Ulls, ments i portes obertes

Aquest era el logo de l'edició d'enguany, la tercera (heus aquí la segona) del 48 h Open House Barcelona. Molt encertat, perquè no només s'obrin les portes de desenes d'edificis, sinó que tens la possibilitat de parlar-ne amb la gent que hi viu, hi treballa, que s'hi relaciona, d'ampliar coneixements, informacions i punts de vista diferents amb gent ben diversa. D'obrir bé els ulls i la ment, en definitiva. M'agrada: pots trobar-te des de la visita més rudimentària i turística, a la més improvisada i entranyable.

Enguany he anat a llocs ben diferents de ciutat, unes vegades amb bona companyia i d'altres sol. M'agrada escriure sobre aquesta efemèride al bloc, en part perquè m'entusiasma la idea, i en part perquè cal agrair als voluntaris que fan possible l'activitat del 48 HOHB el seu treball desinteressat, fruit d'un interès per l'arquitectura i de l'estima per aquesta ciutat que ens acull a tots. Heus aquí el meu itinerari.

IN ITINERE

Sense buscar fotos, te les trobes. Només cal aprendre a mirar amb els ulls adequats. Barcelona: variada i plena de contrastos.

CASA MACAYA

La Caixa (Mordor), espai gestionat per la Fundació la Caixa... Despatxos luxosos i impecables en un context que podem descriure com una autèntica epopeia arquitectònica: un homenatge als palaus del carrer Montcada amb un llenguatge totalment modernista, i amb detalls ben curiosos. L'home de la bicicleta? És el propi Puig i Cadafalch, amb cara d'enfeinat anant de la casa cap al passeig de Gràcia, on tenia en marxa una altra de les seues obres emblemàtiques: la Casa Amatller. Homenatge fet per l'escultor que participà en els treballs de la casa, Eusebi Arnau. Els detalls escultòrics, l'escala, l'eclecticisme de la planta noble, la combinació de llenguatges de diferents èpoques... ens va deixar ben admirats. Per treure's el barret!

BIBLIOTECA ARÚS

Aquesta donació a la ciutat em fa pensar que no tot el que fa olor de burgesia és ànim de benefici i de xuclar la sang a qui es pose per davant. Cal saber on és per adonar-se que allà hi ha una biblioteca, farcida de simbologia maçònica i amb un ambient, entre curiós i estrany però sempre encantador, evocador d'altres èpoques i formes de fer. Encara hi ha un fitxer, d'aquests amb format "paper-3D", on has de buscar amb el ditet el llibre desitjat. La biblioteca pot ser un substitut molt digne en cas que no et vinga massa bé pagar la quota de l'Ateneu... Serà per biblioteques!

DIPÒSIT DE LES AIGÜES - BIBLIOTECA DE LA UPF

"Aquí només falta que sone música gregoriana, i l'ambient ja seria perfecte". El comentari fa palesa la inspiració en el romànic que els arquitectes de la Ciutadella van tenir a l'hora de construir aquest gegantí dipòsit de les aigües que havien de servir per abastir les fonts i la cascada del parc. Impressionant.

MONESTIR DE VALLDONZELLA

Crec que cap comunitat de monges ha tingut una història tan accidentada i plena de tragèdies com aquesta, l'origen de la qual fou un grup de dones joves que vora mil anys van decidir viure en comunitat en una vall de Collserola. Traslladades després pels perills de l'època a extramurs, on ara hi ha el carrer de la Creu Coberta, el convent va ser destruït durant els Segadors. Van trobar un lloc intramurs, al carrer del Raval que du encara el nom de la comunitat, que després de la desamortització va acabar com el Ball de Torrent. Allotjades més tard a la propietat d'una família benestant a la Sagrera, finalment se'ls va construir aquest edifici, mescla del gòtic, el modernisme i l'art mudèjar, que quasi va ser cremat durant la Guerra Civil: hagués estat el seu destí si no hagués sigut per la intercessió d'uns arquitectes que convenceren els esvalotats per donar-li un nou ús al monestir. I així és que, destinat a l'atenció de malalts, s'ha salvat fins als nostres dies. És curiós com, després de tant d'entrebanc, les monges conserven una imatge bizantina de la Mare de Déu d'aquell convent que tenien fora de muralles. Se l'estimen d'allò més, i si no consulteu-hi el web!

Les vuit monges que queden poden estar més contentes. Ningú els cremarà mai més el monestir (o això creiem), però tal vegada algun guia del 48 h les afuselle a totes un dia d'aquests. Quina manera de parlar... I és que enclaustrades durant tot l'any, per a una vegada que tenen visita no van a estar calladetes, no?

CERCLE DEL LICEU

El descobriment d'aquest racó i d'aquesta associació al sí de la vida barcelonina, entre d'altres tantes coses, m'ha fet pensar que aquesta societat tampoc és tan diferent d'aquella que va veure nàixer el modernisme, en un context de lluita social que avui s'ha desdibuixat. I és que llavors tothom sabia bé en quin equip jugava i ara no se sap ben bé qui és qui.

Modernisme, Wagner i Ramon Casas: aquest és el resum del Cercle del Liceu. Un autèntic plaer per als sentits.

I per suposat, un bon grapat d'esnobisme. 

HOTEL ESPANYA

Bo saber que a prop de la Rambla, es pot dinar a dintre d'una peixera. Aquell hotel ronyós de turistes poc exigents s'ha convertit, després de la seva restauració l'any 2010, en una autèntica joia en el bell mig del Raval. Muntaner, Casas i Eusebi Arnau doten els espais d'elements plens de simbolisme i que m'han deixat bocabadat. 

L'anècdota és que l'hotel durant anys ha estat menystingut, i fins i tot ha vist malmès el seu patrimoni pel descrèdit que tenia el modernisme a mitjans de segle passat. Contava la guia que aquest fabulós fumeral, amb una representació magistral de les edats de l'home, va ser pintat de negre per tal que no fora tan visible al visitant. Cal recordar, doncs, que hi ha hagut uns anys, no massa llunyans, en què el modernisme, amb el seu gust per la natura i l'ornamentació, molestava a la vista. Qui ho diria!

MONTBAU

La gent que arribava a Barcelona, procedent d'altres indrets de l'Estat, es comptava a milers. Barris sencers es bastien de manera irracional per acollir-los. I també els barris de barraques, com Somorrostro. Montbau va representar un intent de posar ordre en tot aquest desori urbanístic, i d'aplicar les aportacions de les avantguardes europees a la construcció de nous barris, amb l'objectiu que l'arquitectura ajudés a millorar la qualitat de la vida de la gent, a l'hora que fomentés les relacions de veïnatge i el sentit de pertinença.

Que això s'ha aconseguit ha quedat ben palès per l'acollida que feia  la gent del barri als visitants. Montbau és com un petit poble a unes quantes parades de metro, amb la seua escola, la seua església i les seues botigues.Tot eren bondats: les hores de sol, la distribució de les vivendes, petites però suficients, l'explanada, la tranquil·litat, que és un paradís per als nens, la proximitat al centre, els espais verds, les botigues... Tot i que n'havien tancat moltes, de botigues, per la crisi. "Això sí, la compra gran la solem fer fora"... (Doncs amb raó han tancat tantes botigues.)  "Hem perdut botigues, però almenys ja no hi ha droga", comentaven uns. D'altres que és una llàstima que cada bloc s'haja reformat amb un criteri diferent: s'ha perdut l'estètica del barri. Però no el seu encant i la seua raó de ser.

Un dels arquitectes del lloc, en Xavier Subias, feia comentaris, escoltava i passejava lentament la seua vellesa (molt ben duta). En entrar a un dels blocs de pisos, un veí se n'assabenta que hi som i ens convida a entrar a sa casa. N'està orgullós de tenir-ne l'arquitecte. I no para de mostrar-nos els enginys que ha anat ideant durant anys per aprofitar millor els espais de la vivenda dúplex. Ens presenta la família, ben orgullós. "Los dos grandes ya se han independizado. Uno trabaja no-sé-dónde y el otro es professor en no-sé-dónde. Éste es el pequeño. Ha hecho informática, tiene veintitantos y todavía vive aquí. Está pensándose si pegarse un tiro". És el que hi ha: efectes de la crisi. Però el sentit de l'humor que no hi falte!

Isc del barri convençut que si alguna vegada busque tranquil·litat, segur que em compre un pis a Montbau. Esperant, això sí, que per llavors el pobre fill menut del nostre amfitrió inesperat haja trobat feina i haja abandonat les idees suïcides.

PAVELLÓ DE LA REPÚBLICA

Quin millor homenatge a la República que haver reproduït el pavelló que, en 1937, va allotjar per primera vegada el Gernika de Picasso i va servir de plataforma per denunciar el feixisme, la guerra i l'amenaça que suposava? Quin millor ús se li podria donar a aquest edifici (la capsa de mistos, en diuen) que l'allotjar un centre d'investigació d'història contemporània? No en trobe cap!

Un llenguatge totalment oposat al modernisme: sobrietat més absoluta. Estructura a la vista, espais diàfans, funcionalitat i línies rectes. Totalment innovador i trencador a l'època en que fou construït. Sintetitza la filosofia racionalista i avantguardista del GATCPAC.

L'homenatge molt encertat. Però és trist que tot acabés tan malament. I que ara, tants anys després, amb homenatge o sense, amb tantes victòries aparents, encara estiguem lluitant pel mateix.

SANT PACIÀ

L'antiga església de les germanes de Jesús i Maria s'ha convertit avui en la parròquia de Sant Pacià, al barri de Sant Andreu. Encarregada a Joan Torras, professor de Gaudí, hi allotja el treball de final de carrera del genial arquitecte: el paviment de l'església. També hi va dissenyar l'altar i els llums.

Tot en l'obra de Gaudí és natura. Natura i matemàtiques. Si en Sagrada Família trobem el llenguatge de les el·lipses, les hipèrboles, les paràboles i les helicoides, en aquest treball primerenc les matemàtiques tenen una base més senzilla: línies rectes, quadrats i cercles. Gaudí intenta recrear i imitar la tècnica i dissenys dels mosaics romans.

La reflexió és ben senzilla: Gaudí començà amb els llenguatges i elements més senzills. No creava, recreava. No dissenyava, imitava. I quan tot això estava dominat, llavors va enlairar-se. Tant de bo molts pedagogs i mestres visitaren Sant Pacià per comprovar que tot va començar copiant tècniques, fent quadrats i cercles, per tal de no dur als seus pobres alumnes a esperpents insofribles en nom de la "renovació pedagògica". I és que només podem "crear" si tenim un bagatge ampli sobre allò que ja existeix.

TORRE ITO (HOTEL SANTOS-PORTA-FIRA)

Aquest és l'edifici que més m'ha agradat, i amb diferència. Sintetitza i recull tendències més diverses: austeritat, funcionalitat, disseny orgànic, presència de la natura, practicitat, senzillesa estructural... L'arquitecte, el japonès Toyo-Ito, en dissenyar fins l'últim detall del gratacels i de l'hotel, es va emportar el premi al millor gratacels del món el 2010.

Com Gaudí, Ito comença la seva carrera creant a partir del model de casa-pati-jardí típic del Japó. Fins que arriba a Barcelona i coneix l'obra de Gaudí. És a partir de llavors que comença a incorporar els elements gaudinians (natura, disseny orgànic, formes corbes) als seus dissenys. La torre n'és una simbiosi perfecta de tots aquests llenguatges i elements.

Primerament trobem elements típics de l'arquitectura japonesa: fusta, aigua, pedra i la flor de lotus. A través de textures, dissenys de paviments, llums... però també a partir del disseny del mateix edifici: cilíndric a la base, en els seus pisos més elevats s'obre en unes formes corbes que pretenen imitar el moviment que fa una flor de lotus quan s'obre. L'aigua? La torre d'oficines d'enfront, dissenyada pel mateix arquitecte, té una part central vermella que pretén representar una cascada on la torre de l'hotel s'hi reflexa.

Les dues torres, hotel i oficines, s'inspiren també en les torres venecianes de plaça Espanya: si aquestes donen la benvinguda al recinte firal de Montjuïc, les torres d'Ito ens reben a Europa-Fira. Les formes que trobem a l'hotel es repeteixen a la façana dels pavellons de la fira.

Res, vaig quedar-ne encantat. I aquí acabà la meua ruta... Pendent ha quedat, novament, el Mandarín-Oriental, antítesi arquitectònica al Santos-Porta-Fira. Si voleu veure'l, aneu dues hores abans a fer la punyetera cua...

Perquè diuen que la cultura està en crisi!