L'herba és mortal. Els hòmens són mortals. Els hòmens són herba.(Bateson)

19 de maig del 2019

La culpa és de la poesia.

Al llarg de la setmana haurem vist com polítics de tots colors s'han omplert la boca de democràcia, drets, llibertat, república i Constitució. Haureu sentit parlar del veto a Iceta, i també de la candidatura de Puigdemont. Dels presos i de les patinades del tribunal que els jutja. Com no, haureu vist milers de llaços grocs a tot arreu, llaços grocs gegants i petits, de tela, de porexpan i pintats al terra. I d'estelades i banderes «constitucionals». Tot això haureu vist i sentit.

Divendres, una jornada laboral trista com moltes de veure com la manca de recursos m'ha d'obligar a baixar les expectatives. De veure com la merda a què la societat ens està acostumant ho fa passar tan malament a tants infants. Divendres me n'assabentí que l'Observatori dels Drets de la Infància i l'Adolescència fa dos anys que no s'ha reunit. No sabeu ni què és? És que no se n'escolta parlar gaire. «L'Observatori dels Drets de la Infància és un òrgan col·legiat, assessor i consultiu de la Generalitat en matèria dels drets de la infància a Catalunya en què participen entitats públiques, privades i experts en l'àmbit de la infància i l'adolescència. Es defineix com un instrument específic per contribuir de manera eficaç a la divulgació, el foment, el respecte i la garantia dels drets de la infància i l'adolescència», recull el web de l'organisme.

El fet no seria escandalós si aquest organisme, per llei, no s'hagués de reunir com a mínim dos vegades a l'any en convocatòria ordinària. No seria escandalós si ens poguérem permetre el luxe de no haver-lo de convocar. Però, ens el podem permetre? Jo crec que no. Els índexs de pobresa infantil freguen el 30%... El 30%! La segregació no és una amenaça, és un fet al sistema educatiu. Els acords presos al respecte estan sota sospita: la FAPAC i la USTEC afirmen que serveixen per tal de desviar encara més fons públics a la concertada tot deixant a l'escola pública en la més absoluta precarietat (i amb la major part, per no dir la totalitat, de l'alumnat estranger i de classe baixa). Com cada dia puc comprovar a la faena, els serveis externs d'ajuda a l'escola són ineficaços per insuficients: CESMIJs, EAPs, BAULAs i altres organismes no donen l'abast!

I ens fan creure que els preocupen els drets humans, la democràcia, la llibertat i anhelen una república social. Ara deixe la Constitució a un costat perquè la culpa que aquest organisme no s'haja reunit la té el govern català actual, no d'altres governs ni altres partits que justament van ser els qui van crear l'organisme davant d'una problemàtica que aleshores no s'endevinava que arribaria als extrems d'ara. Amb notícies així, jo no puc fer altra cosa que concloure que són uns hipòcrites. Només busquen poder i medrar en ell en benefici propi.

Ens l'estan colant ben colada: mentre ens fan anar darrere d'una estelada i un llaç groc, la societat comença a desintegrar-se a causa de les polítiques que duen a terme de manera callada i silenciosa. Polítiques de dretes, de tall neoliberal, que deixen les persones amb menys recursos a la intempèrie del capital. Mentre no paren de mirar-se al melic i parlar d'imbecil·litats, hi ha gent que ho passa malament, infants que no poden desenvolupar-se d'una manera harmònica amb totes llurs necessitats cobertes. Ningú havia sentit parlar, segur, de l'aturada de l'Observatori aquests darrers dos anys, si no n'han estat més, perquè l'última memòria consultable de l'organisme és del 2014. És clar que no: l'Observatori, la infància i els drets dels infants (pobres) importen una puta merda. Però no queda bé de dir-ho. I perdoneu que siga malparlat.

I ara parleu-me de república social, lliure i solidària. Ah! I si voleu amenitzeu el discurs amb  una miqueta d'innovació i aprenentatge globalitzat. Intentaré aguantar el riure i les ganes d'engegar-vos a pastar fang.

[Gràcies Bea Silva per denunciar-ho, encara que ningú n'ha volgut prendre nota per no haver de refer la realitat creada a mida].


13 de maig del 2019

Camins

Del Vallès (esquerra) a l'Osona (dreta): tot, des del Tagamanent
PR-C 200

Un pont del segle XVIII travessa el Congost i permet arribar a Aiguafreda des de l'Abella, on és l'estació de tren de Sant Martí de Centelles. Allà comença el PR-C 200. El seu inici és decebedor, ja que cal travessar tot Aiguafreda (polígon industrial inclòs) abans d'arribar a la font dels Enamorats, i no és un poble bonic precisament. Però en passar la font dels Enamorats l'espectacle natural que s'obri és espectacular: la riera de Martinet transcorre paral·lela al sender. Un paratge de verns i freixes, amb algun que altre pi o carrasca despistats, amb la remor dels salts d'aigua i les petjades evidents de la fauna salvatge. Un paradís!

En deixar enrrere la riera s'arriba en poca estona a Aiguafreda de Dalt. Es tracta d'una església i una rectoria medievals amb nombrosos elements arquitectònics interessants, com un absis en què s'obrin set absidioles, una sagrera, un comunidor i una cova-cripta alt-medieval amb restes dels ocupants del lloc al segle VII. Malauradament, tot cau a trossos. El mobiliari de l'església resta apilat al porxo, segurament per deixar lloc a les estructures que deuen estar apuntalant l'edifici.

Seguí el PR-C 200 fins al Dolmen de Cruïlles, del qual no es conserva la llosa que el cobria. Des d'allà, l'abandoní per fer via de nou cap a Aiguafreda: tinc intenció d'ascendir al Tagamanent.

Han estat les primeres hores del matí: la solitud, total! Quins moments tan bonics!


Pont de l'Abella, s. XVIII





Entre verns i freixes

La resclosa de la vall de Martinet: desviava l'aigua de la
riera als cultius circumdants, avui ocupats pel bosc.




Gorg de la Sort



Aiguafreda de Dalt guaita entre els arbres.





Aiguafreda de Dalt
Cementeri abandonat






Comunidor


Dolmen de Cruïlles

GR-5

La ruta comença en eixir d'Aiguafreda per l'Avençó per una pista forestal. A la segona corba ixen dos senders: agafe el primer. Està atapeït de gent que crida i parla de xorrades. No sé per què, però ho aguante poc: fuig de la ciutat per fugir del soroll i no tinc gens de ganes de fer un camí pe un bosc que sembla la Rambla... M'equivoque: crec que a la Rambla la gent no crida tant per a parlar. Però tinc sort: amb l'ajuda del Wikiloc me n'adone que m'he equivocat de sender. Havia d'haver agafat el GR-5 que sortia una mica més endavant.

Per allà no hi ha pràcticament ningú. Algú que em trobe fa el camí callat... Quina sort! Els verns i els freixes han estat substituïts ara per les carrasques i els pins: un bosc mediterrani ben conservat. La pujada fins al Tagamanent és dureta, però hi ha paratges de bosc tancat que són una autèntica delícia.

Al cim es domina un paisatge espectacular: del Matagalls a Montserrat, del Vallès a l'Osona: el castell que allà s'alçava tenia la funció de controlar el pas entre ambdues comarques. D'aquella vella construcció només roman en peu l'església i les restes d'algunes dependències.


Hostalets de Balenyà?
Primera visió del castell





Mar de rodé

Un roure gegantí
Restes de l'ermita de Sant Martí, als peus del turó
de Tagamanent.













Tona i Sant Miquel de Balenyà
La Garriga
Montserrat
Vic i el Puigmal

El Matagalls
Panorama
SENDER PERDUT

El Wikiloc és una joia: al castell estant se m'acut de no tornar pel mateix lloc, sinó fer via cap al Figaró. Busque una ruta alternativa: trobe una que continua el GR-5 fins al mas de Bellver, hui un restaurant. Des d'allà, surt un sender senyalitzat amb poques fites que mena fins a la vall de Vallcàrquera: és com capbussar-se en el verd de la muntanya. La multitud que hi havia al cim s'esvaeix i torna la més absoluta solitud. Tot el camí transcorre entre un frondós alzinar: el Bosc de Bellver. Un cop arribem a la riera del Sot de les Gredes, de nou la remor de l'aigua i la fressa del fullam dels pollancres. Una pista mena fins a Sant Pere de Vallcàrquera, passant per una sèrie de masos que atresoren a la vora arbres monumentals: la surera de Can Grau i l'alzina de Can Puig.

L'entrada al Figaró es fa pel barri on s'alcen els antics xalets d'estiueig modernistes. El poble no és gran cosa, envaït com està pel soroll de la carretera, però queda a la vora del paradís. El tren és a punt de passar.

Barcelona...



Allunyant-nos del Tagamanent

Masia de Bellver


Tot és verd. Capbussat en ell!



Riera del Sot de les Gredes, afluent de la de Vallcàrquera
Xopera
Surera de Can Grau

Alzina de Can Puig



Sant Pere de Vallcàrquera: portada, campanar i absis.


Entrant al Figaró