Aules plenes de nou, escola buida com sempre.

I

És el que té deixar-se portar per les llibreries. A la Soriano descobrí una col·lecció  de Herder dirigida per Manuel Cruz amb multitud d'assajos de Byung-Chul Han. Ja en porte dos aquest estiu: La desaparición de los rituales i El aroma del tiempo. No van sobre l'escola. Durant l'estiu he defugit llegir res sobre educació. Però me n'adone que de vegades, per entendre que passa a l'escola, cal tenir una mirada més àmplia: la filosofia és imprescindible en aquest propòsit.

Aviat començarà el nou curs: els xiquets, després de sis mesos, ompliran les aules novament. Paradoxalment, l'escola romandrà buida: de fet fa temps que ho està, anys abans de qualsevol pandèmia.

El principal problema de l'escola és que el seu temps és un temps mort.

II

Llegir filosofia, en part, és aprofundir en el significat de paraules sobre les que habitualment no parem atenció. No només en el significat, sinó també en la consideració que gaudixen actualment. I me n'he trobat unes quantes:

Vivència, experiència, consideració, morar, habitar, vacil·lació, retenció, dubte, duració, efímer, perdurabilitat, veritat, pneumas (respiració/esperit), assossec, continuïtat, conservació, enigma, misteri, passivitat, activitat, vincle, relació, proximitat, metàfora, camí, lloc, transició, velocitat, instantaneïtat, conclusió, consumació, llegat, transmissió, durador, comprensió.

Contemplació, pensament.

(Què suggereixen?)

III

En un món emotiu i ple de vivències, l'experiència remet a la duració i queda denostada: ser vell és una rèmora. Al mateix temps, el coneixement, en tant que resultat d'una recol·lecció temporal que inclou el passat i el futur en el present, i que té per tant una extensió temporal, és vist com a quelcom arcaic. El coneixement remet, en efecte, a la duració, i hui no hi ha res que dure. Tot tendeix a ser obsolet en un breu lapse de temps: innovació i consum mouen el sistema.

L'existència té, en efecte, tres dimensions que podem traduir temporalment segons Han: el passat (consideració), el present (l'atenció) i el futur (la intenció). Però aquestes tres dimensions han estat dinamitades en el discurs pedagògic actual:

• La transmissió, la memòria i la repetició són termes menyspreats, desplaçats per la creativitat i la innovació. La consideració que devem al passat ha estat aniquilada.
• El futur es pinta canviant, aliè a la nostra voluntat: hem de formar alumnes que s'enfrontaran, suposadament, a faenes que no existeixen. La teleologia del progrés ha estat també invalidada per les traumàtiques experiències del segle que hem deixat. La intenció queda, per tant, invalidada: ens hem de deixar portar per allò que dicta una realitat difusa. 
• Aquesta realitat, però, està sotmesa a la productivitat i al treball. La dialèctica hegeliana de l'amo i l'esclau ha estat superada fent que tot esdevinga esclau del treball, també l'escola: hem obert la porta a les directrius dels grans poders econòmics. Més enllà d'aquest món del treball, que exigeix unes destreses determinades, només queda el consum: el temps «d'oci» està dissenyat exclusivament per a aquesta finalitat. El món sencer està en venda a través del turisme. 
• Com a conseqüència, en el present no podem centrar l'atenció en res perquè estem perduts en un temps sense passat i sense futur i, consegüentment, sense direcció. 

IV

«Mai està ningú més actiu que quan no fa res, mai està menys sol que quan està amb sí mateix», deia Ciceró. Avui aquestes paraules remeten a l'avorriment.

El coneixement ha estat substituït per l'activitat en aquest temps mort sense direcció. L'activitat, i no la demora, ni la transició, ni la durabilitat, és la que predomina en el discurs pedagògic. Fins i tot hi ha pedagogies que se centren exclusivament en el moviment aparentment lliure de l'infant. Es tracta d'omplir un present buit "fent" alguna cosa, perquè si no es "fa" res, apareix el no-res. L'activitat ha de tenir sentit per ella mateixa en el moment, no té cap transcendència: el passat no es té en consideració perquè tot s'ha de "descobrir", ningú pot arrogar-se una intencionalitat que no siga la que marca el discurs oficial.

No hi ha transicions ni duració. I això ho sabem ben bé els mestres: no es conclou res.

V

Amb el bandejament del coneixement i de la cultura, els llaços que ens relliguen s'afluixen. La llibertat esdevé problemàtica: sense vincles i sense integració no hi ha llibertat, doncs aquesta és una paraula relacional per excel·lència. Remet a un compromís, no és possible sense cap sosteniment. Però la pedagogia i la societat promouen l'individualisme extrem: el jo al centre de tot. Cada alumne al centre de l'escola.

No hi ha nosaltres, ni vosaltres, ni ells: el jo aclapara tota l'atenció. Un jo que fa zapping entre vivències i possibilitats que mai generen experiència ni compromís. Es té por de dur una opció a les seues últimes conseqüències, perquè hi ha l'angoixa de "pedre's" les altres. El jo acaba obsessionat en el consum de vivències que li creen la il·lusió d'un temps viscut amb plenitud. L'ànsia de vivències ens duu a l'acceleració.

Però malgrat això, la vida actual està caracteritzada per l'angoixa difusa. Per la buidor. Perquè en no haver-hi transicions ni duracions, entre una vivència i l'altra no hi ha res.

VI

Escola: etimològicament deriva del mot grec skholé, que significa oci, en contraposició a l'askholia o manca d'oci. Ara bé, l'oci, per a Aristòtil, és allò que trobem més enllà del treball i de la inactivitat, més enllà de tot allò que ens lliga. És una capacitat especial que deu ser educada: no és una pràctica de "relaxació" o de "desconnexió", sinó que remet a una forma de pensar com a theorein, és a dir, com a busca i contemplació de la veritat, de les permanències, d'allò que reuneix. L'oci requereix demorar-se i recol·lectar un sentit que ara per ara resta fora de l'escola.

Per això l'escola està buida: la pedagogia només proposa una activitat al servei del treball, d'allò que ens lliga i ens esclavitza. L'escola està al servei de l'home com a "animal laborans", i deixa fins i tot de banda "l'animal rationale". Ara bé, l'ésser humà és més que un "animal": esdevé justament humà perquè és capaç de teoritzar, de girar cap al món una mirada contemplativa que li permet percebre allò durador, les permanències, la "teoria".

Però tot això ha quedat fora: perquè és just la teoria el que permet pensar. La vida contemplativa ha estat anul·lada perquè no cal pensar: cal treballar, cal fer, cal tenir vivències, cal consumir, cal opinar.

VII

"La perdurabilitat i l'assossec defugen l'ús i el consum. Creen una duració. La vita contemplativa és una praxis de la duració. Genera un altre temps".

La reflexió sobre el temps és una de les més urgents de la pedagogia. Però el temps no és activitat ni és treball: el temps és duració i perdurabilitat. El temps esdevé inicis, transicions i conclusions. Més enllà de l'instant i de la vivència, hi ha l'experiència i l'amplitud d'allò que dura.

VIII

Confonem vida plena amb abundància de vivències: tantes coses que hem de fer abans de morir! 

Se'ns exigeix autenticitat. i amb ella nosaltres mateixos esdevenim els nostres propis explotadors. Ens convertim alegrement en centres de producció d'una gran eficiència, alhora que consumim vivències i productes cada vegada més efímers i intranscendents. La pressió per ser autèntics ens condueix al mateix temps a un narcisisme malaltís.

Inici, duració, cloenda: el naixement remet a la mort, i la mort remet al naixement. Entremig hi ha el viure. Però hui viure és apresurar-se d'un present a un altre, d'una activitat a una altra, evitant els talls buits. Per això és difícil morir: ex-pirem a destemps, no hi ha talls, ni finals, ni llindars ni transicions.

No hi ha moments per a la contemplació, el pensament. Només per a mirar-nos el melic i pensar com explotar-nos (com ser "autèntics").

IX

No suportem el silenci perquè remet a la buidor del temps. S'ingora tot allò que només és accesible a través d'aquest: el misteri i l'enigma de la pròpia existència.

No hi ha sentiments comunitaris: només emocions i passions que fan retrocedir la raó.

Consumint el món acabem per no habitar en cap lloc. No som moradors, ni pelegrins: som turistes arreu. No hi ha cap experiència que arreli enlloc, només vivències que es dispersen arreu.

De fet, l'espai de l'experiència tendeix a ser destruït: el correu electrònic, per exemple, ja l'ha esborrat.

X

L'afany d'autenticitat del jo narcisista destrueix la cortesia i les bones maneres.

Entre les vivències amb què concatenem un present amb un altre tampoc tenen cabuda els rituals de pas que estructuren el temps. Els rituals, i les rutines, que ritmen, articulen i narren l'espai i el temps són ja obsolets, perquè el temps està mort i l'espai tendeix a desaparèixer.

Allò simbòlic que manté cohesionada la comunitat de persones, per tant, també s'esvaeix.

XI

El temps atomitzat no és propici per a l'atenció. Necessitem constantment de novetats i radicalismes. Un temps de punts no permet cap demora contemplativa, cap teorització, no permet pensar.

"Atès que no hi ha temps per pensar ni tranquil·litat en el pensar, es defugen les posicions divergents. De seguida comencem a odiar." 

El futur que ens espera si no donem sentit al temps és magre. Cal trobar un nou equilibri entre acció i contemplació, entre vivència i experiència, entre el jo i el nosaltres, entre l'oci i el negoci. Ens cal el dubte, la demora, l'amplitud: el pensament.

Hem d'aprendre molt de la tradició i saber com traslladar-ho a l'escola. De veritat que és un bon senyal, com afirmen alguns pedagogs, entrar a una escola on no hi ha silenci, on cadascú busca la seua pròpia "activitat" mogut per els "propis" interessos?

És un bon senyal que l'escola s'haja convertit en un entrenament del subjecte productor i consumidor?

XII

Todos vosotros que amáis el trabajo salvaje y lo rápido, nuevo, extraño —os soportáis mal a vosotros mismos, vuestra diligencia es huida y voluntad de olvidarse a sí mismo. Si creyeseis más en la vida, os lanzaríais menos al instante. ¡Pero no tenéis en vosotros bastante contenido para la espera —y ni siquiera para la pereza! (Nietzsche).

Em fa peresa tornar a escola. Si us fixeu, el primer que s'esdevindrà serà l'intercanvi de vivències: una escaparata ruda on tothom exposarà què ha consumit aquest estiu. 

Com se suposa que s'hi ha d'intervindre? 

Dieu-me rar, però crec que preferiré optar per la ironia i el sarcasme mentre em pregunte: està tot perdut? Com podem emprendre la tasca de redreçar el temps mort de l'escola si no hi ha ningú que s'haja dedicat a pensar-hi?

HAN, BYUNG-CHUL (2020): La desaparición de los rituales. Barcelona: Herder.

HAN, BYUNG-CHUL (2020):  El aroma del tiempo. Barcelona: Herder.