aNDRòMiNa: de febrer 2021

Partidor del Braç de Campanar, sèquia de Tormos

De nou, tancament perimetral; i, de nou, a l'horta. Aquesta setmana, del Pouet a Benimàmet per l'horta de Campanar. Sense voler-ho, la ruta ha començat i ha acabat a un partidor de Tormos. El primer, situat al braç de Campanar d'aquesta sèquia. L'últim, vora la sèquia de Montcada, repartia l'aigua de la sèquia cap a les hortes de Burjassot i Benicalap. Ambdós deuen tindre vora mil anys, si bé han estat reparats, modificats i coberts de ciment en els darrers temps.

Si és cert que aquestes senzilles construccions hidràuliques parteixen l'aigua de la sèquia, també ho és que el seu objectiu és repartir-la, prenent com a criteris justos la necessitat i l'extensió de superfície a regar. Potser el mot que més s'escauria seria el de repartidor per tal d'anomenar-les.

III

És accessori quin mot triar? Jo diria que no. Quan acostumes a escriure, tot i que siguen ximpleries i reflexions de poca monta com faig jo, de vegades et trobes amb mots que utilitzes però dels quals desconeixes el significat exacte, o mots que no utilitzes i que potser hauries d'emprar. Tot just ara acabe de descobrir que artilugi té un sentit despectiu en valencià, i que només s'empra en àmbits col·loquials (no es recull al DAVL).

Aquestes disquisicions, però, perden vigència en un context com l'actual en què les paraules han perdut el significat a base de fer-ne un ús espuri, de banalitzar-les a l'extrem i de posar-les al servici d'amagar les vergonyes. Qui usa hui paraules com llibertat d'expressió, igualtat, empatia, solidaritat, i quin significat han acabat tenint? Doncs personatges mediocres i amb ganes de fer-se notar, entre ells polítics sense escrúpols que només les fan servir per manipular i arrapar-se al poder, que les buiden de significat i les banalitzen, mentre veuen que l'estratègia els ix bé... però a quin cost?

A la banalització de les paraules hem d'afegir la mentira i la mitja veritat, que de vegades és més perillosa. Aquests dies hom es cansa d'escoltar que el tal Hasél ha estat empresonat "per la lletra d'una cançó", i si hom es preocupa d'indagar en el seu historial delictiu, veiem que no, que no és per això. Altrament, hi ha qui ni és preocupa de què li ha passat al tal Hasél: quan la mentida i la mitja veritat campen per tot arreu, ornades amb paraules ja sense significat, trobes a un jove que ofereix un testimoni esfereïdor: —He cremat contenidors perquè em feia gràcia. Bé, crec que han engarjolat un raper per la lletra d'una cançó, o alguna cosa així.

Ha nascut el monstre del nihilisme: ahir veiérem imatges de com un grup d'encaputxats apedregaven el Palau de la Música Catalana. Segurament no sabien ni què tenien al davant. I aquells que han gestat aquest nihilisme es freguen les mans, guarden silenci o es dediquen a culpar els altres quan han tingut durant anys i panys la responsabilitat sobre certs afers.

Caldria parlar de la responsabilitat dels pedagogs, però potser seria massa extens. Esperem, però, que el jovent que ha destrossat Barcelona haja sigut el centre i que s'haja sentit feliç i, sobretot, que haja pogut aconseguir els seus interessos (consumistes: saqueig de botigues).

Fa gràcia que alguns busquen "les causes d'aquest malestar entre el jovent". El malestar hi és. Però els qui més malament se senten segurament s'han quedat a casa aquests dies i no han participat del postureig.

VII

És curiós que fa ben poc una xica i un retor van posar-se davant d'un micròfon i van negar l'Holocaust, van culpar de tot mal els jueus i van fer una crida a acabar amb aquest suposat "tumor de la societat". En països com Alemanya això es castiga amb presó i tothom ho veu correcte: la Història pesa massa. Ens hem de preguntar si unes expressions han d'estar vetades de l'espai públic, perquè d'altres similars que tenen altres blancs, no. O només podem tolerar que es desitge la mort de qui ens cau malament o de qui pensa diferent de nosaltres? I si estem disposats a deixar que es diga tot, és que estem disposats a acceptar-ne les conseqüències.

VIII

Podem donar un valor absolut a cada dret, o l'hem de posar en relació amb els altres drets? Jo no puc entrar al xalet del meu veí quan em done la gana. Coarta això el meu dret a circular lliurement pel territori?

Tornant al territori: de nou, remor d'aigua per tot arreu. Els musulmans hi estaven obsessionats, amb l'aigua. L'horta de Campanar està bastant ben conservada, malgrat estar rodejada per colossos de formigó, autovies i polígons industrials.

Benimàmet conserva un caràcter propi, i pel casc urbà he trobat autèntiques joietes: antics xalets d'estiueig, un jardí encantador (el del Xalet de Panach) o multitud de retaules ceràmics. Tot respira un aire decadent, accentuat per l'abandó de l'edifici més alt de la pedania, l'hotel Fira.

L'excursió acaba al molí de Bonany, antigament pertanyent a la família dels Codinachs, senyors d'Albalat abans que passara en mans dels Sorells. La primera notícia que se'n té data del segle XV, si bé és probable que el molí tinguera el seu origen en temps de la Conquesta, com el de Llobera i d'altres de l'entorn. Es tractava d'un molí fariner, més tard també arrosser, que fou convertit en una xicoteta indústria textil al segle XIX, just abans del seu abandó. En la nau on hi hagué el teler, hi ha una sala de festes. La resta d'edificis encara s'alcen imponents sobre el caixer de la sèquia de Montcada.

Pocs metres avall, el partidor de Tormos que donava aigua a Benicalap i Burjassot. I a un centenar de metres, la parada d'autobús que em deixarà just al meu carrer.