 |
| Del Vallès (esquerra) a l'Osona (dreta): tot, des del Tagamanent |
PR-C 200
Un pont del segle XVIII travessa el Congost i permet arribar a Aiguafreda des de l'Abella, on és l'estació de tren de Sant Martí de Centelles. Allà comença el PR-C 200. El seu inici és decebedor, ja que cal travessar tot Aiguafreda (polígon industrial inclòs) abans d'arribar a la font dels Enamorats, i no és un poble bonic precisament. Però en passar la font dels Enamorats l'espectacle natural que s'obri és espectacular: la riera de Martinet transcorre paral·lela al sender. Un paratge de verns i freixes, amb algun que altre pi o carrasca despistats, amb la remor dels salts d'aigua i les petjades evidents de la fauna salvatge. Un paradís!
En deixar enrrere la riera s'arriba en poca estona a Aiguafreda de Dalt. Es tracta d'una església i una rectoria medievals amb nombrosos elements arquitectònics interessants, com un absis en què s'obrin set absidioles, una sagrera, un comunidor i una cova-cripta alt-medieval amb restes dels ocupants del lloc al segle VII. Malauradament, tot cau a trossos. El mobiliari de l'església resta apilat al porxo, segurament per deixar lloc a les estructures que deuen estar apuntalant l'edifici.
Seguí el PR-C 200 fins al Dolmen de Cruïlles, del qual no es conserva la llosa que el cobria. Des d'allà, l'abandoní per fer via de nou cap a Aiguafreda: tinc intenció d'ascendir al Tagamanent.
Han estat les primeres hores del matí: la solitud, total! Quins moments tan bonics!
 |
| Pont de l'Abella, s. XVIII |
 |
| Entre verns i freixes |
 |
La resclosa de la vall de Martinet: desviava l'aigua de la
riera als cultius circumdants, avui ocupats pel bosc. |
 |
| Gorg de la Sort |
 |
| Aiguafreda de Dalt guaita entre els arbres. |
 |
| Aiguafreda de Dalt |
 |
| Cementeri abandonat |
 |
| Comunidor |
 |
| Dolmen de Cruïlles |
GR-5
La ruta comença en eixir d'Aiguafreda per l'Avençó per una pista forestal. A la segona corba ixen dos senders: agafe el primer. Està atapeït de gent que crida i parla de xorrades. No sé per què, però ho aguante poc: fuig de la ciutat per fugir del soroll i no tinc gens de ganes de fer un camí pe un bosc que sembla la Rambla... M'equivoque: crec que a la Rambla la gent no crida tant per a parlar. Però tinc sort: amb l'ajuda del Wikiloc me n'adone que m'he equivocat de sender. Havia d'haver agafat el GR-5 que sortia una mica més endavant.
Per allà no hi ha pràcticament ningú. Algú que em trobe fa el camí callat... Quina sort! Els verns i els freixes han estat substituïts ara per les carrasques i els pins: un bosc mediterrani ben conservat. La pujada fins al Tagamanent és dureta, però hi ha paratges de bosc tancat que són una autèntica delícia.
Al cim es domina un paisatge espectacular: del Matagalls a Montserrat, del Vallès a l'Osona: el castell que allà s'alçava tenia la funció de controlar el pas entre ambdues comarques. D'aquella vella construcció només roman en peu l'església i les restes d'algunes dependències.
 |
| Hostalets de Balenyà? |
 |
| Primera visió del castell |
 |
| Mar de rodé |
 |
| Un roure gegantí |
 |
Restes de l'ermita de Sant Martí, als peus del turó
de Tagamanent. |
 |
| Tona i Sant Miquel de Balenyà |
 |
| La Garriga |
 |
| Montserrat |
 |
| Vic i el Puigmal |
 |
| El Matagalls |
 |
| Panorama |
SENDER PERDUT
El Wikiloc és una joia: al castell estant se m'acut de no tornar pel mateix lloc, sinó fer via cap al Figaró. Busque una ruta alternativa: trobe una que continua el GR-5 fins al mas de Bellver, hui un restaurant. Des d'allà, surt un sender senyalitzat amb poques fites que mena fins a la vall de Vallcàrquera: és com capbussar-se en el verd de la muntanya. La multitud que hi havia al cim s'esvaeix i torna la més absoluta solitud. Tot el camí transcorre entre un frondós alzinar: el Bosc de Bellver. Un cop arribem a la riera del Sot de les Gredes, de nou la remor de l'aigua i la fressa del fullam dels pollancres. Una pista mena fins a Sant Pere de Vallcàrquera, passant per una sèrie de masos que atresoren a la vora arbres monumentals: la surera de Can Grau i l'alzina de Can Puig.
L'entrada al Figaró es fa pel barri on s'alcen els antics xalets d'estiueig modernistes. El poble no és gran cosa, envaït com està pel soroll de la carretera, però queda a la vora del paradís. El tren és a punt de passar.
Barcelona...
 |
| Allunyant-nos del Tagamanent |
 |
| Masia de Bellver |
 |
| Tot és verd. Capbussat en ell! |
 |
| Riera del Sot de les Gredes, afluent de la de Vallcàrquera |
 |
| Xopera |
 |
| Surera de Can Grau |
 |
| Alzina de Can Puig |
 |
| Sant Pere de Vallcàrquera: portada, campanar i absis. |
 |
| Entrant al Figaró |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada