L'herba és mortal. Els hòmens són mortals. Els hòmens són herba.(Bateson)

28 d’agost del 2011

No hi vaig, ho sento.

T'he donat aquest enllaç per explicar-te per què no aniré a la teua boda. Que no et sàpiga greu: el que a continuació llegiràs és el meu punt de vista. No vull que el comparteixis, ni que l'acceptis, només que el respectis.

Traslladem-nos primerament a un bonic dissabte de primavera dels anys cinquanta. Hi ha una boda en el poble. La novia va contenta carrer Molí avall, cap a l'església, acompanyada del seu pare. Cerimònia senzilla, a la capella de la Comunió, amb els rituals (pagans) de costum. Tot seguit els novios ixen exultants i es passegen pel carrer major, i van a cals pares, on han preparat una xocolatada amb xurros per a familiars i amics de la colla. Tots van de diumenge: correctes però senzills. És el que es pot veure en les fotos que han quedat d'aquell dia. El que podria haver estat el dia del casament de qualssevol dels nostres avis.

Cinquanta i tants anys després, les bodes s'han transformat fins convertir-se en un absurd en majúscules. Les veig convertides en una pantomima sense trellat, ridícula i mediocre. Tots hi juguen a ser el que no són. Es disfressen amb vestits cars, propis d'una classe social a la qual no pertanyen. Competició a veure qui, entre les convidades, du el vestit més original, per ridícul i fora de lloc. Qui repeteixi el vestit de la boda anterior serà crucificada en els barrets de lavabo. Ells han d'anar d'etiqueta, polits i amb una corbata de seda ben planxada. Els nuvis arriben en limusina, focs d'artifici, pompositat. L'església, quan més gran i més engalanada millor: el model és l'abadia de Westminster els dies de les bodes reials. No és que s'ho creguin massa, però és que és tan bonica! Potser que s'opti per la via civil, però llavors poc canvia. Si el regidor de torn pot desplaçar-se a uns jardins plens de cignes, llacs, rosers i fonts, millor que millor. Després de la cerimònia, els centenars (centenars!) de convidats, els estimats i els convidats per conveniència o compromís, acudeixen a  la sala del banquet, que per descomptat ha de ser la de moda, gran, monumental. És clar, és una boda el que es diu "íntima". El menú serà el propi d'un rei. Moments estel·lars: la ballada dels nuvis, la sortida del pastís nupcial, i no sé quines excentricitats més que no serveixen més que per posar en escena el que és la mentida més gran que ens han venut: ella es converteix en princesa per un dia, ell en un príncep blau galant i d'ensomni. Ambdós suposadament viuen una història "d'amor" irrepetible, que il·lustrarà el corresponent reportatge fotogràfic; i si no, és igual, ens ho faran creure. Per pagar tot això, és evident, cal desembossar una estrena del quinze. U ha de pagar la boda a la qual, suposadament, el conviden. 

Segurament, en llegir aquesta descripció, hauràs pensat que la "teva", el teu casament, serà "diferent". Però els detalls pels quals el somies diferent segurament no seran més que variacions del mateix esperpent. No tinc res en contra del matrimoni, és una opció ben vàlida a la qual ni jo em tanco. Però si que estic en contra d'aquesta pantomima falsa, coberta amb una capa d'hipocresia i superficialitat que no suporto. La teva boda serà diferent si jo, sense cap mena de disfressa, puc anar sent exactament jo, no un altre. Si puc posar-me el meu polo de mudar i els meus pantalons vaquers xulos i anar-hi sense sentir-me fora de lloc (és el que em poso quan em mudo!). On no hagi d'anar patint perquè les damisel·les caiguin un bac perquè no saben caminar amb sabates d'agulla que, per altra banda, no poden veure perquè, de tan aparatosos, els vestits els ho impedeixen. Si puc menjar en un restaurant senzill com als que habitualment vaig. En definitiva, on no hi hagi aquesta parafernàlia que no suporto. Entenc que la Preysler, o els ducs Alba, així ho facin: va amb ells, ho han fet sempre. Però nosaltres? Em faig un fart de riure!

En realitat, la major part de nosaltres pensem que això és un rotllo i una bobà, ens posen en un compromís cada vegada que ens conviden a una boda: comporta una despesa desorbitada,que no sempre podem fer, i la major part de vegades fa anys que no parlem amb els nuvis, que en convidar-nos ens parlen com si fos ahir que vam quedar i com si tinguéssim tant en comú. Però hi anirem, i tant! Si no després no vindran a la nostra boda... O no podrem defugir el compromís, perquè ells van acceptar la nostra invitació. Tampoc no s'atreveixen els qui es casen a trencar aquesta dinàmica social: van a ser menys? El que toca, toca.

Però amb mi no compteu. No vaig a la vostra boda no perquè no m'alegri per vosaltres, ni pel fet que no us estimi. Ans al contrari. Però hi ha maneres de celebrar que no van amb mi, i no estic disposat a cedir. Respecteu el meu punt de vista com jo respecto el vostre: caseu-se com vulgueu, però no em poseu aquest compromís d'haver d'assistir a un acte que m'esgarrifa. Així doncs, no anant jo estic content per vosaltres, i vosaltres ho esteu també per mi, perquè podré alegrar-m'hi sense cap maldecap. No vaig ni a la vostra, ni a la de ningú, sempre que apareguin conceptes com "despedida de soltero", traca, banquet, vestit, etc. Quan vulgueu quedem per a un sopar i us faig un bon regal, que això sí que em fa il·lusió!

La comparació que he fet entre les bodes actuals i les que hi havia fa cinquanta anys no és gratuïta: la gent celebrava les bodes igual que celebrava la resta d'esdeveniments importants de la seva vida. No feien res de diferent. Si una xocolatada, o una paella, servien per a les celebracions més quotidianes (un diumenge, unes vacances, un dia de festa), també servien per als casaments. Ningú no es disfressava del que no era. Tots anaven el que es diu de diumenge, però ningú disfressat d'Isabel Preysler o del príncep de Mònaco. És cert que la gent tenia menys poder adquisitiu, però en cas d'haver-lo tingut, no crec que el pensament de l'època hagués convertit aquesta mena de celebracions ostentoses en una prioritat. Per què ara ho són? Conservadorisme? Consumisme? Hipocresia? Segurament una mescla de tot plegat.

I torno a repetir: no estic en contra del matrimoni! És una opció més, com tantes altres, de viure una relació de parella, la convivència o un compromís. Però no és l'única. N'hi ha tantes! Les heu valorades totes? És només una apreciació personal, però veig darrere de tot aquest muntatge que en realitat som més conservadors del que volem admetre. Tots ens omplim la boca amb progressisme i emancipació femenina, però el dia de la boda acaba arribant, preceptivament, i llavors aprofitem per escenificar aquesta història del príncep blau i la Ventafocs que des de petits ens han venut. Buscant què? Acceptació? Donar a entendre que hem acomplit "la missió"? Que acceptem i seguim les convencions socials?

Potser estigui equivocat, però el nerviosisme i la frustració que veig en molts d'aquells que encara no heu passat per aquest suposadament diamésimportantdelavostravida, m'evidencien que, efectivament, és així. Per no esmentar les històries ben conegudes d'infidelitats, conveniències, egoismes i rutines insuportables. Per què no acceptar-nos com són en un món, el nostre, que és com és?

Sigues el que vulgues fer de tu a cada moment! Imaginació, sisplau, imaginació! Els plats possibles són moltíssims amb els ingredients de les circumstàncies! Per què forçar les coses i viure en la mentida?


26 d’agost del 2011

Matins d'estiu


Quan arribo, no hi ha ningú. Sec a la terrassa i demano un cafè. Mentre espero que me'l portin, arriba un guitarrista, d'aquests que solen fer publicitat dels concerts de guitarra espanyola (pensats per a turistes, és clar). Comença a tocar i la música omple l'espai de la plaça. Impregna l'ambient i li dóna un caire màgic. Passa una veïna que abraça un paquet: alguna cosa valuosa? Qui sap. Surt una dona de les dependències de Sant Felip Neri a fer una ullada a la gent que hi som. I de cop i volta, comencen a arribar grups de turistes. Vénen amb bicicleta, formant núvols que emplenen la plaça i la fan seva. Silenciosos, això sí (no ho esperava). I és que la plaça s'imposa imponent a tot aquell qui se la troba, amb els seus arbres gegantins i les seves parets de carreus mutilats per les bombes. Un grup d'anglesos, el guia del qual fa esment a l'episodi del bombardeig on moriren desenes de nens i nenes, els cossos dels quals van ser guardats per la mateixa plaça qui sap durant quantes hores. Un grup d'alemanys. I aquells altres, neerlandesos? Entra una parella per l'arc que dóna entrada des de la catedral. Ho miren tot amb curiositat, avancen cap a la portada de pedra de Sant Felip, posen les mans dintre dels forats dels carreus, comenten impressions i marxen contents.

Des que vaig descobrir aquest indret, m'agrada de tant en tant fer el ritual de seure a la terrassa de l'hotel i fer-me un cafè mentre contemplo la plaça i llegeixo qualsevol cosa que tinga entre mans. Observar la gent i viure el lloc. Avui, els comentaris dels guies m'han dut al 1938, on les circumstàncies van convertir la plaça de Sant Felip Neri en el lloc més sinistre de Barcelona. Però i abans d'això? Com i qui feia ús de l'espai?

Imaginar és fàcil i gratificant. Observar també és interessant: t'emportes un grapat d'impressions que a poc a poc paeixen una idea del que és la ciutat. Una ciutat de places i de gent al carrer. De tant en tant m'agrada de passejar-m'hi, amb qualsevol excusa, per les meves places preferides. Sant Felip Neri, del Diamant, del Sol, d'Osca, Sant Pere o del Pedró. La gent pren impuls agrupada en aquests espais, la ciutat hi batega. La Rambla, en canvi, em resulta molesta: un lloc, per a mi, de pas. Les raons són evidents. Puc comparar-la amb altres rambles que he visitat, a Sabadell, o a Tarragona: evidentment, aquesta de Barcelona no és un espai per al passeig i la tranquil·litat. Trànsit, venedors ambulants, grups de turistes sorollosos i borratxos, lladres de tota mena, aglomeracions, les estàtues humanes (com qualificar-les...?), els xiringuitos...

I l'observador se n'adona que pot ser no tot és el que sembla. Tornant als turistes, aquests solen ser el blanc fàcil de totes les crítiques: són tots un cúmul de ganduls, borratxos i promiscus que han vingut a fer de les seves a Barcelona. Però percep que no tots han vingut a pixar-se a la Rambla. Només ens hi fixem quan molesten. Però en veure les cares d'avui, observant l'entorn de Sant Felip Neri amb interès, atenció i sorpresa, crec que he vist una altra part que fins al moment m'havia passat desapercebuda. El turisme té moltes cares i moltes motivacions.

Els espais i com els ocupem ens parlen de què, com i cap a on camina la ciutat. El turisme té una cara molesta, però crec que cal defensar-lo, per enriquidor. Caldria, però, una gestió responsable, perquè la gestió que se'n fa és, al meu parer, la responsable d'aquesta cara molesta que sol eclipsar totes les altres i crea una actitud "antiturística". El dia que la Rambla torne a ser un espai per al passeig a qualsevol hora del dia crec que haurem aconseguit una fita important, ja que l'efemèride serà un indicador clar de quin tipus de ciutat volem viure. Tirar les culpes de tot als turistes és una cosa ben fàcil. Si a la Rambla avui tenim el que tenim, és perquè a algú li ha interessat i així ho ha promogut.


20 d’agost del 2011

Minoritzacions

La visita al Palau Ducal de Gandia va començar amb una pregunta d'una turista: los Borja que pone aquí son los mismos que los Borgia de Italia? El guia va dir que por supuesto, pero que se cambiaron el apellido al italiano cuando llegaron allí -com si fos d'allò tan normal canviar-se el cognom quan u viatja pel món-. Tant un com l'altre pronunciaven Borja o Borgia com sonaría en castellà, amb una jota ben estrident. Vaig posar-me pel mig, sense evitar-ho. Amb un modest "crec", vaig insistir que es canviaren la grafia del cognom per tal que els italians el pronunciaren com era en català: Borja. El problema es que en castellano se pronuncia así, Borja - va afegir el guia per tancar la conversa i passar, tot seguit, a una breu introducció sobre la història familiar.

Sí, és un problema. Però el problema no és el castellà, com creia el noi, sinó l'actitud de respecte entre llengües. Resulta que els Borja van modificar la grafia del seu cognom per continuar sent els Borja (pronunciat en català), i ara es podia dir impunement Borja (amb una jota castellana) porque en castellano era así. Bé, pensem una mica: com es pronuncia en castellà Rousseau, Shakespeare, Machiavelo, Händel, Bach o Robespierre, per posar només uns quants exemples? Oi que hom quedaria com a paleto total pronunciant-los en castellà tal com s'escriuen? És clar. Però qualsevol nom català -Borja, Carbonell, Antich o March- es pot trepitjar sense problemes, impunement. Borja (amb jota castellana), Carbonel, Antitx o Martx. I santaspasquas. Oi que és estrany? La consideració social d'una i altra llengua que hi ha darrere d'aquest fet és evident.

Però en el cas del nostre poeta més important, Ausiàs March, passa una cosa una mica més greu. Puc entendre que un castellanoparlant que no conega que en català la ch final medieval es pronuncia /k/ es confonga i pronuncie una ch castellana... però quants valencians s'hi refereixen a ell com Ausiàs Martx? Moltíssims! I això sí que és trist. En parlar del músic, però, no pronuncien "Batx"... Tot això demostra un desconeixement molt gran de la pròpia llengua i de la pròpia cultura.

I és que tot es veu i es mesura des del castellà. El valencià és cada cop més un calc mal fet de la llengua dominant, si és que encara és alguna cosa. Qualsevol intent de normalització lingüística es posarà en entredit, perquè serà un entrebanc d'aquesta dissolució de la llengua, com si un terròs de sucre es tractés, en el cafè castellà.


6 d’agost del 2011

Destinació: Moixent

Allò habitual, "la norma", sempre ha estat agafar el tren cap a València. Per fer unes compres. Per passejar, dut pels meus avis, que m'ensenyaven els monuments, les gelateries i els racons del Cap i Casal ja des de ben petit. Per anar a la Universitat. Per a eixir per l'ambient. Per anar de sopar; per treballar; per passejar; per prendre alguna cosa... fins que finalment tot ho feia allà, com si la ciutat hagués absorbit els meus hàbits i el meu temps.

Agafar el tren en direcció Moixent sempre se'm feia estrany, per poc habitual. Era una transgressió. Com aquell dia que, enlloc d'agafar el tren cap a València per anar a classe, una companya i jo decidirem anar a Xàtiva a visitar el castell: anàrem en busca de la princesa, que ens esperava en el balcó... ni s'imagineu la de joc que va donar la (desgraciada, per tot el que li dèiem) princesa imaginària. Crec que era de les primeres voltes que xafava aquesta magnífica ciutat. Al poc temps, diferents circumstàncies em van lligar més a ella, i fins i tot vaig veure que era el punt de referència per a molta gent dels pobles, com per a mi era València. 

En arribar el R5, llegat del meu avi, així com l'afició a la dolçaina i a la música tradicional, em van permetre explorar i conèixer els pobles de les comarques del sud del Xúquer, aquelles que queden en la llengua muntanyosa que surt cap a l'est, i que s'acaba en el cap de la Nau. Descobrir tots aquests pobles ha estat descobrir un món on encara bullen els Borja, Al-Azrak i les rebel·lions morisques, els romans i els íbers, Al Zaqqaq, les llegendes dels templers i la invasió de les tropes castellanes, que pel 1707 van entrar per aquest port natural que forma la comarca de la Costera. I ho fan en una olla de paratges i pobles la coneixença dels quals han marcat, en certa manera, la meva existència.

Les muntanyes i les fortaleses que esguiten les comarques centrals del País no han pogut, però, protegir les seves gents de la propaganda, de la "versió oficial".  Si a Oliva encara s'hi anomenen valencians sense problema, a Alcoi ja no ho són, o sí... no ho saben, perquè estan en la "província" d'Alacant. L'antropònim "valencià" comença a esdevenir incòmode quan més al sud ens hi anem. El nou logotip del Govern d'aquestes terres, "La Comunitat", ho evidencia. La Comunitat ja no és valenciana. De fet, cada vegada ho és menys. Ja fins i tot ens volen esborrar el nom de valencians d'una manera subtil. Provincialisme en estat pur: mediocritat infinita.

Llegia avui al tren que em duia a Montesa una frase de Cànovas del Castillo: "solo es español quien no puede ser otra cosa". No sé exactament amb quina intenció ho deia, però veig clara una interpretació maliciosa: si anul·lem eixa "otra cosa", no els (ens) quedarà més remei que ser espaÑols. I es llavors que s'hi han posat, amb esma, a esgarrapar-la des de tots els flancs possibles.

Ho aconseguiran? Qui sap. Però llavors aquesta olla que parlava deixarà de bullir. Es convertirà en una terra sense arrels, prefabricada i sense identitat. I un, avui, mirant el paisatge des del tren, es preguntava què s'ha fet d'aquesta vitalitat, aquest esperit de superació que suposadament, ens va dur als valencians a fites tan altes al llarg dels segles. Ha existit alguna vegada o només era un miratge de casualitats? 

Crec que en pocs anys ho sabrem. Però per decantar-ho cap a un final feliç, potser ens caldria començar per conèixer el que som, el que tenim, la nostra terra i les nostres costums. El nostre passat, sense el qual no podem pensar un futur. No podem estimar allò que no coneixem... i malauradament, el País Valencià no surt a la televisió.

Per sort, no tots els trens van cap a València. Allà ja sabem què podem trobar del nostre país: ben poc. Però als pobles, no tot està perdut. Canviem l'espill de posició: enlloc de mirar el provincialisme i la despersonalització de la capital, fem què el Cap i Casal vegi que allò que tant denigra és més digne que no pas aquesta identitat descafeïnada i falsa que ens pretén imposar.


5 d’agost del 2011

La màgia dels llocs, o llocs amb màgia.

Diu la llegenda que la vall d'Alfàndec, allà on trobem Tavernes, Simat i Benifairó, va canviar de nom per unes paraules pronunciades pel rei Jaume II el Just. En veure-la des del pas de muntanya, estenent-se amb tota la seva esplendor fins a la mar, va exclamar que aquella era una vall digna per a un monestir. L'acompanyava l'abat de Santes Creus, que en pocs anys va enviar els monjos que fundarien el que seria el monestir més ric de la península Ibèrica, Santa Maria de Valldigna.

I és que sempre que visitem un monestir no només ens poden impressionar els seus tresors artístics o arquitectònics, sinó l'entorn mateix. Allà on hi ha un monestir, ens captivarà el paisatge, la natura i la màgia que tenen els llocs on s'hi basteixen. O el que és el mateix, si hom vol gaudir d'un paratge inigualable, cal que busqui un monestir: mai serà defraudat. Segurament abans que s'hi bastiren els monestirs, hi hauria altres temples o llocs de culte de cultures oblidades en el temps.

Si a més tenim la sort que la vida moderna no ha malmès massa el paratge, podrem gaudir del silenci i la solitud que van ser privilegi dels monjos durant molts segles, fins que l'any 1835 els van exclaustrar d'aquests recintes màgics. 

Després de la desamortització, la major part de monestirs van caure en la ruïna més absoluta. Pocs es van salvar de la destrucció. Ahir vaig visitar un que tenia pendent, a Cotalba, que es conserva tal i com el van deixar els monjos gràcies a una família irlandesa, els Trénor, que el va comprar dos anys després del seu abandó, i que s'ha preocupat de mantenir-lo fins avui. Feia calor, però passejant per la pinada que voreja el monestir pel nord vaig caure que aquell indret era també d'una gran bellesa: una petita vall rodejada pels darrers contraforts del Benicadell al sud, el Buixcarró i la Falconera i el Mondúver al nord.

La màgia de les muntanyes que rodegen Montserrat; la Cartoixa d'Escala Dei, als peus de les parets escarpades del Montsant; les valls de Santes Creus, de Poblet i de Vallbona, farcides de vinya i arbredes, esguitades per fonts i rierols; Santa Maria de Valldigna, amb aquella vall de tarongers que s'escampen fins a tocar el mar; l'atracció i l'encant dels penya-segats del cap de Creus, on guaita Sant Pere de Rodes des de fa més de mil anys; l'abraçada de la serra de les Agulles, que guarda la vall de la Murta de les ventades del mar... i tants altres llocs tan bonics que guarda el nostre territori dignes de ser coneguts i viscuts. Us convido a que no se'ls perdeu!