aNDRòMiNa: de gener 2023

29 de gener del 2023

Desig, de què?

Ruïnes de la masia de la Parreta Petita

Em costa entendre per què hi ha llocs meravellosos de la nostra geografia que romanen totalment solitaris, àvids com se suposa que estem de visitar paratges màgics i llocs de postal. Crec que és un fenomen a estudiar, tot i que és fàcil d'entendre: impressiona més les amistats el fet de penjar a les xarxes una selfie a les cascades del Niàgara, tot i que siga fruit d'una visita a un lloc turistificat en excés i atapeït de gent, que no una altra a la vora d'un camp oliveres d'Aranyel. És tracta d'estatus: també es tradueix als llocs. Llocs que venen i llocs que no.

Però a mi ja m'està bé: el fet de gaudir d'unes hores de solitud a la natura cada cap de setmana que puc i de cansar el cos caminant em reconforta moltíssim. La setmana passada vaig triar Aranyel per fer l'escapada: un poble enmig de l'Alt Millars, una comarca a la qual no li faria cap injustícia el nom de Selva. La caminada va transcórrer entre uns paratges circumdats per la serra d'Espadà, el cim de Pina i el Penyagolosa.

En un moment de la caminada viu, una mica allunyat del camí, un mas isolat. No sé per què, vaig decidir apropar-m'hi, tot i que ja començava a estar cansat. Ara, després d'haver-ho buscat, sé que es diu de la Parreta Petita. Tot i que ruïnós, hi ha via signes que el corral cobert de la construcció encara havia estat emprat fins no fa molt. Quan ja me n'anava, viu que l'accés al que havia estat l'habitatge dels masovers estava obert. La curiositat em va fer guaitar-hi: les ruïnes havien caigut sobre uns mobles que algú havia deixat disposats amb el desig de tornar-hi. La tornada, però, no es va produir mai. L'estampa em va impactar.

Desig de tornar, desig de caminar, desig de solitud, desig de natura, desig d'apropar-me al mas de la Parreta Petita. Fa uns dies comprí un poemari d'Àngelo Néstore. A la introducció feta per la traductora, trobí una pregunta davant de la qual em vaig parar: és el desig de l'adult una continuació de l'eros del xiquet, de la ferida de l'infant? Evidentment, el desig no només es circumscriu a l'àmbit de la sexualitat: desig és allò que ens mou a actuar. I em pregunte: amb què ferim hui els infants? Què llegeixen en les nostres accions que els portarà a actuar d'una manera o un altra quan siguen adults?

Més endavant, la traductora afegia: «fonamental assenyalar que la ferida del xiquet troba consol a través de les eleccions vitals de l'adult: elegir la passió, la llibertat, l'amistat, el joc. Però també a través de la capacitat crítica i el rebuig de les lliçons apreses a la força: la lliçó de gènere, la jerarquia d'allò "masculí" sobre allò "femení", l'hegemonia d'allò "humà" sobre allò "animal".» En definitiva, l'adult troba consol en els desitjos propis, alhora que va aprenent a no deixar-se atrapar pels desitjos dels altres i la mirada que projecten sobre ell.

Quines són les nostres jerarquies? A què atorguem estatus? Què ens mou a actuar? Per què, o qui, ens deixem portar? Són preguntes que trobe necessari de fer-se de tant en tant, perquè, a poc a poc, allò que aprenem, reflexionem i vivim van mutant la nostra manera de percebre les coses imperceptiblement. Hi ha coses que s'esquerden, la casa que créiem segura comença a ensorrar-se i torna la intempèrie.

Un día, cuando la casa se nos cayó encima,

me dijiste que las grietas más profundas

son también las menos perceptibles.

Ángelo Néstore