 |
| Riba de l'Elba, Dresde, 2012 |
En una ocasión, Churchill había aconsejado a sus comandantes que no trataran de predecir el efecto de un ataque sobre una población, y los ciudadanos y las autoridades civiles de Dresde estaban dando muestras de que los bombardeos de los aliados para «socavar la moral» no producían la esperada parálisis medrosa ni la ansiada rebelión contra la ideología nazi. En lugar de ello, parecía existir un impulso incontenible y casi distante por poner la ciudad en orden y conferirle sentido y significado a una catástrofe que aún no podía comprenderse salvo en sus detalles más singulares. También en ese momento el resto del mundo se enteró de lo que había sucedido y, en algunos casos, reaccionó de un modo que no hizo necesario que Joseph Goebbels añadiese florituras en Berlín.
Ahir parí de llegir justament al final d'aquest paràgraf. El llibre és dolorós i sagnant. Va entreteixint els testimonis dels supervivents abans i després de la barbàrie, dels pilots atacants i el seu patiment, els punts de vista de les autoritats militars, les reaccions dels capitosts nazis... El resultat de tot plegat sembla acabar en la barbàrie que es va viure a Dresde la nit del 13 al 14 de febrer de 1945.
Però no, crec que no acabà llavors. Perquè de les cendres d'una ciutat que havia estat destruïda de la manera més brutal, va brotar de seguida l'esperança. L'esperança de trobar vius els sers estimats. L'esperança intrínseca al fet d'haver sobreviscut. No va haver-hi cap rebel·lió contra la ideologia nazi, perquè llavors no va romandre-hi rastre d'aquella: els jueus que quedaven a la ciutat i que havien sobreviscut es van treure l'estrella, i qui prestava ajuda als supervivents no requeria la identitat ni la fe religiosa d'aquell a qui ajudava. Només hi veia un altre ésser humà que patia. No es va socavar la moral de cap «poble», perquè de sobte, el poble havia deixat d'existir.
Només van quedar supervivents. Sers humans entre columnes de foc, calor insuportable, runes i... barbàrie. I aquests supervivents, llavors, van continuar la lluita per la vida, pel sentit, perplexos davant de la destrucció, la mort, l'absurd, la barbàrie que van irrompre, inesperadament, al seu davant.
Abans de la barbàrie, havia regnat la deshumanització. I aquesta prenia, entre d'altres una forma ben concreta: la cultura posada sota sospita. La Semperoper, tancada; les biblioteques, tancades i inaccessibles als jueus i als dissidents... Si mire al present, no puc evitar recordar que justament això és la conseqüència de certes polítiques educatives: les biblioteques romanen aparentment obertes, però els qui són capaços de llegir, en solitud, qualsevol dels llibres que custodien són cada vegada menys...
La barbàrie sembla que torna. El nihilisme guaita a la cantonada... Però faig meus els versos d'Arendt:
Teniendo esperanza podemos perdonar
todo horror y toda congoja.
Nuestros labios se vuelven más mudos...
irrumpe el día sin hacer ruido.Demà dilluns. Vaig a acabar el cap de setmana devorant la fi d'aquest llibre.
Bona nit!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada