada