Ja n'he fet quaranta i res, no n'he escrit res. En realitat, el dia que els fiu no va passar res d'especial. Estava, si fa no fa, igual de vell que el dia anterior. O igual de jove. El passí a casa: havia de vindre el pintor. De vesprada aní al centre a fer-me un regal: llibres. Vaig rebre una postal que em feu molta il·lusió i que em recordà les que rebia quan era menut i que ara ja ningú envia. Mejar, sesta, badar. Poca cosa més.
Bé, sí. Arribà un paquet: un altre llibre. Camino de campo. És un text breu, en prosa poètica, però profund. Heidegger hi condensa tota la seua filosofia. Des de llavors, l'he rellegit sovint. Si alguna cosa passa als quaranta és que veus les coses de manera diferent, però no per tenir quaranta tacos, sinó per les lectures, l'ha gent que has conegut, l'experiència que tens. Aquest llibre et confirma moltes coses, i et deixa una petjada profunda, com si l'ànima, després d'una pluja, fóra tota ella de fang.
Hui he fet el camí de Portaceli fins a la font del Marge. I allà l'he tornat a rellegir. Aquesta volta, m'han cridat l'atenció tres paràgrafs especialment.
Entretanto la dureza y el olor de la madera de roble empezaron a hablar más perceptiblemente de la lentitud y constancia con las que crece el árbol. El roble mismo decía que sólo en un crecimiento tal reside lo que perdura y da frutos; que crecer es abrirse a la amplitud del cielo y al mismo tiempo arraigarse en la oscuridad de la tierra; que todo lo que es genuino prospera sólo si el hombre es a la vez ambas cosas, dispuesto a las exigencias del cielo supremo y amparado en el seno de la tierra sustentadora.
(...)
Lo sencillo encierra el enigma de lo que permanece y es grande. Entra de improviso en el hombre y requiere una larga maduración. En lo imperceptible de lo que siempre es lo mismo oculta su bendición.
(...)
El hombre, cuando no está en la estela del aliento del camino de campo, en vano planifica e intenta imponer un orden a la tierra. Amenaza el peligro de que los hombres de hoy permanezcan sordos a su lenguaje. A sus oídos sólo llega el ruido de los aparatos que, casi, tienen por la voz de Dios. Así el hombre se dispersa y pierde su camino. A los dispersos lo sencillo se les antoja uniforme. Lo uniforme hastía. Los desencantados sólo encuentran lo indistinto. Lo sencillo se ha evadido. Su callada fuerza se ha agotado.
Encara que no parega, el camí de Portaceli era un camí totalment rural, no forestal. Als voltants de la cartoixa, els monjos encara mantenen els cultius, però tot que encara es poden contemplar oliveres, garroferes, ametlers i bancals ensorrats, els matolls i els pins s'han menjat els camps en la major part del trajecte. El camí de camp sembla esvair-se, esgotar-se.
Heidegger remarca: Pero el aliento del camino de campo sólo habla mientras existan hombres que, nacidos en su aire, puedan oírle.
I què difícil és hui en dia escoltar aqueix batec.
Vos recomane aquesta lectura. Cal llegir-lo lentament, en silenci, una vegada i un altra... i el text va canviant-te a poc a poc.
Silenci.
M'ha agradat una frase en un dels panells penjats al mur de la cartoixa: aquest és un lloc de silenci i, per això, ple de vida. Els monjos, per callar, no deixen de tindre una vida intensa.
Ací el camí:
 |
| El pi de la Bassa tenia 200 anys quan va finir el 2016 |
 |
| Cartoixa de Porta Coeli |
 |
| Aqüeducte (s. XV) |
 |
| Font del Marge |
 |
| València: port, torre de França, ciutat de les Arts |
 |
| València: Beniferri, Nou Campanar. Mislata. |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada