Mireu i gaudiu d'aquest vídeo... Segon moviment de la setena de Beethoven. Impressionant!
Fixem-nos ara en què amaga la música: hores i hores d'estudi, d'aprenentatge del llenguatge musical. D'escales, arpegis, reptes, exàmens, vivències, pensaments, mestratge... que hi ha al darrere de cada intèrpret de l'orquestra. Podria haver-se produït el miracle sense totes aquestes hores d'estudi "avorrit" i "poc creatiu"?
Ho dubte. No, no ho dubte... Ho podem negar rotundament!
Fa uns anys vaig treballar en una escola innovadora, no, innovadoríssima. No s'impartia l'àrea de música, que havia estat substituïda per una aula de "món sonor" on els alumnes podien entrar "lliurement" en les hores convingudes. Allà tenien, en poc més de huit metres quadrats: un piano, maraques, triangles, bongos, panderos, una caixa, xilòfons, flautes, un tambor de tro, un pal de pluja i claus. Imagineu-se a una desena de xiquets colpejant tot allò sense cap norma en un espai tan reduït: brollava... el soroll més eixordador. Fins i tot alguns docents van proposar d'imposar als mestres de música de les extraescolars (si pagaves, sí que rebies ensenyaments musicals) un nou llenguatge musical basat en cargolets i coloraines que els xiquets, suposadament, havien inventat.
Per valorar aquella "vivència/experiència pedagògica" cal, en primer lloc, igualar el resultat amb allò que hem pogut gaudir al vídeo: si té el mateix valor, llavors podem defensar que fer escales, arpegis i estudiar de valent no té sentit, que paga la pena l'espontaneïtat. Que els cargolets i les coloraines poden posar-se al nivell del llenguatge musical universalment compartit. En segon lloc, cal menysprear el valor de la música en sí, i donar-li'n en tant que es posa al servici de les collonades de l'infant. Per tant, aspirar a interpretar la setena de Beethoven és quelcom que esdevé improbable, impensable, poc recomanable si es vol ser "autèntic", "creatiu", "lliure".
Trist, veritat?
Ara traslladem el símil que he fet amb la música a aquesta proposta per "transformar" el batxillerat. Igual té llegir i aprehendre el pensament de Habermas que fer un mural sobre els grups de rock català. Llegir Sòfocles que representar un sketch humorístic. Posar-se en el lloc d'Antígona que jugar una estona a la PS2. Exàmens, no! Tanta educació emocional i no podem ni tan sols enfrontar-nos a un examen "competencial". Quin galimaties!
Però ens hauran brillat els ulls de l'emoció, veritat que sí?
[De veritat no vos comencen a cansar tants papanates solts pel món?]
Quina música pot brollar de les noves generacions si només els hem ensenyat a fer l'imbècil, parlant clar i català?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada