aNDRòMiNa: Vall de Lord

FRED?

Sovint vaig encara amb samarreta de màniga curta i sempre em pregunten si no tinc fred... Fred? A Barcelona, fred? No em feu riure. Potser tindria una sensació més confortable posant-me una dessuadora o una jaqueta, però considere que no cal exagerar quan el mercuri baixa una miqueta. El cos s'ha d'acostumar i aprendre a protegir-se de les baixes temperatures.

Ara bé, quan fa fred, cal admetre-ho. I ahir el fred em sorprengué al Port del Comte. Aní tan feliç, amb la idea que seria una ascensió, la del Pedró dels Quatre Batlles, semblant a la que fiu fa unes setmanes a Bellmunt. Menys mal que agafí els guants i una braga... Però ni gorro, ni gore-tex, ni tallavents... Per a què, vaig pensar. Com si no ho sabera d'anteriors experiències! Què fluixa és la memòria...

Ja als primers metres caminats vaig intuir, però, l'experiència que m'esperava a dalt.

Estructures de gel precioses

L'estrany plaer de destrossar les plaques de gel...

Rierol que raja de la font dels Fangassos. a la costa de
les Feixines... Què bonic! Això em sabé greu destrossar-ho!

Ni el vent ni el sol desfeien el gebre ni el gel: crec que
la temperatura no pujà dels 0 º en tota l'ascensió.

No vaig aconseguir trencar el gel que cobria la bassa
dels prats de Bacies: a ple migdia

El fred és insuportable si es roman parat. Però sempre ve acompanyat de xicotetes meravelles per contemplar. Ahir el Pirineu era assotat per la tramuntana. Un vent gèlid que, de no estar preparat, pot arribar a ser un autèntic infern: al cim vaig perdre, en pocs segons, la sensibilitat de les mans! Què desagradable obrir la motxilla i no notar res del que tocaves...

Trobí els cims del Prat del Comte ja coberts amb una fina capa de neu. Per sort, es podia trepitjar sense gaire dificultats. Sóc molt cabut, ho sé. Però ni el vent, ni la neu, ni el fred no aconseguiren que desistira en el meu empeny d'assolir el Pedró dels Quatre Batlles (2.384 m). Vaig arribar a la carena de la serra seguint la ruta proposada a Camins del Solsonès, de Marcel Camps i Josep Ferràndiz, però en arribar a la Coma de la Comtessa, el fred i el vent m'impedien consultar la ruta, fins i tot de pensar: em vaig desorientar i vaig fer el que poguí. Només tenia clar on era el cim, així que pugí camp a través, sortejant els llocs on la capa de neu era més gruixuda, fins al Gespeguera (2.332,9 m) i, per la carena, arribí al cim més alt del Port del Comte i sostre comarcal del Solsonès. Contemplat l'espectacle que s'oferia des del cim, congelades les mans i ben arraulit, vaig travessar de nou la coma de la Comtessa fins el Vulturó (2.348 m), d'on vaig descendir fins a la pista que mena al refugi de la Bòfia i als prats de Bacies, per completar així la ruta circular. Per sort, el vessant sud de la serra estava resguardat del vent.

La Costa de les Feixines, a l'esquerra, per on he vingut (l'ombria)

La meua ignorància ornitològica m'impedeix afirmar-ho amb seguretat,
però crec que són dues àligues daurades

Superant la tartera fins a la carena

Només per poder contemplar aquesta vista ja paga la pena el patiment.
Montserrat!

Falta poc per al cim...

Ja al cim!

Cim del Pedró

De nou, Montserrat

El Pedraforca

Massís de Montcalm i, al fons a l'esquerra, l'Aneto i la Maladeta

Sirvent i Perafita

La Tossa Pelada, segon cim més alt del Prat del Comte

Aguantant el tipo,...

Mola del Lord, coronada pel santuari, des de la Costa dels Prats

Valls de ponent

LES FONTS DEL CARDENER

Cansat com una mula de càrrega, i encara mig arraulit, arribí, per fi, al cotxe: el termòmetre, tot i haver estat al sol tot el matí i part de la vesprada, marcava 0 º. Baixí de nou cap al coll de Jou i vaig agafar la carretera que mena fins a la Coma i la Pedra, per tal de visitar les fonts del Cardener. Havia vist els senyals indicadors en alguna eixida anterior, i tenia curiositat.

El paratge és d'una gran bellesa, tot i que millor visiteu-lo durant els dies de fred: la resta de l'any les taules de pícnic i els paellers deuen ser ocupats per desenes de domingueros que aprofiten les bondats del lloc.

(Me n'adone, quan redacte aquestes ratlles, de la tendència totalment misantropa que em caracteritza...).

De camí al santuari del Lord, la carretera passa per algunes esglesioles romàniques del terme municipal de Guixers. Tant els paratges on s'alcen, com la seua arquitectura, són una autèntica delícia.

Santa Creu d'Ollers, a límit dels termes de Guixers i Sant Llorenç de Morunys

Sant Serni del Grau

Façana de ponent de Sant Serni

El nucli de Sant Llorenç de Morunys: una imatge de postal des de Sant Serni

LA MOLA DEL LORD I EL SANTUARI

No em direu que no és un lloc ideal per parar i fer un mos... La mola del Lord transmet quelcom que a cavall entre la calma, la màgia i la transendència: no és debades que ja des del segle X estiga documentat un santuari, segurament seguint una tradició anterior que es deu remuntar fins qui sap quan... Potser siga per influències de Roger Mas i el seu disc Cançons tel·lúriques, on es pot escoltar una magnífica versió dels goigs a la Mare de Déu del Claustre de Solsona, però aquesta paraula, tel·lúric, relatiu al que pertany a la terra, em ve al cap quan vinc pel Solsonès. A la terra: amb la que pots omplir-te els punys a grapats. De la que provenim i a la que, tard o d'hora, tornem.

A fora, la clama, el paisatge, el fred i les ovelles. I el sol que, encara, ho escalfava tot. A dintre el santuari, una imatge renaixentista de la Mare de Déu, a qui el nen mira als ulls, presideix l'altar major. La mola i el santuari del Lord és un lloc on hom s'ha de plantejar d'anar si no ho ha fet mai.

El cim de la mola, coronat per una creu (1.189 m)

Muntacàrregues i, en primer terme, un canó de les Carlinades

Horts als peus del santuari

Pantà de la Llosa de Cavall

Les ombres eren llargues ja quan vaig marxar de la mola.

SANT LLORENÇ DE MORUNYS

Em sorprenguí de veure les botigues obertes: un ja havia oblidat que era un dissabte a la tarda i que el món n'està ple, de persones que fan la seva vida. Sant Llorenç de Morunys té un nucli de carrerons encisadors per on passejar durant una estona. Un cafè, un passeig i una visita a l'església, la qual viu que era oberta des del bar.

Carrer Estret, amb l'absis central de l'església

Claustre de l'antic cenobi benedictí

Plaça de l'Església

Plaça Major

Havent anat mal documentat, com fiu jo, m'esperava una de tantes esglésies "passades per guerra", buides de contingut artístic amb mobiliari litúrgic dels anys quaranta i sants de pasta de paper... Però quina sorpresa trobar-me un dels conjunts barrocs més impressionants del país! En efecte, a banda d'altres elements destacables, com l'orgue històric, uns retaules gòtics de Pere Serra i de Bernat Despuig (el de la Trinitat i de Sant Joan i Sant Miquel, respectivament), i un retaule major mutilat, destaca l'anomenada capella de la Mare de Déu dels Colls: tota ella està revestida d'una exuberant decoració barroca, que malgrat que va ser mutilada durant la Guerra Civil, conserva encara la seua grandiositat.

Orgue: es fa sonar en concert durant el
Festival d'Orgues de Ponent i del Pirineu

Retaule major, mutilat durant la Guerra Civil

Mare de Déu dels Colls, refeta després del '36

El retaule de Sant Miquel i Sant Joan Baptista, de
Despuig, desaparegué durant la Guerra Civil i
fou retornat a la parròquia als anys noranta

Detall del Retaule: Sant Miquel lluitant contra un dimoni

El barroc! Un art que no està fet des de la mesura, ni des del raciocini: lluny de pretendre que ens parem a pensar o que tinguem una sensació equilibrada i agradable, pretén atabalar-nos, saturar-nos, emocionar-nos, fer que brolle de nosaltres un sentiment de pietat -en el cas de les obres religioses- que cap altre estil no aconsegueix amb tanta eficàcia.

Josep Pla afirma, sobre l'època del barroc: Sempre els naufragis, en les costes més o menys solitàries, acabaren en la depredació i el saqueig. Però, a més a més, l'època s'ho portava. En l'època del barroc no hi hagué cap moral real i positiva; no hi hagué més que sermons grandiloqüents, discursos i aparences externes. Quan es faci la història social de l'època del barroc en aquest país, donarà un contingent impressionant de bandarreries. Faltat d'una autoritat natural i pròpia, s'hi produïren fenòmens extremament característics d'aquest sentit... (Altres històries del mar, Anàlisi d'uns naufragis; Destino, 1981). Crec que no va mancat de raó: aquesta realitat és il·lustrada per moltíssimes fonts literàries. I potser siga aquesta realitat, aquesta manca de moral real i positiva -paraules de Pla-, la que motivà la construcció de les obres artístiques religioses barroques: escenificar una pietat, un sentir que, en realitat, no existia. Solament ho feia en aquells escenaris grandiosos que eren les obres artístiques, bé pictòriques com escultòriques. Es creava un sentiment intens, però fugaç, que s'oblidava als pocs minuts d'haver eixit de l'església. Pura aparença externa.

Com ens passa actualment: enviem un missatge al 5588 amb la paraula CÀNCER per fer un ridícul donatiu després d'haver vist un anunci que ens ha remogut les entranyes i ens quedem satisfets d'haver fet una bona obra: ens sentim dintre del corrent de la solidaritat. Als pocs minuts, em tornat a la nostra vida egoista de cada dia. Bandarreries? Com ens han demostrat els fets, la major part de vegades aquests donatius aniran a mans de trames corruptes. I és que la nostra època té moltes més semblances del que sembla amb la barroca: crisi social, política i de valors.

Complexitat de formes, atabalament suprem

Sant Llorenç, amb uns àngels que li aguanten
l'instrument del seu martiri

Anunciació

Rosa mística

A les petxines, els evangelistes: Sant Joan

L'atlant, amb gest exagerant, que sosté Mateu

Mare de Déu dels Àngels

Mare de Déu

EL MIRACLE

Malgrat que ben fosc, encara era prompte per tornar a casa: és el que té la proximitat al solstici. Fred, cansament... però amb ganes de viure una altra experiència a un indret que, en la primera visita que fiu, m'encantà: el santuari del Miracle. Ja que el tenia a prop, m'hi vaig acostar. El retaule barroc de Morató que presideix l'església inacabada del Miracle és tot ell una gran joia que vibra al voltant d'una imatge minúscula de la Mare de Déu. Una dona amb un infant, i un infant que viu i es fa adult: aquest és, possiblement, el miracle. Un miracle, el de la vida, del qual sovint ens oblidem que ho és. Malgrat que potser existisca per pura casualitat.