La teoria del llenguatge desenvolupada al llarg del segle XX ha tendit a dissociar els significats dels referents. En efecte, l'univers simbòlic del llenguatge humà estaria format per una munió de signes i significats que es defineixen no en relació amb la realitat, sinó en relació els uns amb els altres. En aquest sentit, la realitat seria fruit del llenguatge, i no a l'inrevés.
Bé, potser ho he explicat de manera massa esquemàtica, però només volia arribar al fet que, quan emprem la natura com a metàfora del sentir humà, només estem emprant la realitat per il·lustrar l'univers simbòlic en què vivim immersos. Un univers que té molt de poesia (la poesia és paraula, és llenguatge).
Perquè la tardor és poesia o, el que és el mateix, la reafirmació que la poesia, l'art, la paraula, allò gratuït, és el que dona sentit a l'existència. I, si no, fixeu-s'hi: quan el cicle de la vida ja ha estat completat; quan l'arbre ha fet ses flors i ha donat fruit; quan els animals s'han aparellat i busquen un cau; quan l'esplendor de l'estiu s'apaga a poc a poc i tornen el silenci i la quietud de l'hivern... Llavors la natura s'engalana, refulgeix, se significa amb una bellesa gratuïta, sense cap finalitat... Bé, només amb la mort com a objectiu que no manlleva l'esclat de bellesa.
La natura esdevé poema per aquells que viuen immersos en les paraules belles.
 |
| Raconet d'Ademús |
 |
| Font vora el molí de la Vila |
 |
| Bohilgues |
 |
| Raconet de Vallanca |
 |
| Nouers centenaris |
 |
| Pi de la Cuesta Moya |
 |
| Savina del Plano |
 |
| Puntal Negrón |
 |
| Ademús des del Puntal Negrón |
 |
| Barranc de Negrón |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada