Inferno

Demaní un full informatiu sobre l'exposició del segle d'or de la pintura portuguesa; el responsable de la recepció del Pius V va ser clar i explícit: -S'han esgotat, i no es reeditarà perquè ací no ens donen diners ni per a pipes-. Més clar aigua. Així doncs, no em quedava més remei que pegar una volta per l'exposició a veure què tal.

I fou allà que em trobí l'Inferno, d'autor desconegut, que penjava a les parets d'un monestir de Lisboa. 

Gore, no creieu? Deixant a banda la seua vàlua artística, hui aquesta representació desperta un sentiment ben diferent a la que despertava en el moment de la seua creació: ningú es creu aquesta història de l'infern (tret d'algun oient de Radio Maria i algun beatet extasiat), i més aviat, el quadre desperta el riure i el comentari jocós. Durant segles, però, la por a les tortures ací descrites era una eina ben útil per controlar la gent: les accions, el pensament, els costums, el dia a dia... tot estava regulat, i qualsevol desviació acabaria a la caldera! (Almenys, ben segur, en el patíbul).

Però... podem viure satisfets d'aquesta superació de la por a l'infern? És fàcil creure's superior a aquest grapat de crèduls que es creien el rotllo aquest, però avui el mite de l'infern ha estat substituït per altres igual o més absurdes. Ens fan creure que es treballa cap a una societat igualitària, on tots tindran treball, on es mantindran les prestacions de l'estat del benestar, on se sotmetrà la tirania i es defensaran plenament els drets humans arreu del món. A canvi, però,  hem de "portar-nos bé" i no protestar davant les retallades del poc que tenim (i que no ens ho regalen, és nostre!), de la minva dels nostres drets, i de tres o quatre guerres de no res per mantenir a ratlla "els enemics de la llibertat i dels drets humans". En realitat, ens posen directament a la caldera, i ens prometen que si aguantem ferms, en un futur no massa llunyà gaudirem d'aquest paradís, on tot seran falleres, i passa-carrers, i formules 1, i treball per a tots, i una distribució justa dels recursos, on la igualtat d'oportunitats serà efectiva, i on tindrem més diners que pesarem. Hi ha una nova por: si no fem cas de les seues tesis, aquest "benestar" que gaudim s'acabarà! (Diem-ne que la caldera deixarà de bullir). Inversament a l'Inferno, ens fan mirar-nos en una societat utòpica, del tot falsa i allunyada de les decisions polítiques i econòmiques que es prenen, on només viurà infeliç aquell qui no comparteix la ideologia dominant.

Mentrestant, la informació que ens arriba sobre el que passa realment és del tot manipulada. En llegir la (Des)educación, de Chomsky, la seua visió (ben documentada) dels afers que durant els anys huitanta els EEUU tingueren als països d'Amèrica Central (Nicaragua, Hondures, El Salvador), contraposada a la visió oficial que llavors oferien els mitjans de comunicació, no puc deixar de pensar que fan de nosaltres el que volen. Us en recomane la lectura: n'és només un exemple, de la quantitat de merda que hi ha escampada i que ens amaguen. A tots els nivells.

Es queixa hui Martí Gómez al diari Ara que "el més alarmant és l'apatia, la falta de rebel·lió, l'acolloniment, perquè cada dia bombardegen amb noves mesures d'austeritat". Mesures que haurien de despertar-nos i fer-nos veure què passa... però que s'acompanyen d'una maquinària molt útil, malgrat que subtil, que ens manté asseguts a la cadira. Por sumada a propaganda, a idiotització i a incultura. És casual que a València els museus, com el Pius V, caiguen a trossos, mentre que hi ha qui s'embutxaca milions d'euros amb el pretext dels grans events que tants "beneficis" ens aporten?

Només cal veure la televisió per veure en qui i en què té posats els ulls la gent. Quins ideals s'hi reflecteixen, quins ídols hi apareixen i quin missatge ens donen? La contestació és depriment. Tenim un país de gent preocupada per quin fantotxe es folla a quin altre, i si la famosilla de torn li ha dit puta o mamona la famosilla amb qui comparteix plató de televisió... i que preguntat per política, només contesta amb idees prefixades molt útils a l'engranatge propagandístic: "tots són uns lladres". Millor no interessar-s'hi.

Llegia en relació a l'obra Hapiness, de Yue Minjun (exposada a l'IVAM), que "nosaltres som ostatges dels ídols que manipulen la societat. Els ídols influeixen i manipulen la nostra vida, la fan absurda i la desposseeixen de gust. La revolució cultural xinesa esdevingué un mètode propagandístic de presentació d'ídols que havien de ser model de la societat, i que l'havien de mostrar afable i somrient". Tant de bo arribarem, almenys, a aquest nivell, perquè avui els ídols amb què ens despersonalitzen són sords, malparlats, barroers i infames. Són els dimonis del quadre que ajuden el poder a arrencar-nos els mugrons amb les tenalles!

Armes? N'hi ha de ben poques, però suficients. I una d'elles és la ironia que reflecteix Hapiness, capaç de soscavar qualsevol ídol. I com no, un pessimisme constructiu que ens ajude a eixir de la caldera.

Entelèquia

La fageda de Zilbeti, a Navarra, és un bosc d'aquests que desperten admiració i un sentiment de desconcert cap a la grandesa de la natura: és el que hom pot deduir de les imatges que avui apareixen a la televisió, i que em recorden a la Fageda d'en Jordà. Llar de desenes d'espècies animals i vegetals protegides i en perill de desaparèixer, li ha passat el pitjor que li podia haver passat: haver-se format damunt d'un jaciment de magnesita.

"Magnesitas de Navarra" li ha posat l'ull a sobre: la tala ha començat abans de tenir el vist-i-plau de les administracions i el corresponent informe d'impacte ambiental. Però té el recolzament de la majoria de persones que viuen als voltants del bosc, i especialment, del seu alcalde. Han vist "una possibilitat de progrés per al poble, de crear llocs de treball i de guanyar el futur". Una veïna entrevistada a la televisió deia que "primer cal mirar per els persones", després ja vindrien "els animalons i els arbres i totes aquestes històries". Perdoneu-me la grolleria, però no es pot ser més imbècil.

Actualment, els habitants de la vall de Zilbeti es dediquen a la ramaderia, a l'explotació dels boscos i altres feines agràries. Ara ve l'empresa minera: arrasa el paratge, n'extreu la magnetita, i dóna llocs de treball. Fantàstic! D'ací uns anys, quan n'haja extret les 800 tones previstes, serà el moment de plegar. Els habitants de la vall es quedaran sense feina, amb la vall arrasada i sense possibilitat de tornar a les feines anteriors... Com és possible que no ho vegin, això? Ah! És clar! N'hi ha qui s'encarrega de vendre la moto: qui s'embutxacarà un bon grapat de calés i després podrà marxar damunt d'un bon cotxe i comprar-se una casa on li abellisca. Segurament, entre ells hi comptem l'alcalde, tan interessat hui en la construcció de la mina a cel obert!

Davant dels fets, sent un sentiment contradictori. Per una banda, ho considero escandalós i em posa malalt que encara, avui en dia, es donen situacions d'aquesta mena, i que l'excusa dels "llocs de treball" servisca per a justificar-ho tot: rebaixar els nostres drets, contaminar, destruir el medi... Però per altra, me n'adone que els agents que destrueixen avui la vall de Zilbeti (i tants d'altres arreu del planeta!) no són una entelèquia, sinó que només fan que satisfer la demanada de primeres matèries... per fabricar els productes que NOSALTRES comprem. I que, amb una mica de sort, aguantaran uns quants anys amb nosaltres per convertir-se, en poc temps, en una muntanya de fem. I vindran més novetats, i les voldrem també, i les que ja havíem comprat i que feia poc ens semblaven la panacea, llavors seran una andròmina inservible! 

És a dir, que estem immersos en una espiral que converteix el nostre planeta en merda. Davant d'aquest fet, hi ha dues sortides possibles per buscar la coherència: o bé canvie el meu estil de vida i els hàbits de consum per contribuir a que episodis així no es repetisquen... o bé n'assumisc la merda, i coneguts els beneficis a curt i mitjà termini que em proporciona la destrucció del medi, afegisc la meua veu a la dels qui estan tan d'acord i més i hi veuen una forma de progrés. Què m'importa a mi, al capdavall, la vall de Zilbeti, si no la coneixia fins que "Magnesitas de Navarra" li va posar els seus ulls a sobre!?

Aquesta darrera opció, malgrat que siga ara per ara la més coherent, em deixa un sentiment amarg: violaria els meus principis. Malgrat que ja podem considerar que Zilbeti se n'ha anat a la merda, ens queda encara molt per fer per salvar el poc que queda del nostre món. Entrebancs? Molts! El principal, que el que no passa al costat de casa sembla que no passi: el que no coneixem, el que no veiem, no existeix. I ja s'encarreguen que no ho coneguem ni ho veiem!

Però quan arribi el dia que la temperatura del planeta haja pujat de manera alarmant, la gent muira encara més de càncers i malalties respiratòries, s'hi haja reduït la biodiversitat fins a la destrucció total dels principals ecosistemes de la terra, puge el nivell del mar, la xifra de morts de fam sigui alarmant i vergonyosa, grans extensions del planeta, avui habitades per milions de persones, queden inhabitables i convertides en un desert... llavors direm que no hauríem d'haver arribat a aquell extrem i que no ens ho mereixem... no?

No n'estic segur. Perquè els destructors del planeta no són una entelèquia. Som nosaltres. I davant d'això ens hauríem de repensar quines són les nostres necessitats amb una mica de perspectiva de futur. Perquè la realitat és que tot això s'acaba.

Nit màgica

Algunes melodies del Nadal als Països Catalans s'han convertit en un pilar de la nostra identitat i de la nostra cultura: el Cant dels ocells... qui no s'emociona en sentir-lo? El desembre congelat, personalment, em transmet un sentiment especial. Però entre tantes i tantes melodies tan nostrades hi ha una que ens ha arribat des de la nit dels temps, i que des de llavors continua sonant any rere any en molts llocs de la nostra geografia, en alguns d'ells, com Palma o l'Alguer, de forma ininterrompuda des de fa centenars d'anys: es tracta del cant de la sibil·la. És a aquesta melodia que vull dedicar-li aquest post.

La sibil·la pagana era una pitonissa que, en estat de trànsit, es comunicava directament amb els déus i comunicava als hòmens un missatge sobre l'esdevenidor. Michelangelo va fer una magnífica representació de les sibil·les més famoses de l'Antiguitat a la Capella Sixtina. Aquesta figura sagrada i esotèrica es va resistir a desaparèixer amb l'arribada del cristianisme, i finalment fou assimilada a l'anunci de la tornada del Messies per part de la tradició catòlica. Malgrat la seua prohibició al concili de Trento, es va mantenir a Mallorca i l'Alguer i altres llocs de la Mediterrània, i d'allà ha saltat de nou, com una espurna, a altres llocs com Barcelona, Vic, Capdepera, Gandia, Algemesí, etc. Durant milers d'anys va estar, i ho és encara, una dona qui s'encarrega d'aquest paper intermediari entre Déu i els hòmens, i durant una nit, la nit màgica de Nadal, ens transmet un missatge diví: la possible arribada del Judici Final.

I és que enmig de la disbauxa nadalenca, entre fum de gambes i safates de torrons, la sibil·la ens recorda el caràcter màgic d'aquesta nit, la tercera després que el sol haja estat parat al cel durant tres dies. I ens adverteix de la imminent arribada del Judici, de la fi del món, de la possible arribada de la nit eterna. Però el dia de Nadal, malgrat l'advertiment de la Sibil·la, el sol començarà a pujar de nou en el cel anunciant l'arribada de l'estiu d'ací a sis mesos... L'any vinent, però, ens tornarà a recordar la possibilitat que això no passe. Seria llavors el moment en què, a jorn de judici, Ell veurà hi ha fet servici...

Us deixo algunes de les millors versions que he trobat per Youtube. Després d'aquest cant, de nou, alegria, festa i retrobaments: un molt bon Nadal a tots!!!

Invasió subtil

Cotxe / coche; ordinador / ordenador; cara / cara; porta / puerta; esotèric / esotérico; col·legi / colegio; universitat / universidad... I així, fins la infinitud de semblances en el lèxic que trobem entre el català i el castellà. Milers i milers de paraules i expressions comuns! Alarmant? Més aviat, habitual entre llengües veïnes que provenen d'un mateix tronc. No totes les semblances són castellanismes! N'hi ha, però, quan deixem de costat una paraula nostrada per introduir d'altra d'ús habitual en castellà.

Sovint els valencians tenim l'etiqueta de ser els qui més castellanismes aportem a la llengua. I en tenim molts! Per tant, som els qui més paraules nostres enterrem en el cementeri de l'oblit. Malauradament, la normalització lingüística ha calat a València fins a cert punt, i no ha pogut escampar l'hàbit de substituir castellanismes que taquen la parla com "hasta", "entonces" o "pos". No obstant, haig de defendre ací algunes expressions valencianes que, malgrat semblants al castellà, són plenament vàlides i formen part de les arrels de la llengua des de ben antic. De fet, moltes d'aquestes són més antigues que els equivalents en l'estàndard oriental, i el seu ús no ha implicat mai l'abandó de cap altra expressió genuïna. 

Actualment existeix la moda no escrita que ens porta a menysprear, entre dues paraules, la que més s'assembla al castellà. Canviem servici per servei; tir per tret; pegar una volta per fer un volt; parèixer per semblar; calcetí per mitjó... quan totes elles són correctes i no caldria fer cap "canvi" per corregir-nos. No dic que de tant en tant calga depurar la nostra parla, però aquest criteri de "semblança o no semblança amb el castellà" em sembla del tot inexacte. En cas que no siga ben evident, cal filar molt prim per veure si una paraula és o no un castellanisme. Així, en molts casos, defugint certs mots sense haver-ne discernit una mica ens porta a despersonalitzar la llengua i a allunyar l'estàndard del col·loquial de manera innecessària.

També sol passar que hom se sent satisfet quan esquiva aquestes paraules "prohibides" o "sospitoses" de ser castellanismes (quan en realitat, no ho són), i no se n'adona que la interferència lingüística va més enllà del lèxic. En efecte, trobe més alarmant els calcs sintàctics cada vegada més comuns, que ens porten a dir "em vaig al supermercat", o "s'ho donaré demà", o "no hi ha", en lloc de "me'n vaig al supermercat", "li ho donaré demà / l'hi donaré demà" o "no n'hi ha". O tants d'altres, com l'ús de preposicions i conjuncions com "encara que", "així que", etc. Una llista que mai s'acaba!

Aquests són els castellanismes i calcs lingüístics que més hauríem de vigilar, perquè són els que canvien l'estructura mateixa de la llengua i la manera de pensar que s'hi acompanya. Els canvis i intercanvis lèxics són, fins a cert punt, habituals, enriquidors i oxigenadors.

Sovint ens passa que coneixem la nostra variant de l'estàndard lingüístic, però ignorem la resta: açò no deixa de ser símptoma d'una anomalia sociolingüística. Me n'adone que aquest fet en Barcelona és molt habitual. Crec que també és normal: gran part de la producció en català (premsa, televisió) es fa emprant l'estàndard oriental barceloní, i arriben ben pocs textos d'altres contrades del domini lingüístic. En altres llocs, a banda de la (minsa) producció local, arriba gran cosa de Barcelona, principalment. La solució té una doble cara. La primera, improbable: tan de bo des de València o Mallorca hi hagués una televisió i una premsa en català amb tanta força com les que hi ha aquí, a la capital catalana. Però l'altra, la d'indagar i conèixer els racons de la llengua, està a l'abast de tots.

Avui he trobat un bloc força interessant,  dubtesdellengua.blogspot.com escrit des del Verger. Donada la situació que vivim, en un procés de normalització lingüística que mai acaba, iniciatives així, amb les que poder regar i podar de tant en tant la nostra parla, haurien de ser més habituals. Si en trobeu d'altres no dubteu en passar-me-les!