aNDRòMiNa: Temps

Senda perduda en el bosc...

El sol encara no ha eixit. Al cotxe s'està calentet, però a fora la temperatura és de només tres graus i mig, sensació tèrmica mil graus sota zero. Em pregunte què m'ha dut allà i per què no m'he quedat al llit: sóc a Gàtova i ara haig d'ascendir pel GR-10 fins a la carena del Pic de l'Àguila... En realitat no haig de fer res, només m'ho he proposat. Quin fred!

En arribar a la carena l'espectacle és impressionant. El sol ixent banya de groc tot el matollar que s'estén, esguitat per algun arbre ací i allà, fins al mar. Un vent glaçat em talla les galtes. La sensació és de sentir-se autènticament viu: l'espai obert i jo. Els elements i jo.

Potser el que m'ha dut fins allà és la mateixa força que fa girar els planetes, que expandeix l'Univers o que fa créixer un arbre fins que els fongs, els bacteris i els insectes l'aturen.

L'aire és realment gelat, però el sol comença a calfar. Trobe una pedra a recer del vent i trac el poemari de Rilke que just ara estic començant: Nuevos poemas. M'ha costat endinsar-m'hi, però just avui he començat a gaudir-ne.

Un primer poema que em colpeix: Der Ölbaum-Garten (El Huerto de los Olivos): uns versos posen en boca de Crist el nihilisme del Divendres Sant que alguna volta ha anomenat Gregorio Luri.

[...] Después de todo, esto. Y esto era el final.
Ahora debo irme, mientras pierdo la vista,
y por qué quieres que tenga que decir
que existes, si yo mismo ya no Te encuentro.

Ya no Te encuentro. No, en mí, no.
Ni en los otros. Ni en esta piedra.
Ya no Te encuentro. Estoy solo.

Estoy solo con la pena de todos los hombres,
que yo intenté aliviar a través de Ti,
que no existes. Oh vergüenza sin nombre... [...]

Potser em colpisca per ser una experiència contrària a la que sent en eixe precís moment, però me n'adone que aqueixa sensació acabarà, també, tornant. I de sobte, la destralada:

[...] A los que se pierden a sí mismos todo les abandona,

y están abandonados por los padres

y excluidos del regazo de las madres.

III

El paisatge és realment impressionant: el mar, el Penyagolosa, la vall del Palància, la serra d'Espadà sencera i les llomes que van estenent-se per la Calderona fins arribar a Montmajor. La llum ho envaeix tot d'una pastositat groga que sembla tindre la funció d'augmentar i ressaltar els volums.

En el corral de la Lloma Grossa faig un alto per esmorzar. Caic en el compte que, en realitat, estic envoltat d'un paisatge decadent: el matollar i el bosc que he travessat havien estat, fins fa pocs decennis, camps abancalats en plena producció. Ametlers, garroferes, oliveres... M'assec sota un ametler d'un camp abandonat, davant de les ruïnes del corral... El temps...

Hi comence el conjunt de poemes que Rilke dedica a les catedrals. El primer s'escriu a propòsit de l'àngel que sosté el rellotge de sol del flanc meridional de Chartres...

En la tormenta, que se precipita en torno a la fuerte catedral,

como alguien que niega y piensa y piensa,

se siente uno de pronto más tiernamente

atraído a ti por tu sonrisa:

ángel sonriente, figura sensitiva,

con una boca hecha de cien bocas:

¿no percibes cómo nuestras horas

se te resbalan del cuadrante pleno

en que la suma entera del día está a la vez,

igualmente real, en profundo equilibrio,

como si todas las horas fueran maduras y ricas?

¿Qué sabes tú, oh pétreo, de nuestro ser?

¿Y tiendes quizá con cara aún más feliz

el cuadrante hacia dentro de la noche?

El temps s'ha engolit una forma de vida; encara no ha acabat d'engolir-se els espais. I l'àngel ens mena al món de la nit, de l'invisible, on regnen les relacions pures entre allò que existeix i allò que va més enllà de l'existència, ja que la vista no permet apercebre les coses en la seua concreció anecdòtica.

Tant se me'n dona que mil cinc-cents anys, al costat de l'edat de l'Univers, de la terra i de la Creació sencera, no signifiquen res: l'arbre que tinc al davant té mil cinc-cents cinquanta anys aproximadament i això és impressionant. L'olivera Morruda de Sogorb és l'empremta notòria de qui caminava llavors per aquests paratges i els abancalava i els cultivava. També de tots els qui, des de llavors, n'han tingut cura per obtenir-ne el fruit.

Ja veus: les tribus germàniques s'enfrontaven per controlar Hispània. Requiari, rei sueu, era vençut per les tropes de Teodoric i ací hi havia qui s'estovava tranquil·lament al sol després d'haver plantat aquesta olivera.

Crec que un llaurador de Sogorb no s'espera trobar-se algú vora la Morruda amb pinta d'estranger pronunciant en alemany els darrers versos de Die Kathedrale. I menys que, en veure'l, es gire i li diga: hola, què tal. Però mira, ara ja suma una experiència més.

Da war Geburt in diesen Unterlagen,

und Kraft un Andrang war in diesem Ragen

und Liebe überall wie Wein und Brot,

un die Portale voller Liebesklagen.

Das Leben zögerte im Stundendschlagen,

und in den Türmen, welche voll Entsagen

aur eimal nicht mehr stiegen, war der Tod.

Hubo nacimiento en estos cimientos

y hubo fuerza y empuje en este elevarse,

y amor por todas partoes como vino y pan,

y los pórticos estuvieron llenos de quejas de amor.

La vida vacilaba al tocar las horas,

y en las torres, que llenas de renuncia

de pronto dejaron de alzarse, estaba la muerte.

VII

Vora el Mas de Ferrer també hi ha un arbocer centenari. L'arbre és immens, tot i que la seua ubicació no permet fer-ne bones fotos. I al costat del barranc on es troba, el mas és encara un exemple viu del que serien i haurien estat tants d'altres indrets que m'he trobat pel camí convertits en ruïnes.

VIII

Abans d'arribar al mas de Tristany, on m'havia proposat de dinar, decidisc baixar al barranc de la Saladilla. Fa uns mesos em quedí a les portes del barranc, però no hi vaig baixar: hui és el moment. El camí baixa per un bosc espés i bastant ben conservat, però el més interessant de tot es troba al fons mateix del barranc: hi creixen roures valencians, una espècie estranya a la Calderona.

Les seues fulles pinten de tardor la meua excursió.

Els núvols han anat jugant amb la llum. Ara i adés les clapes fosques apareixien sobre el pasiatge. En eixint del barranc de la Saladilla, el vent bufa amb més força i una nuvolada negra ha cobert de tot el cel. Malgrat la predicció, comença a ploure. Si fins ara havia fet fred, ara la sensació de fred es multiplica...

Sort que estic a pocs centenars de metres del mas de Tristany. Allà hi ha un refugi on contemple l'espectacle sublim de la natura mentre dine. Pedrega i encara soc a uns huit quilòmetres de Gàtova.

Torne a preguntar-me què hi faig allà, però no n'estic gaire preocupat: l'espectacle és tan bonic que em sent feliç. D'alguna manera, he desconnectat i m'he omplit d'energia... Tampoc passarà res si em mulle una mica.

Però no, no ha estat necessari. La llevantada ha estat curta i quan enfile el camí que ix del mas de Tristany cap a Gàtova el sol ja es deixa veure tímidament. Fa olor de terra mullada, de romaní, de timonet, de llorer... A banda i banda del camí hi ha xiprers: estic novament al camí dels cartoixans.

El tram entre Tristany i Gàtova era l'únic que em faltava per recórrer d'aquesta llarga ruta entre Portaceli i Vall de Crist. És un dels trams més bonics: s'endinsa, convertit en senda, en un bosc de sureres que sembla tret d'un conte de fades.

En arribar a la Buitrera, de nou, el mar. Però ara els grocs i els verds han estat canviats per tonalitats de blaus i morats. El sol ha desaparegut darrere d'una nuvolada amenaçant, però ja sóc a tocar de Gàtova. El Montmajor i el Gorgo guaiten a la dreta; l'espectacle, amb el mar al centre, abraça fins a la Ràpita, el pic més alt d'Espadà. Tot això se m'obri al davant en aqueix mateix moment.

Torna el ritme de passos, respiració i paisatge.

XII

Comptant amb la pujada i baixada a la carena des de Gàtova, més el desviament pel barranc de la Saladilla, hauré caminat uns trenta quilòmetres: el que es diu de sol a sol, ja que en arribant a Gàtova aquest s'està ponent. Les hores s'han esvarat pel quadrant del rellotge inclinat cap a la nit...

Hui toca un cafè amb llet ben calent abans de pujar al cotxe.