I
Ahir fou un dia de gojar per l'alta muntanya. Per fi vaig poder ascendir al cim de Javalambre: aquesta vegada ho vaig intentar (exitosament) des de Camarena de la Sierra. Però no m'hi vaig limitar: des de Javalambre travessí la serra fins al sostre del País Valencià, el Calderón o Alt de les Barraques. Des d'allà, pel bosc i de font en font, vaig tronar de nou al lloc on tenia el cotxe. Vaig cosir, doncs, dues rutes anteriors, els camins de les quals vaig arribar a xafar: la fallida a Javalambre del passat mes d'abril i el meu primer ascens al Calderón des de la Puebla de San Miguel.
M'acompanyaren, de nou, Rilke i els seus Sonets a Orfeu, però també un llibre que m'està entusiasmant: «Humano, más humano. Una antropología de la herida infinita», de Josep Maria Esquirol. Per aquestes muntanyes escoltí l'autor presentant el llibre.
II
No exposaré ací el fil del llibre d'Esquirol, però no em puc abstenir de relacionar algunes de les idees que hi apareixen amb l'univers poètic de Rilke i alguns pensaments que m'han vingut al cap mentre caminava.
Comence per una idea que anomena el filòsof i que, per òbvia, sol passar-se per alt: els monoteismes insisteixen en el fet que Déu va «crear» el món. Això, més enllà de si hi ha o no Déu, no vol dir una altra cosa que el món no és Déu: això invalida el paganisme i les temptacions panteistes. El món no és, doncs, cap «necessitat» de la totalitat com a panteisme, tampoc una «necessitat» emanantista, sinó, senzillament, un inici increïble.
III
Però, què és Déu? Per què s'obstina en crear el món? La resposta que molts teòlegs han donat a aquesta resposta amaga al darrere un Déu creat a imatge i semblança de l'home. Sant Agustí, conta Esquirol, afirma que Déu creà el món «perquè va voler». Per a Escoto, un franciscà que visqué al segle XIV, va atrevir-se també a respondre, per completar el raonament agustinià, la qüestió de per què existeix Déu. La resposta era òbvia per a ell: «Déu existeix perquè vol».
I ací apareix la voluntat com a origen. La voluntat, dirà també Esquirol, no és altra cosa que la substantivació de l'experiència «jo puc voler», essent el poder voler un sinònim de llibertat. Ara bé, un Déu definit en el trinomi poder-voluntat-llibertat no és altra cosa que la divinització d'una determinada concepció de l'ésser humà.
IV
Job, en un determinat moment, es queixa:
«N’estic fart, no he de viure per sempre!
Deixa’m tranquil, que els meus dies són un buf.
Què és l’home perquè en faces tant de cas
I no el perdes mai de vista,
vigilant-lo dia rere dia,
escorcollant-lo a cada instant?»
Però em pregunte per què Déu hauria de tenir més en consideració l'ésser humà que no la vespa que busca nèctar en la flor del card. No serà que l'ésser humà es té en consideració a ell mateix a través d'un Déu que ha creat? No pot considerar-se aquest Déu creat un instrument de poder?
Em ve al cap el Llibre d'Hores de Rilke. En ell Déu fa presència, però és un Déu contradictori que, al capdavall, esdevé creació poètica. M'atreviria a dir que tot el poemari és com una gran pedra que és llançada contra una vidriera on hi ha representat una Maiestas Domini: el vidre, on hi ha el Déu-creat, es trenca, i apareix al darrere un paisatge, la nit, un altre Déu inefable.
Esto, para nosotros, es el padre.
¿Y debo yo llamarte padre?
Eso de ti, mil veces, sería separarme.
Mi hijo eres tú. Voy a reconocerte
como se reconoce al único hijo amado
aunque se haya hecho un hombre y un anciano.
I també:
Qué harás, oh Dios, cuando yo muera?
Yo soy tu jarro (¿y si me quiebro?)
soy tu bebida (¿y si me pudro?)
Soy tu ropaje y tu tarea;
conmigo piedres tu sentido.
V
Hi ha, per tant, un Déu que pertany al que en les Elegies de Duino serà anomenat "món interpretat", en què en sentim a casa, però que en realitat és un espill on ens veiem reflectits. Però hi ha un altre Déu que surt en anar més enllà d'aquest món. Qui és aquest Déu? Rilke diu:
Tu evangelista bien dispuesto
lo apunta todo, pero olvida
mirar de dónde viene el son.
Tornem al relat del Gènesi: fórem creats a imatge i semblança de Déu. Per tant, la resposta a què és Déu rau en nosaltres mateixos. I què som, nosaltres?
Si Déu és "creador", nosaltres som creadors. Però crear té a veure amb el poder. I és aquesta la nostra essència? Esquirol no hi està d'acord. I fa partir el seu raonament de la contingència que ens defineix.
Som contingents. Això vol dir que ni som una necessitat ni tenim cap dret d'haver existit. Existim, però, per què? Hi ha qui afirma que hem estat una «possibilitat» que s'ha materialitzat per casualitat. Però Esquirol insisteix: la possibilitat es descobreix com una creació, com alguna cosa que s'esdevé junt a l'esdeveniment, quelcom que es genera a posteriori. En efecte, només perquè ara mateixa "sóc-aquí" puc imaginar-me no havent existit: la possibilitat de la meva existència només és possible perquè existisc, dirà Esquirol. Bergson dirà que la possibilitat, en realitat, només és la imatge que la realitat, en la seva autocreació contingent, imprevisible i nova, projecta de sí mateixa en el seu propi passat. Per tant, no hem estat fruit de la possibilitat: aquesta és posterior.
VI
Esquirol posa èmfasi en el naixement com allò que ens defineix, més enllà de la mort com fa Heidegger.
«Hablar de nacimiento y de la muerte es hablar de límites; de lo que casi no puede hablarse. Hacerlo con cautela equivale a entrenarse para ir más allá de la objetualidad y de la objetividad. De ahí que ninguna ciencia consiga abordar significativamente ni el nacimiento ni la muerte, porque su método no es adecuado para aproximarse a estos acontecimientos y a estas experiencias existenciales. Y, en cambio, la buena poesía sí lo consigue. El pensar reflexivo, ya sea en forma filosófica, ya sea en forma poética, consigue remontar más allá de lo representable.
Si uno no se siento conmovido por este haber venido a la vida es porque algo falla, o algo disipa la experiencia y obstaculiza la comprensión. Del mismo modo que no se puede entender la ley de la muerte sin temblor (Kierkegaard), tampoco se puede atender al misterio del nacimiento sin estupor».
VII
Naixem: venim de ninguna part. No podem establir cap cadena de causalitats que ens expliquen. El naixement és inexplicable. Som fills "de", tenim al darrere una herència cultural i genètica, però Esquirol insistirà: som un inici absolut. Un inici increïble.
El creient cristià, jueu, musulmà, pensarà que hem estat projectats per Déu des dels inicis. Però, si nosaltres som un inici absolut, Déu també ho és. Déu no és principi creador, seria només possibilitat de principi. En altres paraules: Déu és el que genera moviment. Un moviment que és una concatenació de principis, de transformació.
«Ésta es la alternativa que yo propongo: contingente es igual a no necesario, inicial e increible. Sartre habla de lo que tiende a la masificación; yo hablo del inicio increíble que es cada uno —cada alguien—. Aún más resumido: Sartre iguala contingente con absurdo, yo con increíble. A pesar de la vaguedad de esta palabra en su uso coloquial, su formidable riqueza permite convetirla en un concepto filosófico, siendo equivalente a lo que la gente de antes solía repetir en determinadas ocasiones: «La vida es un misterio».
¿De dónde vienes? De ninguna parte. He aquí el inicio increíble.
El mundo entero es un inicio increíble —no exactamente las partes o las secuencias causales—; también algunas cosas que simbolizan el mundo, como el horizonte o la luz; algunos animales en el umbral de la soledad; pero, sobre todo, cada persona es un inicio increíble, como lo es alguna de las cosas que hace y crea. El canto es una de ellas. Tanto la sencilla canción de cuna como la más sublime cantata de Bach son creación, contingencia.»
I de nou trobem la imatge poètica en Rilke: el cicle òrfic.
VIII
Esquirol diu: «La vida es una parábola de los inicios. Empiezo una y otra vez. Y, cada vez que oigo mi nombre, es como si se me llamara a la presencia, es decir, a comenzar de nuevo por mí mismo». Rilke ho expressarà d'aquesta altra manera:
Busca la transformación. Que la llama te entusiasme:
en su interior algo te huye que brilla al modificarse;
aquel proyectista espíritu que lo terrenal domina
del brío de la figura ama el punto de inflexión.
Lo que en el quedar se encierra está ya petrificado:
¿se cree a salvo al abrigo del disimulado gris?
Espera, a lo duro avisa desde lejos lo muy duro.
¡El martillo, ay, aunque ausente, se dispone a golpear!
A quien como fuente mana lo entiende el entendimiento
y lo conduce extasiado por la creación serena
que acaba al principio a veces y empieza por el final.
Es todo espacio feliz de una escisión hijo o nieto
que transpuso con asombro. Y la transformada Dafnis,
desde que laurel se siente, quiere que te vuelvas viento.
SO, II-12
La llei del canvi, el martell, és quelcom que ens defineix: el començament absolut que es repeteix dia rere dia, que comporta quelcom indeterminat. Si som fets a imatge i semblança de Déu és perquè cada dia se'ns ofereix el do de la transformació, d'un nou començament. Som com un poeta davant d'un full en blanc, com el músic davant de la partitura, com Déu davant d'una creació: pura contingència.
IX
Nosaltres, l'univers, Déu: tots com una flama que, sense abandonar la seva essència, transforma i es transforma. No hi ha ésser absolut, eternitat ni permanències: tot és moviment!
[Veritat que m'ha quedat molt postmodern? Ais!]
X
En fins, jo ací escrivint bobades i relacionant lectures (Esquirol, Rilke, Job), i el món que continua girant cap a l'absurd: «tú sabes si se puede usar el torraor?», em preguntava un espècimen bípede a la font de la Miel, mentre sostenia a la mà una cigarreta i una mistera. Pues eso, media España ardiendo y un vientecito intenso dels sureste, y tu encendiendo una hoguera en el torraor.
En moments així, confesse que li done la raó a Sartre: som innecessaris, absurdes, estem de més. Sobrem.
XI
Però, almenys, he gaudit del paradís: Javalambre!
 |
| Castanyer d'Índies que ocupa el lloc d'un antic om, a la plaça Major de Camarena de la Sierra |
 |
| L'aigua estarà present, per sort, per tota la ruta |
 |
| Torre de l'església de Sant Mateu |
 |
| Inici del camí |
 |
| Camamil·la florida |
 |
| GR-10 |
 |
| Sol solsticial |
 |
| La nau de Tin-Tin |
 |
| Al cim |
 |
| Al fons, serra d'Albarrasí i Monts Universals |
 |
| Pic del Buitre, amb l'observatori astrofísic d'Arcos de Salinas |
 |
| El Calderón, boscós, guaita entre el paisatge d'alta muntanya |
 |
| Com diu l'eslògan publicitari de Mediamarkt: "Yo no soy tonto". Aigua glaçada! |
 |
| Penya-segats del barranc de la Bellena... Hi ha una ruta que ascendeix a Javalambre per aquestes parets, passant abans pel pi del Cerro Ventosa... Anotada! |
 |
| Barranc de la Bellena. Al fons, conca del Túria |
 |
| Cuca verinosa, en castellà, "carraleja". |
 |
| El Túria en el seu camí cap al Racó d'Ademús |
 |
| Del Calderón a Javalambre des del capdamunt del barranc de la Saladilla |
 |
| Barranc de la Saladilla |
 |
| Corral i font del corral de la Saladilla... La font de la Saladilla està més avall. |
 |
| Arribant al País Valencià |
 |
| Alt de les Barraques o Calderón |
 |
| Després de quilòmetres de sendes i d'anar camp a través, emociona veure la civilització representada per un camí! |
 |
| La foto no és bonica, però ella sí que ho era... N'estava ple! |
 |
| Paradís d'ombra i frescor |
 |
| Font de "Matahombres" |
 |
| Barranc de la Bellena des de baix |
 |
| Arribat a les hortes i els camps de Camarena |
 |
| Javalambre des del mar de blat. Es veu el tall de la Bellena. Sí, he caminat moltíssim des d'allà! |
PUEBLA DE VALVERDE
 |
| Portal de Terol |
 |
| Església de Santa Emerenciana |
 |
| Font modernista |
 |
| Arc de València |
