Mil i un debats sobre la llei educativa que van a fer-nos empassar, com totes, i que s'aprovarà amb una data de caducitat més o menys clara, coincident amb el futur calendari electoral. Que si la religió, que si els concerts, que si passar de curs... Però per baix d'aquests debats ja s'ha començat a parlar del quid de la qüestió: la reforma del currículum. I tothom dona per descomptat que cal "transformar-lo", fer-lo més "competencial" i menys "enciclopèdic i memorístic". (Sincerament, no entenc com a ningun mestre li entra el riure davant d'aquesta declaració). Ningú parla bé de racionalitzar-lo, seqüenciar-lo bé i clarificar-lo... I com que en aquest aspecte, que és la clau, no hi ha debat possible, ja tot està decidit, puc afirmar que la nova llei educativa me la bufa, perquè és continuista i no canvia res de res.
 |
| Font: Lacasa, 2016 |
Aspecte clau? Si es fixeu en aquest gràfic, podeu veure a què em referisc. Una societat que té demanda de mà d'obra qualificada no és tan imbècil com per a no produir-la i dependre de la mà d'obra qualificada del veí. Bé siga dictadura, democràcia o república bananera, s'hi posa a la faena. Així, podeu veure com durant les darreres dècades del franquisme i els primers anys de la democràcia la quantitat de persones de classes baixes i mitjanes que accedia a uns estudis superiors anava en augment: ningun país, tret de Corea del Sud, havia tingut una evolució comparable.
Però llavors vingué la sobrequalificació en un mercat laboral que exigia un perfil de qualificació baixa, acrític i que s'adaptara a canvis ràpids en el mercat laboral. Llavors van venir l'Informe Delors, les directrius de l'OCDE i de la Unió Europea i la visió "de conjunt" (globalització). El fruit de tot allò va ser la LOGSE, acompanyada de mil i una mesures, entre elles, la debilitació del currículum. Més endavant, l'enfocament per competències. Ara acabaran de rematar la faena: buidaran del tot el un currículum que es convertirà en el paradigma de l'educació emocional i d'uns enfocaments pedagogistes determinats.
La idea està clara: l'escola ofereix el que demanda el mercat. Tornant al gràfic, podem veure com la corba ascendent de persones amb estudis superiors de sobte s'atura: la generació LOGSE va viure l'espatllament de l'ascensor social. I no, en aquest gràfic no es recullen les dades de la població immigrada, sinó només de la població nadiua: del contrari, la debacle seria més palpable. Observeu com a Finlàndia ha passat el mateix: d'uns resultats brillants, de sobte punxa. Què ha passat entremig? Una reforma del currículum esdevinguda el 2004.
El problema no és que el mercat laboral demande un o altre perfil de treballador, que també. El problema més gros, sota el meu punt de vista, és quin tipus de ciutadà necessita una democràcia. Perquè tinc els meus dubtes si una escola sotmesa als criteris economicistes, on s'han bandejat les Humanitats i els sabers científics que van quedant relegats a una elit, pot formar ciutadans capaços de viure en una democràcia i d'exercir de manera crítica la seua ciutadania.
M'aventure a dir que un dels tirs al peu del franquisme va ser aquesta aposta per la formació i la posada en marxa de mesures que, si bé satisfeien les demandes d'una economia cada vegada més "al dia", al mateix temps feien incompatible el sistema polític amb les mentalitats cada vegada més il·lustrades. Al mateix temps, no fa falta ser molt llest per albirar que un dels tirs al peu de les nostres democràcies és justament invalidar la possibilitat d'exercici de la ciutadania crítica: la crisi ens espera en girar el cantó.
Però mentrestant, anem passant-ho bé i fent murals amb purpurina a l'escola, que la resta ja vindrà. Llavors tancarem els ulls i prement els punys amb força direm allò de: "voler és poder, voler és poder". I el poder de les emocions serà tan gran que el món s'omplirà de colors i cauran els bitllets de cinquanta euros del cel.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada