Ja posats, la discussió sobre com podem millorar la realitat ens pot ocupar hores, dies, mesos, anys, durant els quals aquesta mateixa realitat -sobre la qual haurem acabat per bastir tot un sistema d'idees, concatenacions lògiques i reflexions assenyades a partir de paraules que la moda del moment ens presenta com a màgiques, innovadores i transformadores- haurà anat fent, indiferent i cabuda, la seua. I arriba sempre un moment en què aquesta mateixa realitat ens esclata a la cara com la bomba d'un kamikaze, inesperada i demolidora. Quasi que ens havíem oblidat que hi era!
En aquests casos, la cosa està clara: la realitat s'equivoca. Esdevé una terrorista que pretén acabar amb un món perfecte d'idees i projectes. No pot ser que aquests nostres ideals tal volta estiguen equivocats, potser s'aguanten sobre mitges veritats, siguen parcials o partisquen d'una visió incompleta del món (siguen, per tant, superficials, esbiaixats i buits). No, no pot ser: quan la realitat se'ns rebel·la només que podem fer que compadir-la, al mateix temps que aprofitem per recordar-nos les nostres bondats, com som d'assenyats i perfectes, i com de menyspreable és la resta de sers reals. Però passa que nosaltres hem deixat de ser-ho. Hem eixit de la cova de Plató i, més que deixar-nos il·luminar pel Bé, ens hem fos amb la llum i irradiem la saviesa a la resta del món. Qui no ens segueix va tan errat!
(...)
Darrerament m'ofega tanta llum... I més si ve d'un sol focus que m'il·lumina com acusant-me no sé massa bé de què. Estic fart de tants principis veritables. De gent que té clar el sentit o el sense sentit de les coses quan la interrogació a mi, senzillament, m'aclapara.
(...)
Busque desesperadament unes ulleres de sol. A ser possible, de soldador. Si algú en tinguera, li estaria molt agraït.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada