Cotxe / coche; ordinador / ordenador; cara / cara; porta / puerta; esotèric / esotérico; col·legi / colegio; universitat / universidad... I així, fins la infinitud de semblances en el lèxic que trobem entre el català i el castellà. Milers i milers de paraules i expressions comuns! Alarmant? Més aviat, habitual entre llengües veïnes que provenen d'un mateix tronc. No totes les semblances són castellanismes! N'hi ha, però, quan deixem de costat una paraula nostrada per introduir d'altra d'ús habitual en castellà.
Sovint els valencians tenim l'etiqueta de ser els qui més castellanismes aportem a la llengua. I en tenim molts! Per tant, som els qui més paraules nostres enterrem en el cementeri de l'oblit. Malauradament, la normalització lingüística ha calat a València fins a cert punt, i no ha pogut escampar l'hàbit de substituir castellanismes que taquen la parla com "hasta", "entonces" o "pos". No obstant, haig de defendre ací algunes expressions valencianes que, malgrat semblants al castellà, són plenament vàlides i formen part de les arrels de la llengua des de ben antic. De fet, moltes d'aquestes són més antigues que els equivalents en l'estàndard oriental, i el seu ús no ha implicat mai l'abandó de cap altra expressió genuïna.
Actualment existeix la moda no escrita que ens porta a menysprear, entre dues paraules, la que més s'assembla al castellà. Canviem servici per servei; tir per tret; pegar una volta per fer un volt; parèixer per semblar; calcetí per mitjó... quan totes elles són correctes i no caldria fer cap "canvi" per corregir-nos. No dic que de tant en tant calga depurar la nostra parla, però aquest criteri de "semblança o no semblança amb el castellà" em sembla del tot inexacte. En cas que no siga ben evident, cal filar molt prim per veure si una paraula és o no un castellanisme. Així, en molts casos, defugint certs mots sense haver-ne discernit una mica ens porta a despersonalitzar la llengua i a allunyar l'estàndard del col·loquial de manera innecessària.
També sol passar que hom se sent satisfet quan esquiva aquestes paraules "prohibides" o "sospitoses" de ser castellanismes (quan en realitat, no ho són), i no se n'adona que la interferència lingüística va més enllà del lèxic. En efecte, trobe més alarmant els calcs sintàctics cada vegada més comuns, que ens porten a dir "em vaig al supermercat", o "s'ho donaré demà", o "no hi ha", en lloc de "me'n vaig al supermercat", "li ho donaré demà / l'hi donaré demà" o "no n'hi ha". O tants d'altres, com l'ús de preposicions i conjuncions com "encara que", "així que", etc. Una llista que mai s'acaba!
Aquests són els castellanismes i calcs lingüístics que més hauríem de vigilar, perquè són els que canvien l'estructura mateixa de la llengua i la manera de pensar que s'hi acompanya. Els canvis i intercanvis lèxics són, fins a cert punt, habituals, enriquidors i oxigenadors.
Sovint ens passa que coneixem la nostra variant de l'estàndard lingüístic, però ignorem la resta: açò no deixa de ser símptoma d'una anomalia sociolingüística. Me n'adone que aquest fet en Barcelona és molt habitual. Crec que també és normal: gran part de la producció en català (premsa, televisió) es fa emprant l'estàndard oriental barceloní, i arriben ben pocs textos d'altres contrades del domini lingüístic. En altres llocs, a banda de la (minsa) producció local, arriba gran cosa de Barcelona, principalment. La solució té una doble cara. La primera, improbable: tan de bo des de València o Mallorca hi hagués una televisió i una premsa en català amb tanta força com les que hi ha aquí, a la capital catalana. Però l'altra, la d'indagar i conèixer els racons de la llengua, està a l'abast de tots.
Avui he trobat un bloc força interessant, dubtesdellengua.blogspot.com escrit des del Verger. Donada la situació que vivim, en un procés de normalització lingüística que mai acaba, iniciatives així, amb les que poder regar i podar de tant en tant la nostra parla, haurien de ser més habituals. Si en trobeu d'altres no dubteu en passar-me-les!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada