Pietat, (hipocresia) i lletres

És important conèixer d'on venim. Pel que fa a l'escola pública contemporània, no hem de buscar el seu origen ni en Grècia, ni en Roma ni en l'Edat Mitjana: llavors l'educació tenia un caràcter elitista i unes finalitats molt diferents a les actuals. Qui va trencar aquesta tendència, enfrontant-se fins i tot al poder jesuïtic, fou Sant Josep de Calassanç: amb la voluntat decidida de fer arribar una educació digna a tothom, fos pobre o ric, va obrir la primera escola semblant a les que coneixem ara (amb aules grans amb un grup elevat d'alumnes) vora l'església de Santa Dorotea de Roma. Posteriorment, s'hi establí al costat de Sant Pantaleó, on encara roman l'escola pia més antiga del món. Escolapis, calassancis o piaristes: segons el país, els clergues de l'orde regular eren coneguts amb un o altre nom, i oferien educació gratuïta oberta a tothom allà on s'hi establien.

A València els escolapis arribaren amb la Il·lustració, sota el mandat de l'arquebisbe Mayoral, el qual va obrir nombroses cases de l'ensenyança arreu de la diòcesi de Valéncia. Llavors van obrir l'escola que encara hui roman oberta: un dels primers edificis neoclàssics de la ciutat, bastit al vell mig del barri de Velluters. Als pocs anys, ateses les necessitats de l'escola i del barri, es va promoure construcció de l'església de Sant Joaquim, annexa a l'escola, per a la qual el bisbe va insistir en un disseny circular (rotonda) i que deu el seu sant titular a un dels personatges més interessants de l'època: Joaquim Manuel Fos. Aquest prohom valencià va fingir la seua mort per poder marxar, tranquil, a investigar arreu d'Europa amb quina tècnica s'elaborava el muaré. Un cop assabentat, tornà a Valéncia, on va aconseguir de Carles III la franquícia per a la fabricació d'aquest teixit de moda i es va fer, com diem els valencians. d'or. Pel que es veu, va ser generós en la dotació de fons per al col·legi i la construcció de l'església.

Però ja ens estem desviant del nostre objectiu. Però és igual: la cosa s'ho mereix! El 1771, al costat de l'escola pia, ja s'alçava la gran església neoclàssica, que devia de resultar imponent en una ciutat on els edificis d'habitatges i tallers rarament superaven una o dues plantes d'altura. La cúpula és una de les més grans del món, la segona d'Espanya per darrere de San Francisco el Grande de Madrid... I per tancar el fil de l'arribada dels escolapis a Valéncia, hem de fer esment que l'escola va acollir entre els seus murs a personatges destacats en la vida de la ciutat i del país, des de Marià Benlliure a Sorolla, de Blasco Ibáñez al Primat Reig, sense oblidar a Joan Francesc Mira, el qual narra la seua experiència a l'escola pia a la novel·la El tramvia groc.

El lema dels escolapis ha estat «pietat i lletres». D'aquests principis nobles que hem heretat de les escoles promogudes per aquests ordres regulars (als escolapis caldria afegir els maristes i d'altres), hui en dia no dubtem que el de les lletres ha esdevingut un pilar de les societats democràtiques. No oblidar els seus orígens no està discutit, però, amb fer una crítica amb la deriva que han pres molts centres religiosos concertats: no és una crítica que puguem fer extensiva a tots i cadascun dels centres, però només cal veure una mica la realitat d'aquests centres i la dels seus veïns públics per observar com aquests darrers tendeixen a esdevenir guetos d'alumnat de classes socials desfavorides, mentre que als centres concertats s'hi sol concentrar l'alumnat de classes mitjanes i benestants. És el que passa descaradament on jo treballe: a un costat del carrer, l'escola pública, amb vora un 99% d'alumnat d'origen estranger, amb una grans problemàtiques de caire social, econòmic i d'aprenentatge que no poden ser ateses ni compensades, ni de bon tros, pels recursos disponibles. A l'altre costat de la vorera, dos centres religiosos concertats. Un, regit per una ordre religiosa, té un alumnat divers en certa mesura, però no a l'extrem de l'escola pública que té enfront. A l'altre, un centre parroquial, l'alumnat estranger és pràcticament inexistent. Les causes i les estratègies que han produït aquesta segregació són ben conegudes, per molt que s'intenten disfressar de mil i un arguments «llibertaris»...

Però el que més m'indigna és el cartell que hi ha penjat a la porta d'aquesta darrera escola: és una escola amb cor. Es veu que els arriba per donar almoina a Caritas, i això els fa tenir un cor ben gran. I tenint en compte que la Generalitat, a banda dels concerts i a propòsit del nou pacte «contra» la segregació, està desviant encara més fons públics a les escoles com aquestes pel fet d'estar en una zona amb «característiques socioeconòmiques desfavorides», doncs encara se'ls deu fer el cor més gran... Quanta hipocresia de tots plegats, començant pel poder polític! Quina ràbia!

Actualment, és molt discutible si una escola pública ha de conservar la «pietat», o dit d'altra manera, si una escola finançada amb diners públics ha d'adoctrinar en un determinat credo. El que ja no és discutible és que es promoga la segregació de l'alumnat de forma tan descarada. Pietat i lletres? On queda la pietat? On queden... les lletres?

Perquè al capdavall, dels principis calassancis no sé jo quin està més en auge actualment. Les lletres segur que no: estan en perill d'extinció, engolides per un gruix de creences i dogmes que s'imposen a l'escola i des de l'escola amb els quals hem de combregar si volem ser «ciutadans del segle XXI». Pseudociències, neuromites i una legislació educativa a la mida dels grans poders econòmics, que fan dels futurs ciutadans esclaus de les opinions, creients fidels de certes ideologies... Qui li anava a dir a Sant Josep de Calassanç que el model d'escola que ell col·laborà en construir acabaria posat al servei d'una educació novament elitista, i d'una escola que conduiria novament a la foscor de la ignorància que els pobres patien des de temps immemorials.

Siga com siga, el col·legi dels escolapis i l'església de Sant Joaquim s'alcen encara imponents al centre de Valéncia, potser amb l'esperança que alcem el cap i tornem novament a plantejar-nos la vigència dels principis de la Il·lustració... Llum, llum, llum!

Des dels jardins de Parcent

Aire napolità, m'encanta aquesta plaça!

Escut de l'arquebisbe Mayoral

L'aire neoclàssic de la imponent façana encara conserva alguns
detalls barrocs i rococó, com aquest Sant Josep amb un nen
Jesús que sembla un putti adormit!

Claustre de l'escola

Sant Vicent anunciant l'apocalipsi. Benlliure va donar el quadre a l'escola
en no vendre'n l'original, que estava dedicat a Dante: un anàlisi del quadre
amb infraroigs permet encara distingir Dante sota la figura del sant.

Sant Josep de Calassanç protegint els seus estudiants

Dant i Beatriu a l'Infern: anàlisi del quadre amb infraroig

Interior de l'església

El Vergara de l'última època, encara fidel als cànons del barroc. Els
evangelistes són copies de Bernini. El frontó recull elements que
trobem dispersos en altres edificis barrocs de la ciutat.