Costa poc.

Aquests dies en què la lluna decreix es pon a primeres hores del matí. Apareix gegant al cel, a prop de Collserola, amb un blanc destacat entre el blau pàl·lid i el rosa del cel. Decreix, però ahir, i avui, encara semblava ben plena.

Un espectacle impressionant (per més que habitual) que ens regala la natura. A qui no li canvia l'ànim i la visió de les coses un cop ha topat per casualitat amb ell?

Però no sé jo si és o no casualitat. Per poder veure'l cal l'hàbit de mirar amunt, de fixar-se mentre es camina amb allò que ens rodeja. Ho fem tots? Ho fem sempre? Vaig preguntar a la classe qui havia vist la lluna pròxima a les muntanyes que se l'engolirien... Tres nens aixecaren el cap emocionats. Els hi brillaven els ulls.Altres miraren amb cara de "què m'estàs contant". Uns altres ni tan sols van fer cas al comentari.

I vaig conèixer un poc millor quina actitud prendria cadascun davant la vida.