aNDRòMiNa: Ferits

4 de març del 2022

Ferits

Com pràcticament cada dia, trobí a Twitter un imbècil. En aquest cas es queixava de com creàvem un trauma al jovent fent-li llegir las Coplas por la muerte de su padre de Manrique. Que era un text que, suposadament, s'ennuegava. No sé jo ben bé si l'ennuegament era causat per la pretesa "dificultat" del text, o si bé era pel fet que el text, en les tres primeres coples, apel·lant als tòpics clàssics i medievals, deixa clar que tot el que se'ns ven com a valuós i ple de sentit és en realitat una gran mentida.

Una vegada m'he desfogat de la lectura diària d'imbecil·litats, diré que l'obra de Manrique m'ha vingut al cap arran de la meva darrera excursió a l'Alt Túria. De Titaguas (de nou) ascendí a l'Alt homònim per després recórrer l'abrupta baixada fins al Túria a l'altura de la cova de la Tía Caballera i la gorja dita del Mandurrio.

Nuestras vidas son los ríos

que van a dar a la mar

qu'es el morir...

Però el riu és en realitat un alegre avançar cap a la mar, cap a la mort. Malgrat que el bosc de ribera romania totalment hivernal, pocs paratges emanen tanta vida com el del riu: moviment, soroll, exuberància, verds.

III

I just ara escoltava uns extractes d'una conferència del filòsof Josep Maria Esquirol per la ràdio mesclats amb música de Bach... És el que té la Ràdio 2 Clásica. Hi definia l'ésser humà com essencialment passiu. És passiu més que no pas actiu, malgrat que contraposar allò actiu amb allò passiu de vegades és quelcom fora de lloc. I, així, ens diu: nosaltres podem ser sers apassionats pel fet de ser sers passius, és a dir, sers capaços de rebre, de quedar tocats o afectats per alguna cosa. El primer moviment és receptiu en el ser passiu: la passivitat és la que mena a la passió.

No em direu que no és acollonant que tot el dogmatisme pedagogista que impregna el discurs educatiu actual quede invalidat en tan poques paraules.

Continuaven les cites a la conferència-presentació del seu llibre Humano más humano. L'existència... una commoció infinita. Allò que ens arriba, el que ens fereix, el que ens afecta, no és quelcom definible. No és quelcom finit. Les situacions que més ens toquen són, contràriament, les que contenen quelcom infinit. I som tan sensibles, tan afectables, que fins i tot ens afecta allò que no és res: la mort. Paradoxalment, aquesta afectació causada per la mort ens fa evident la nostra finitud afectada per la infinitud: naix el sentiment d'angoixa de què parla Heidegger.

El pensar, i no el conèixer, és allò que ens fa doblegar-nos sobre nosaltres mateixos, o el que és el mateix, posar en marxa el moviment re-flexiu involuntari que, com si fórem un jonc, fa que els nostres brots es dobleguen cap a l'arrel per, després, projectar-nos, anar de dins cap a fora. Pensar és situar-nos i deixar-nos ferir per l'infinit. És el camp de la filosofia i dels grans temes que ens afecten: la mort, que deixa com a ferida l'angoixa; el món, que deixa com a ferida l'enlluernament; el tu, que deixa com a ferida l'amor; la vida, que deixa com a ferida el gust.

El conèixer només és una manera de digerir el món en què ens projectem. És acotar, exploració, delimitació: és limitació.

Les competències ni ens fan pensar ni ens permeten conéixer: només ens anul·len. Ens converteixen en una peça d'un engranatge pervers i deshumanitzador del mercat neoliberal.

D'un lloc commovedor, a un altre lloc commovedor. De la gorja del Mandurrio a la font de les Truites, o a la font Nova vora el camí... Però quan aconseguisc arribar a les cascades del Bercolón em quede corprés per una bellesa immensa. Allà s'iniciava la tornada.

I la tornada passa per la senda de la Tosquilla: gairebé vertical. El cansament, l'esforç físic de nou presents: és el moment de centrar-se en la respiració, en el pols, en el batec. En definitiva, de fondre's amb el paisatge.