 |
| Trenc d'alba des de la Hoya de la Carrasca |
Si encontráramos también nosotros algo humano, puro, contenido,
estrecho, una franja nuestra de tierra fértil
entre la corriente y la roca. Pues nuestro propio corazón nos sigue sobrepasando
como a aquellos. Ya no podemos seguirle con la vista
hasta imágenes que lo amansen, ni hasta
cuerpos divinos en los que, más grande, se mesure.
R.M. Rilke (Elegías de Duino, Elegía II)
I
La decisió, difícil: el sofà, la manta i el cafè amb llet calentet, o el fred i el cansament? "No, farà massa fred", em deia, però ja havia comprat el pa. "La ruta és massa llarga, se'm farà de nit, millor deixar-la per a la primavera", i llavors vaig anar a revisar la pressió dels pneumàtics, per si de cas. Encara amb el dubte, em vaig preparar els entrepans, la motxilla i m'aprenguí la ruta (la tecnologia, ja se sap, sempre pot fallar). I pocs minuts després de l'alçament del toc de queda, el cotxe eixia del garatge. I jo al volant! Havia triat Lamentate, d'Arvo Pärt, perquè m'acompanye durant el viatge.
II
La nit tancada: només s'hi veu la carretera. I aquesta va transformant-se a mida que vas avançant: l'autovia dona lloc a una carretera de dos carrils tot passant Domenyo; en passant Toixa, aquesta es converteix en una carretera de muntanya mal asfaltada; abans d'arribar a Aras de los Olmos, un camí de cabres. Diria que en passar Titaguas m'entrà el riure: el termòmetre del cotxe marcaba sis graus i mig sota zero. Vaig parar el cotxe: volia recordar què era això! Res: poca cosa. És el que té tindre roba d'alpinisme a l'armari: vas protegit.
Primera sensació de llibertat: el cel estrellat impressionava! Quina pena que s'haja esvaït de la ciutat.
III
La toponímia recorda l'Antiguitat i una relació determinada amb el sagrat: Aras de los Olmos té el mateix nom que molts passos elevats de muntanya, nom que remet al costum existent llavors d'edificar-hi altarets als déus. Losilla (Llosa) recorda que ja en temps dels romans per allà devia haver un camí. Qui s'aventuraria per allà en aquella època? Per a què? El pas cap al Racó d'Ademús des d'aquest llogaret baixa primer cap a una foia: la carretera va fent corbes de 180ª, ara una, ara una altra... En passar Hoya de la Carrasca, torna a pujar de manera abrupta. És com si el Racó fos una gran fortalesa rodejada per les muralles de les muntanyes: per aquell costat, els contraforts occidentals de la serra de Javalambre.
Des de la pujada observe que s'ha esgarrat la foscor a llevant: l'alba ha començat.
IV
Quan arribe a la Puebla de San Miguel el sol encara no ha eixit. El poble dorm encara, tot i que el silenci va esvaint-se: la xiscladissa dels ocells, els lladrucs dels gossos, algun gall que canta... Aprofite per passejar-me pels carrers solitaris. El poble està bastant ben conservat, tot i que ací i allà s'observen signes d'abandó: antics casalots tancats, corrals abandonats, la torre de l'església cau a trossos... Al final del passeig veig una criatura humana i tot.
V
La ruta comença al costat de l'ermita de la Immaculada. Havia llegit d'aquesta ermita que datava del segle XVI. En el panell explicatiu matisa: del XVI daten les primeres notícies escrites. Hi ha qui pensa que allò que no s'ha escrit, no ha passat: en efecte, l'estructura del temple és clarament medieval. Pot considerar-se dins del prototip del gòtic de reconquesta: arcs diafragmàtics que sostenen les bigues d'una coberta a dos aigües. S'hi ha afegit, però, una porxada: el conjunt recorda un temple pròstil etrusc. Amb una mica d'imaginació, podem veure un temple dòric en miniatura!
VI
La senda s'endinsa en les hortes, presidida per un piló dedicat a l'Àngel Custodi, representat amb el Micalet i tot. Als pocs metres em sorprén una troballa inesperada: la carrasca de l'Hort del Coronel, 450 anys! L'arbre creix vora l'antic llavaner i una font. Vistes als camps gebrats, però la pujada és tan pronunciada que a mi comença a sobrar-me roba...
En entrar al paratge del Javandal, un altre piló: aquest dedicat a Sant Miquel. Jo no sé per què diuen que anar sol a la muntanya és un perill, si a hom el protegeixen les cohorts d'àngels i la cort celestial al complet!
VII
Els paratges que va travessant el sender són bellíssims: camps d'ametlers, pinedes atapeïdes, barrancs... A poc a poc les savines van imposant-se. Mirador del Mirar Bueno: vistes al poble i a la comarca sencera. Ademús s'albira al mig de les valls solcades pels rius. Als pocs minuts s'arriba al savinar de les Blanques: arbres mil·lenaris! La bellesa de l'indret m'ompli d'una sensació difícil d'explicar. Després d'explorar el savinar, de fer les fotografies de precepte i d'intentar trencar el gel de l'abeurador (missió impossible!), sec al costat de la font a llegir, badar i prendre el sol. Viure!
VIII
El savinar, dispers, va dominant el paisatge, si bé de tant en tant el camí travessa pinedes i alguns xicotets carrascars. Ja en les altures, senyoregen la savina xaparra i el ginebre. Tot plegat, és bellíssim. Solitud, natura, aire net: no m'he creuat encara ningú.
L'objectiu del camí és a la vista: el Calderón, 1837 m, sostre del País Valencià. Hom sol ignorar aquesta muntanya, però, i se sol tenir com a sostre "mític" el Penyagolosa, una vintena de metres més baix. Diuen que és pel fet que el Calderón, mola elevada entre moles elevades, no impressiona tant com aquell, però m'atrevisc a dir que les raons són més aviat sociolingüístiques: el Calderón es troba a la zona castellanoparlant del país, i és una muntanya compartida amb l'Aragó.
Deixa de ser tan nostra per aquesta raó?
IX
Barranc de la Saladilla, coll del Bou: darrer esforç. Al cim, les vistes. Torne a veure un parell de criatures humanes, que es posen la carasseta per recordar-me que als peus de la muntanya continua la catàstrofe, la crisi i l'histerisme.
Hora de dinar. Fent-me un lloquet entre les pedres trobe un ammonites: fa milions d'anys aquell indret era sota el mar. Ara, però, el vent gelat m'ha cremat la pell de les mans i de les galtes. Què li farem!?
Veig algunes criatures humanes més passar pel camí vora el qual dine. Ja seran les últimes que trobe.
X
Hi ha una nova senyalització que mena al pi de Vicente, però decidisc anar entre les savines xaparres per la senda que marca el GPS. La bateria del mòbil s'acaba: el fred fa estralls també entre les màquines!
Abans d'arribar al pi comprove com s'activa el sistema límbic. Darrere de mi, en efecte, a pocs metres, una bèstia fa rodar uns cudols i s'amaga entre les mates d'una savina. Jo "sé" que em té més por que no pas jo a ella, "sé" que és un senglar, "sé" que no hi ha gaire perill... Però el meu instint diu: no sigues tan sabut i corre, collons!
XI
El savinar s'ha convertit, novament, en una pineda atapeïda. I llavors apareix un pi enorme, de tres branques. Aquest, però, no està dedicat a cap esperit nacional, ni a cap cultura comuna, ni a cap projecte polític. Esta dedicat a un senyor anomena Vicente Tortajada, un guarda forestal que va salvar l'arbre de la tala fa uns cinquanta anys. Les fotografies no fan justícia a la grandesa d'aquesta criatura centenària!
El pi Vicente no és, però, l'últim dels tresors botànics que trobaria en la ruta. A uns centenars de metres del pic Gavilán trobí el pi Aranya. No l'havia vist ressenyat enlloc. És un arbrot immens que amb les seues branques, que es disposen com si foren les potes d'una aranya gegantina, ha construït una cúpula on poder resguardar-se.
XII
El bosc va donant pas als camps: anunci del final del camí. Un altre temple pròstil espera a la fi del sender: l'ermita de Sant Roc. És més senzilla i austera, però no per això menys bella. La teulada de la porxada està construïda a dos aigües i forma un frontó que la fan assemblar-se més a un temple antic. Sec a abrigar-me bé, a badar i a llegir una estona fins que les ovelles que pasturaven a un camp proper comencen a envair el prat que hi ha vora l'ermita.
En algun moment he parlat de sensacions que he sentit tot recorrent el camí. Caic en el compte que potser per això que sentia m'han cridat l'atenció aquests versos de Rilke amb què òbric el post, que he estat rellegint durant el camí. El cor és per a Rilke un símbol poètic d'allò que acull les coses en l'espai interior, que converteix en invisible allò visible. "Sentint" interioritzem la realitat, la convertim en una xarxa de relacions. Però aquesta interiorització necessita, potser, del silenci i de l'encontre en allò obert. Quin fruit pot donar (en) la nostra època, en què la corrent immensa de la novetat ha arrossegat aqueixa llengua de terra fèrtil on podria créixer quelcom, i que fins i tot amenaça amb arrossegar la roca de la tradició? Com podem interioritzar una realitat falsejada que cadascú es basteix a mida?
LA PUEBLA DE SAN MIGUEL
 |
| Àngel Custodi del Regne i el Micalet de la Seu |
 |
| En molts indrets el gebre no es desfarà en tot el dia! |
 |
| Alzina de l'Hort del Coronel |
 |
| Penó del Javandal, amb Sant Miquel protector |
 |
| Impossible de trencar: varis centímetres de gruix! |
 |
| Camí! |
MIRADOR DEL MIRAR BUENO
 |
| La Puebla de San Miguel a vista d'ocell |
 |
| Superposició de blaus |
 |
| Ademús al mig de la vall |
 |
| Un bosc d'arbres mil·lenaris! |
 |
| Fred, sí, però al sol s'hi està rebé! |
 |
| A les altures, la vegetació canvia radicalment. |
 |
| Font de la Saladilla |
 |
| Coll del Bou |
 |
| Darrer esforç fins al cim. |
 |
| Blaus en la llunyania! |
 |
| M'aventuraria a dir que és el Moncayo |
 |
| Centenars de pinyes al terra. |
 |
| Piló de la Santica |
