A la vora d'un mateix riu

Fa unes setmanes trobí un tresoret a l'escaparata de la llibreria Samaruc el qual m'ha acompanyat durant les nits. Una antologia poètica d'un poeta andalusí, Ibn Khafaja. Aquest gran poeta, considerat un dels més importants dels poetes neoclàssics àrabs, va nàixer a escassos metres d'on jo vaig nàixer vora un miler d'anys abans... Alzira, llavors, no era l'Alzira que jo he conegut, però... ¿eren en realitat tan diferents?

Entre Alzira i els ramals dels seus dos rius,
allà on els nostres anhels s'acompleixen,
una rica vida hi passa, plena de fruits saborosos,
d'esponeroses ombries, d'un somieig delitós.
Quantes voltes no ens hem doblat d'alegria
com ramatges per la plana i els pujols!
tot ha desaparegut, però, com si un matí
o un atarda només hi haguéssim viscut. Plora
per la marjal, per al-Kanisa, per les riberes. I digues:
«Qui em podrà mai tornar el seu amor?»
Ai de l'exili que em colpeix!
Ai del viatge que s'ha allargat excessiu!
Ai de la separació sense trobada!
Ai de la casa l'eco de la qual no sona!
Els meus ulls, Alzira, ploren per tu
i el cor desitja ofrenar-te la meua vida per sempre.

Ibn Khafaja canta a la vida que fan joiosa els arbres, les flors, els ocells, el riu, l'amistat, l'amor, el sexe, la seducció, la intel·ligència i el saber. Al llarg de l'antologia les percepcions canvien, la profunditat del seu punt de vista augmenta: el poeta va fent-se gran, als seus huitanta-un anys els seus amics ja jauen sota terra i ell plany i busca sentit a aquesta realitat en què una mare, la terra, s'ha engolit novament els seus fills.

¿Quienes empujaban mi montura?
¿Eran los vientos airados
o era la nobleza de mi caballo veloz?

Apenas me alcé a rayar el alba
como un astro luminoso,
me vi en el último ocaso.

Solo, a través de los desiertos,
me iban arrojando de uno a otro páramo
y avistaba los rostros de la muerte
detrás del disfraz de las tinieblas.

Sin compañero alguno,
salvo una espada afilada,
por única posada el lomo de mi montura.

¿Alegría? Apenas.
Solamente cuando me sonreían 
los semblantes de la ilusión.

Envuelto en la noche,
cada vez que se despejaba
revelaba que lo mío
era una frustrada cita con la esperanza.
(...)

Els poemes estan traduïts al castellà per Mahmud Sobh i al valencià per Josep Piera. De tots ells, m'han enamorat els següents versos: crec que haurien d'estar escrits a la porta de totes les escoles.

Viu sempre la vida cercant la saviesa;
la ignorància és la pitjor de les vergonyes.
Que el fastig no et prive d'alcançar categoria.
L'inici del foc és l'espurna
com del vers unes gotes de tinta.

El cor d'Espadà: jo?

Nacimiento significa desunión del todo, significa limitación, apartamiento de Dios, penosa reencarnación. Vuelta al todo, anulación de la dolorosa individualidad, llegar a ser Dios quiere decir: haber ensanchado tanto el alma que pueda volver a comprender nuevamente al todo.

Hesse. El lobo estepario. Alianza Editorial. Club Internacional del Libro. Més que els paisatges d'Espadà, és aquest llibre que estic tantejant el que més m'ha colpit avui. Porta exactament trenta-nou anys a la prestatgeria de casa. Quan era xicotet, dels primers que viu i que recorde: estava al prestatge de baix, al meu abast. Després ha anat bambant d'ací cap allà; fins i tot m'acompanyà a Barcelona. Però fins ara no l'he obert pas: qui sap si la intuïció em deia que no era el moment.

Sempre hi ha un moment per a cada llibre, i alguna cosa fa que tot feix de paper arribe quan haja d'arribar. Podria dir que estic vivint la lectura de El lobo estepario com si m'endinsara en un espill on és aquell qui crec ser jo, però que en realitat no és ningú.

Pero en realidad ningún yo, ni siquiera el más ingenuo, es una unidad, sino un mundo altamente multiforme, un pequeño cielo de estrellas, un caos de formas, de gradaciones y de estados, de herencias y posibilidades.

Aquest cap de setmana, últim abans del començament del nou quadrimestre a la universitat, estava decidit a evadir-me a la muntanya. Feia temps que havia triat Espadà per fer-ho: una ruta llarga, exigent, amb un gran desnivell. Però ha valgut la pena. Torne satisfet d'aquestes vivències que m'ha ofert la muntanya.

Pins, sureres, carrasques, ametlers, castanyers, oliveres, garroferes... Un paisatge que treia l'esma; uns pobles encantadors i ben cuidats. Però per sobre de tot, el camí. Gran part de la ruta transcorria per camins de ferradura que encara conservaven el seu empedrat original, que amb tota seguretat van col·locar els moriscos abans de ser expulsats... He transitat, doncs, per uns camins que daten del segle XVI o XVII que el temps, malauradament, ja comença a engolir...

Vaig a continuar llegint una estona fins que em vença del tot el cansament.

Intensivament no se puede vivir más que a costa del o. Pero el burgués no estima a nada tanto como al yo (claro que un yo desarrollado solo rudimentariamente). A costa de la intensidad alcanza seguridad y conservación; en vez de posesión de Dios, no cosecha sino tranquilidad de conciencia; en lugar de placer, bienestar; en vez de libertad, comodidad; en vez de fuego abrasador, una temperatura agradable. El burgués es consiguientemente por naturaleza una criatura de débil impulso vital,  miedoso, temiendo la entrega de sí mismo, fácil de gobernar. Por eso ha sustituido el poder por el régimen de mayorías, la fuerza por la ley, la responsabilidad por el sistema de votación.

(...)

Lo que nosotros llamábamos «cultura», espíritu, alma, lo que teníamos por bello y por sagrado, ¿era todo un fantasma no más, muerto hace tiempo y tenido por auténtico y vivo todavía solamente por un par de locos como nosotros? ¿Acaso no habría sido auténtico nunca, ni habría estado vivo jamás? ¿Habrá podido ser  siempre una quimera y sólo una quimera eso por lo que tanto nos afanamos nosotros los locos?

(...)

Vea: «La mayor parte de los hombres no quieren nadar antes de saber». ¿No es esto espiritual? ¡No quieren nadar, naturalmente! Han nacido par a la tierra, no para el agua. Y, naturalmente, no quieren pensar; como que han sido creados para la vida, ¡no para pensar! Claro, y el que piensa, el que hace del pensar lo principal, ese podrá acaso llegar muy lejos en esto; pero ese precisamente ha confundido la tierra con el agua, y un día u otro se ahogará.

AÍN

D'AÍN AL CASTELL DE BENIALÍ

Passant pel molí de l'Arquet, del s. XVII (l'arquet o aqüeducte, de mitjan segle XIX).

CASTELL DE BENIALÍ

D'origen musulmà, amb elements clarament cristians, com la torre romànica de l'homenatge. És molt curiós que compte amb una torre albarrana que defensa el camí que puja des del barranc de la Caritat.

RUMB AL CIM D'ESPADÀ

Fort pendent de pujada... Esgotador.

Alt Palància

Penyagolosa

CAP A L'ALCÚDIA DE VEO PER L'OMBRIA

Sureres gegantines!

Als peus d'Espadà... quina baixada!

L'ALCÚDIA DE VEO

VEO

El recinte del poble encara conserva els antics portalons d'accés.

DE VEO, DE NOU A AÍN PER UN CAMÍ DE FERRADURA

CALVARI D'AÍN