Entelèquia

La fageda de Zilbeti, a Navarra, és un bosc d'aquests que desperten admiració i un sentiment de desconcert cap a la grandesa de la natura: és el que hom pot deduir de les imatges que avui apareixen a la televisió, i que em recorden a la Fageda d'en Jordà. Llar de desenes d'espècies animals i vegetals protegides i en perill de desaparèixer, li ha passat el pitjor que li podia haver passat: haver-se format damunt d'un jaciment de magnesita.

"Magnesitas de Navarra" li ha posat l'ull a sobre: la tala ha començat abans de tenir el vist-i-plau de les administracions i el corresponent informe d'impacte ambiental. Però té el recolzament de la majoria de persones que viuen als voltants del bosc, i especialment, del seu alcalde. Han vist "una possibilitat de progrés per al poble, de crear llocs de treball i de guanyar el futur". Una veïna entrevistada a la televisió deia que "primer cal mirar per els persones", després ja vindrien "els animalons i els arbres i totes aquestes històries". Perdoneu-me la grolleria, però no es pot ser més imbècil.

Actualment, els habitants de la vall de Zilbeti es dediquen a la ramaderia, a l'explotació dels boscos i altres feines agràries. Ara ve l'empresa minera: arrasa el paratge, n'extreu la magnetita, i dóna llocs de treball. Fantàstic! D'ací uns anys, quan n'haja extret les 800 tones previstes, serà el moment de plegar. Els habitants de la vall es quedaran sense feina, amb la vall arrasada i sense possibilitat de tornar a les feines anteriors... Com és possible que no ho vegin, això? Ah! És clar! N'hi ha qui s'encarrega de vendre la moto: qui s'embutxacarà un bon grapat de calés i després podrà marxar damunt d'un bon cotxe i comprar-se una casa on li abellisca. Segurament, entre ells hi comptem l'alcalde, tan interessat hui en la construcció de la mina a cel obert!

Davant dels fets, sent un sentiment contradictori. Per una banda, ho considero escandalós i em posa malalt que encara, avui en dia, es donen situacions d'aquesta mena, i que l'excusa dels "llocs de treball" servisca per a justificar-ho tot: rebaixar els nostres drets, contaminar, destruir el medi... Però per altra, me n'adone que els agents que destrueixen avui la vall de Zilbeti (i tants d'altres arreu del planeta!) no són una entelèquia, sinó que només fan que satisfer la demanada de primeres matèries... per fabricar els productes que NOSALTRES comprem. I que, amb una mica de sort, aguantaran uns quants anys amb nosaltres per convertir-se, en poc temps, en una muntanya de fem. I vindran més novetats, i les voldrem també, i les que ja havíem comprat i que feia poc ens semblaven la panacea, llavors seran una andròmina inservible! 

És a dir, que estem immersos en una espiral que converteix el nostre planeta en merda. Davant d'aquest fet, hi ha dues sortides possibles per buscar la coherència: o bé canvie el meu estil de vida i els hàbits de consum per contribuir a que episodis així no es repetisquen... o bé n'assumisc la merda, i coneguts els beneficis a curt i mitjà termini que em proporciona la destrucció del medi, afegisc la meua veu a la dels qui estan tan d'acord i més i hi veuen una forma de progrés. Què m'importa a mi, al capdavall, la vall de Zilbeti, si no la coneixia fins que "Magnesitas de Navarra" li va posar els seus ulls a sobre!?

Aquesta darrera opció, malgrat que siga ara per ara la més coherent, em deixa un sentiment amarg: violaria els meus principis. Malgrat que ja podem considerar que Zilbeti se n'ha anat a la merda, ens queda encara molt per fer per salvar el poc que queda del nostre món. Entrebancs? Molts! El principal, que el que no passa al costat de casa sembla que no passi: el que no coneixem, el que no veiem, no existeix. I ja s'encarreguen que no ho coneguem ni ho veiem!

Però quan arribi el dia que la temperatura del planeta haja pujat de manera alarmant, la gent muira encara més de càncers i malalties respiratòries, s'hi haja reduït la biodiversitat fins a la destrucció total dels principals ecosistemes de la terra, puge el nivell del mar, la xifra de morts de fam sigui alarmant i vergonyosa, grans extensions del planeta, avui habitades per milions de persones, queden inhabitables i convertides en un desert... llavors direm que no hauríem d'haver arribat a aquell extrem i que no ens ho mereixem... no?

No n'estic segur. Perquè els destructors del planeta no són una entelèquia. Som nosaltres. I davant d'això ens hauríem de repensar quines són les nostres necessitats amb una mica de perspectiva de futur. Perquè la realitat és que tot això s'acaba.