Un altre debat de merda

Perdó pel títol tan categòric, però és que aquest matí he llegit la notícia amb una apatia que després s'ha anat transformat amb fastig absolut. I aquest fastig és el que em fa ser tan categòric: quina merda tot plegat!

Quina notícia? Sembla ser que no puc redireccionar-la sense que em perseguisquen, però busqueu-la. A l'Ara.cat ve un titular que diu: La cal·ligrafia, un aprenentatge necessari o una pèrdua de temps? Subtitulat: Finlàndia deixarà d'ensenyar lletra lligada i el debat es trasllada a Catalunya. No podia ser d'altra manera, i no és difícil saber cap a on aniran els tirs: els "moderns" i "grans" pedagogs menysprearan l'ensenyament de la lletra lligada, i la resta en faran una tímida defensa per por a quedar emmarcats dins del grup dels carques.

Per què cal ser extremistes? Cal·ligrafia sí o cal·ligrafia no. No hi ha cap terme mig. De sobte, la lletra lligada no serveix per a res. I això és fals: a mi em va permetre en els meus temps d'estudiant prendre apunts amb una velocitat vertiginosa. O em va permetre escriure catorze fulls per davant i per darrere en poc més d'hora i mitja durant l'examen teòric de l'oposició. I és que cursiva, etimològicament, vol dir "que et permet córrer". La gran quantitat de traços que cal fer per escriure en lletra de pal o d'impremta (és a dir, la quantitat de vegades que cal aixecar el bolígraf o el llapis del paper per escriure), es veuen considerablement reduïts quan fem lletra lligada. I això ens permet avançar més. Després cadascú la modifica i la fa seva, incorpora els elements de la lletra d'impremta que li fot: elabora una cal·ligrafia personal, una marca de la pròpia personalitat.

Fragment manuscrit de Josep Pla (El quadern gris)

Tots hem après, amb més o menys èxit, la lletra lligada. El seu aprenentatge oferix la possibilitat de treballar l'atenció, de fixar-se en l'ortografia, de cultivar un cert gust estètic i per una bona presentació de les feines que es fan en paper. I, sobretot, treballar la psicomotricitat fina, que tant dóna que desitjar darrerament en el nostre alumnat. Al reportatge, dóna la impressió que el seu aprenentatge suposa gairebé un maltractament psicològic, com si l'alumnat d'una escola es passés hores i hores sent fuetejats pels docents que els obliguen a aprendre a fer la lletra lligada, sense fer cap altra cosa més. Quin panorama! Del tot fals. Quan el seu aprenentatge se sistematitza, en poc més d'un curs l'infant ha aconseguit dominar-la. I mentrestant, ha anat fent també moltes altres coses. És simptomàtic el que diu la gran experta Maria Vinuesa (en deu saber molt): "No aporta res en l'aprenentatge de l'escriptura tenir nens asseguts durant hores fent exercicis de cal·ligrafia, perquè és repetitiu i mecànic". I em pregunte jo: i què? Que m'expliquen a mi com s'aprèn a tocar un instrument, a escriure amb el teclat, a conduir o a fer papiroflèxia sense exercicis repetitius i mecànics. Si eliminem del sistema educatiu tots els aprenentatges repetitius i mecànics, ens quedaríem sense pintors, músics, arquitectes... El que diu aquesta senyora no té cap tipus de sentit! Quin problema hi ha que, entre d'altres aprenentatges més creatius, hi haja també exercicis repetitius? Quin? Després diuen que els nens estan molt alterats, molt dispersos o que tenen dèficits d'atenció i no fem altra cosa que sobreestimular-los!

Ara bé, estic lluny d'afirmar que el domini de la lletra lligada siga imprescindible o que haja de ser una prescripció obligatòria. Hi haurà casos en els quals ens podem plantejar que potser és millor prescindir-ne: alumnes amb dificultats motrius, amb un ritme lent d'aprenentatge, etc. Sense la necessitat de ser tant extremistes, ningú podrà discutir que, de vegades, no cal.

Però ai las! De sobte, ens carreguem d'un colp tot l'aprenentatge de la lectoescriptura. Obviem la gran mancança de destresa que, cada vegada més, mostren els alumnes pel que fa a la psicomotricitat fina i general. El fet que, quan retallen, sembla que ho facen a mossos o que, quan escriuen, sembla que ho hagen fet amb un tronc: i és que som tan moderns! Obviem que gran part de l'alumnat té dificultats per organitzar l'espai en un full de paper i de tenir una grafia entenedora. I molts d'altres que no saben fer correctament el traç de les lletres: no parlem només de la lletra lligada, sinó de la d'impremta o la lletra de pal! Sembla ser que això no és important. Potser els alumnes que ho saben fer i que saben presentar amb decentment un escrit en paper són els qui han fet aquest aprenentatge tan "nefast", per repetitiu i mecànic... Quina mandra! Els haurem de sacrificar, pobres, n'hauran quedat tarats. 

Però fixem-nos en un altre dels aspectes de la qüestió. Què ha passat a Finlàndia? Veuen prescindible la lletra lligada. Ho podríem discutir, però la decisió es basa en un posicionament previ... El reportatge ho deixa clar: el temps que s'hi dedicava "a l'escola" (i aquest matís és important, perquè en aquest país el context social i cultural és un altre i gran part de l'alumnat aprèn a escriure a casa), a partir d'ara el dedicaran a l'aprenentatge de la MECANOGRAFIA. Oh! La senyora Vinuesa ho ha llegit bé? Calla, ella vol aplicar el model finès (sense tenir en compte que els contextos són diferents i que ho són les necessitats), perquè ací fem coses "repetitives i mecàniques". Crec que la cosa més repetitiva i mecànica que he fet en ma vida és l'aprenentatge de la mecanografia: qwert poiuy qwert poiuy qwert poiuy... i d'altres exercicis milers de vegades! Però ara m'és tan útil! Les conclusions del debat finès deuen basar-se en el fet que la major part de vegades que escrivim, ho fem amb un teclat i no pas amb un bolígraf: per tant, l'escola ha de respondre a aquesta realitat. Podríem discutir si realment hem de ser tant dependents de les noves tecnologies i veure altres llocs del planeta (les escoles d'elit del mateix Silicon Valley) on justament opten per tot el contrari: introduir-les més tard. Però això ja és un altre debat sobre el qual les autoritats educatives fineses han pres posició i, tot seguit, han pres una decisió coherent respecte a l'escola. 

Què fem ací? Debatre de manera absurda. Perquè no hi ha cap posició prèvia sobre res. Anem fent tombs com si li pegàrem una cucanya de la qual, de sobte, ens cauran totes les bondats que necessitem per formar els futurs ciutadans. Res de posicionar-se i de ser coherents! Ah! Sí que hi ha una posició oficial al currículum, però és clar, tothom és més expert i molt més llest i, per tant, cadascú fa el que li dóna la gana prenent com a bandera un progressisme de pandereta... Mentrestant, van eixint alumnes de l'educació obligatòria que no saben res de res, que els hi costa adaptar el seu llenguatge a la situació comunicativa (o, senzillament, no en saben), que no tenen ni una idea vaga de l'ortografia arbitrària ni de la seua importància, que no saben organitzar-se l'espai en un paper i, donat el tema, que tampoc saben escriure amb una grafia entenedora. He estat a l'educació d'adults i ho he vist amb els meus propis ulls. Amics i coneguts que treballen a la universitat i al batxillerat m'ho comenten més d'una volta... Uns diuen que els exàmens i les proves per veure les competències i habilitats de l'alumnat no són adequades i no demostren res: no oblidem que PISA passa les mateixes proves a tots els països i que a Finlàndia SÍ que les passen amb un èxit major que no pas ací... I que aquestes proves d'avaluació externa demanen, al capdavall, fer la "o" amb un canut!

Continuem estirant... A Finlàndia invertiran el temps que es dedicava a la lletra llegada, entre d'altres DESTRESES, a l'aprenentatge de la MECANOGRAFIA. Si llegiu el reportatge, ací ja els "experts" ja s'han afanyat a proposar l'educació emocional i altres collonades per omplir aquest temps. Volen fer dels docents gurús de pacotilla per aplacar les emocions de persones fracassades per una formació deficient? Els "experts" aquests relacionen l'expressió emocional amb el fenomen "Podemos", quan justament Pablo Iglesias és una persona que més que per l'expressió d'emocions, destaca per l'exposició d'unes idees de forma crítica i ordenada, després d'anys i panys d'estudi... Per compartir el que diu, o per poder-lo debatre, necessitem coneixements de la realitat, i no pas saber expressar emocions... Què fotem!? Ah, i de passada poder expressar, tant els coneixements i les emocions, de forma clara i entenedora.

I heus ací la importància de la cal·ligrafia, de l'ortografia i la mecanografia. I també, com no, de l'oratòria... 

Entrem en un altre debat: com s'ensenya a expressar el que es pensa i el que se sent i en quines situacions? Ensenyar a fer-ho ha d'implicar necessàriament prescindir d'altres ensenyaments? Per quina raó?

Que m'ho expliquen!