Edat Mitjana... futura.

Tota època ha mirat la precedent amb cert aire de menyspreu. El Renaixement va mirar amb un sentiment de superioritat l'art medieval, mentre que la Il·lustració va acabar d'arrodonir aquesta visió de l'Edat Mitjana en què s'associava aquest període amb la superstició, l'obscurantisme, el fanatisme i la ignorància.

No obstant això, diria que les arrels de la Il·lustració hem de buscar-les allà, en el pensament medieval. Mireu, si no, què he anat trobant en l'assaig que llegisc*, en el capítol sobre la creativitat intel·lectual i cultural de l'Edat Mitjana Central:

• Bernat de Chartres (m. ca. 1130) va afirmar que ell i els seus contemporanis podien veure més lluny que els antics perquè eren nans pujats a llom de gegants, imatge que expressa molt bé l'ambivalència entre la reverència per les riqueses del passat i el reconeixement de les vertaderes consecucions del present.
• Durant el segle XI es renova l'interès pel pensament especulatiu marcat per la lectura minuciosa i innovadora dels textos clàssics copiats en els monestirs durant el període del renaixement carolingi.
• Aquelles escoles catedralícies i ciutats que podien ensenyar i oferir allotjament a un gran nombre d'alumnes forasters pogueren emancipar-se i esdevenir universitats: comunitats institucionalitzades de mestres i estudiants compromesos amb l'estudi professional. París, Bolonya, Salern, Montpeller.
• Els escolàstics contribuïren durant la darrera part del segle XI i les primeries del segle XII a examinar de manera creativa el que havien heretat del passat i reorganitzar-ho, creant un corpus de pensament del qual van anar eixint diferents qüestions.
• Els erudits del segle XII estaven també interessats en el món natural. El treball en aquest àmbit s'associa a l'escola de Chartres, però també a París. Guillem de Conches i Thierry de Chartres escrigueren abundosament sobre l'origen del món i van elaborar textos sobre les set arts liberals: el trivium (dialèctica, oratòria, retòrica) i el quadrivium (astronomia, matemàtiques, música i geometria). 
• L'anglès Adelard de Bath (ca. 1070-1146) va recopilar traduccions àrabs de la ciència grega i les va transmetre a Occident. Defengué el poder de l'home d'utilitzar la raó per descobrir les lleis de la Natura.
• Pere Alfonso, jueu convers (fl. 1106-1126), va aportar coneixements àrabs i grecs de l'astronomia quan va viatjar des de la Corona d'Aragó a Anglaterra i França, fomentà l'estudi de la medicina i va ser partidari de la importància de l'observació personal.
• Joan de Salisbury (ca. 1115-1180) fou cèlebre per la seua amplitud de coneixements, i també pel seu interès en aplicar el que estudià a París i Chartres als detalls pràctics de la vida en comunitat, el govern i l'administració.
• Pere Abelard (ca. 1979-1142) va ser una figura controvertida que es va dedicar, entre d'altres coses, a discernir racionalment entre una recopilació d'autoritats contradictòries de la patrística.
• Roger Grosseteste (1175-1253), rector d'Oxford, fou un científic brillant que insistí en la importància dels experiments per a l'estudi de la ciència, basant-se en gran mesura en les matemàtiques. Una ciència recolzada en les matemàtiques sòlides havia d'estudiar-se com a part del corpus sencer de coneixements.
• Roger Bacon (ca. 1219-1292) proseguí aquest treball experimental i va traçar un programa complet per a la investigació i l'ensenyament de les ciències naturals. Insistí en la importància de la correcta traducció de l'original hebreu i grec dels textos sagrats, propòsit per al qual elaborà gramàtiques d'ambdues llengües.
• Siger de Brabant (1240-1284), averroista de París, pretenia que la filosofia pogués ser estudiada de forma independent i sense tenir en compte la teologia.
• Una de les branques de pensament existents entre els deixebles de Guillem d'Ockham (ca. 1285-1347) van veure en el pensament del mestre la llicència per estudiar els fenòmens naturals sense interferència teològica alguna.

Com veiem, tots aquests exemples disten molt de la imatge estereotipada que s'ha anat construint sobre l'Edat Mitjana: podem veure formulats ja als segles XII i XIII els principis del que seria la ciència "moderna". 

La nostra època, però, no està exempta de realitzar grans aportacions. Però ho fa des d'un lloc modest: els nans han baixat a jugar cofois amb els cordills de les espardenyes dels gegants i s'ha formulat un gran principi rector: no s'ha d'ensenyar res, sinó que s'ha d'ensenyar a aprendre a aprendre. 

I llavors tres senyores han vist que al batxillerat els joves "no arriben" i que "no s'ho passen bé", i que per tant cal fer-lo més vivencial, més pràctic i competencial, treballant des de l'emoció i la brillantor dels ulls que albiren els ports del futur.

Bernat de Chartres, Guillem de Conches, Thierry de Chartres, Adelard de Bath, Pere Alfonso, Joan de Salisbury, Pere Abelard, Grosseteste, Roger Bacon, Siger de Brabant, Guillem d'Ockham i el mateix Tomàs d'Aquino s'arrapen els ossos i la pols dins de les seues tombes i ens criden: però què esteu fent, tall de postmoderns neoliberals! Torneu a pujar als lloms de gegants i veureu el desastre que us espera!

Perquè ara sí que s'albira l'Edat Mitjana... futura.

*ABULAFIA, Anna Sapir (2006): "Creatividad intelectual y cultural", a: POWER, Daniel: Historia de Europa Oxford. El cenit de la Edad Media, pp. 165-193. Barcelona: Crítica.