Com a mestre, m'és interessant observar com interactuen pares i fills entre ells (si bé, en determinats contextos, em resulta també una llanda insofrible). En la visita al castell de Montsoriu vaig coincidir ni més ni menys que amb quatre famílies amb fills. Tot i que no és pot ni es deu generalitzar a partir d'observacions tan parcials, el que vaig observar m'ajuda a entendre el perquè de certs problemes de l'escola. M'explico.
Tenir un fill és tot un repte: pels sacrificis que implica, per les incerteses, els dubtes, les decisions que has de prendre tard o d'hora... Repte en sentit metafòric. Però a Montsoriu vaig veure que per a algunes famílies, es converteix en un repte literal. Durant la visita al castell els xiquets reptaven, desafiaven contínuament als pares amb comportaments que sabien de sobres que estaven fora de lloc, però que volien fer només per demostrar la seua superioritat davant dels pares. Mentre feien les seues animalades, miraven de reüll els pares esperant el moment en què els traurien de polleguera, com si l'únic desig que els moguera fóra minar els seus ànims. Anar cap on el guia havia dit que no es podia passar, tirar pedres a la gent, agafar un cudol i començar a picar una paret... Fins i tot, on hi havia perill de caure al buit, els xiquets volien eixir-se'n amb la seua, i els seus pares només que feien que raonar-los els perquès.
Jo he arribat a la conclusió que, a banda d'un niu de maldecaps i de ser esgotadora, aquesta tipus de relació amb els fills aboca l'educació al fracàs. Un xiquet potser necessite progressivament que se li raonen les coses, no ho dubte, però en els primers anys de vida necessita un model, per defectuós que puga ser, i tenir clar què es pot fer i què no. I les seues accions han de tenir conseqüències. Els meus pares no eren grans pedagogs ni grans educadors, però en situacions similars, m'hagueren agafat del braç i m'hagueren dut de nou a casa en un tres i no res, amb el corresponent càstig. Però els xiquets que jo vaig observar, van tirar pedres on hi havia gent, van posar-se en perill, van picar amb una pedra les parets d'un monument protegit... i no els hi va passar res. Tot era vist com allò més normal del món. "És que són xiquets...", dirien alguns... Doncs per això mateix, cal posar-los límits!!! O tant m'equivoque?
Ara els pares haurien de situar-se en el lloc dels mestres, que en lloc de tenir a dos criatures desafiants, en tenen vint-i-cinc o trenta en una classe. Tant de bo les famílies hagueren de fer per norma els nostre paper durant una setmana per comprendre la magnitud de la catàstrofe.
EL BAIX MONTSENY
El paisatge és espectacular. Hi ha llocs realment paradisíacs. L'excursió d'aquest cap de setmana ha estat presidida pel cim nevat del Turó de l'Home, majestuós i imponent, que contrastava amb la temperatura totalment primaveral que feia.
Hostalric, Arbúcies, Breda. Fortaleses, bosc, llegendes, misteris. El castell de Montsoriu s'aixeca enmig de els tres poblacions, nucli administratiu de l'antic vescomtat de Cabrera, com a millor exemple de fortalesa gòtica de Catalunya, i possiblement de tota la Mediterrània. El castell, com Cardona, ha romàs inexpugnable al llarg del temps: ni les tropes de Pere III van poder accedir-hi durant la revolta del vescomtat, al segle XIV. Tota una història d'intrigues palatines que inclouen maquinacions diplomàtiques i històries de banyes amb la mateixa reina com a protagonista activa de l'assumpte. Només l'abandó ha pogut fer-se amb ell, desgraciadament. Però a banda del castell, hi ha moltíssims racons dins del mateix parc natural dignes de visitar.
Ací us deixe unes quantes fotos perquè jutgeu vosaltres mateixos!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada