Destinació: Moixent

Allò habitual, "la norma", sempre ha estat agafar el tren cap a València. Per fer unes compres. Per passejar, dut pels meus avis, que m'ensenyaven els monuments, les gelateries i els racons del Cap i Casal ja des de ben petit. Per anar a la Universitat. Per a eixir per l'ambient. Per anar de sopar; per treballar; per passejar; per prendre alguna cosa... fins que finalment tot ho feia allà, com si la ciutat hagués absorbit els meus hàbits i el meu temps.

Agafar el tren en direcció Moixent sempre se'm feia estrany, per poc habitual. Era una transgressió. Com aquell dia que, enlloc d'agafar el tren cap a València per anar a classe, una companya i jo decidirem anar a Xàtiva a visitar el castell: anàrem en busca de la princesa, que ens esperava en el balcó... ni s'imagineu la de joc que va donar la (desgraciada, per tot el que li dèiem) princesa imaginària. Crec que era de les primeres voltes que xafava aquesta magnífica ciutat. Al poc temps, diferents circumstàncies em van lligar més a ella, i fins i tot vaig veure que era el punt de referència per a molta gent dels pobles, com per a mi era València. 

En arribar el R5, llegat del meu avi, així com l'afició a la dolçaina i a la música tradicional, em van permetre explorar i conèixer els pobles de les comarques del sud del Xúquer, aquelles que queden en la llengua muntanyosa que surt cap a l'est, i que s'acaba en el cap de la Nau. Descobrir tots aquests pobles ha estat descobrir un món on encara bullen els Borja, Al-Azrak i les rebel·lions morisques, els romans i els íbers, Al Zaqqaq, les llegendes dels templers i la invasió de les tropes castellanes, que pel 1707 van entrar per aquest port natural que forma la comarca de la Costera. I ho fan en una olla de paratges i pobles la coneixença dels quals han marcat, en certa manera, la meva existència.

Les muntanyes i les fortaleses que esguiten les comarques centrals del País no han pogut, però, protegir les seves gents de la propaganda, de la "versió oficial".  Si a Oliva encara s'hi anomenen valencians sense problema, a Alcoi ja no ho són, o sí... no ho saben, perquè estan en la "província" d'Alacant. L'antropònim "valencià" comença a esdevenir incòmode quan més al sud ens hi anem. El nou logotip del Govern d'aquestes terres, "La Comunitat", ho evidencia. La Comunitat ja no és valenciana. De fet, cada vegada ho és menys. Ja fins i tot ens volen esborrar el nom de valencians d'una manera subtil. Provincialisme en estat pur: mediocritat infinita.

Llegia avui al tren que em duia a Montesa una frase de Cànovas del Castillo: "solo es español quien no puede ser otra cosa". No sé exactament amb quina intenció ho deia, però veig clara una interpretació maliciosa: si anul·lem eixa "otra cosa", no els (ens) quedarà més remei que ser espaÑols. I es llavors que s'hi han posat, amb esma, a esgarrapar-la des de tots els flancs possibles.

Ho aconseguiran? Qui sap. Però llavors aquesta olla que parlava deixarà de bullir. Es convertirà en una terra sense arrels, prefabricada i sense identitat. I un, avui, mirant el paisatge des del tren, es preguntava què s'ha fet d'aquesta vitalitat, aquest esperit de superació que suposadament, ens va dur als valencians a fites tan altes al llarg dels segles. Ha existit alguna vegada o només era un miratge de casualitats? 

Crec que en pocs anys ho sabrem. Però per decantar-ho cap a un final feliç, potser ens caldria començar per conèixer el que som, el que tenim, la nostra terra i les nostres costums. El nostre passat, sense el qual no podem pensar un futur. No podem estimar allò que no coneixem... i malauradament, el País Valencià no surt a la televisió.

Per sort, no tots els trens van cap a València. Allà ja sabem què podem trobar del nostre país: ben poc. Però als pobles, no tot està perdut. Canviem l'espill de posició: enlloc de mirar el provincialisme i la despersonalització de la capital, fem què el Cap i Casal vegi que allò que tant denigra és més digne que no pas aquesta identitat descafeïnada i falsa que ens pretén imposar.