aNDRòMiNa: Pactes

Xelva des del riu

El primer que feu Moisès quan va baixar del Sinaí fou cremar l'ídol que els jueus, cansats d'esperar, havien començat a adorar. Tot seguit, va ordenar l'assassinat de milers de jueus (Ex 32, 26-28).

Al Sinaí, en efecte, es va segellar un pacte entre Déu i el poble jueu. Aquest pacte, en realitat, podria haver estat fruit d'una reelaboració del cos doctrinal jueu en el context en què s'escriu el Deuteronomi: el Regne del Nord havia estat assaltat pels babilonis i els seus habitants, deportats. El jueus del Judà van confiar en el culte a Jahvé com a únic Déu amb l'esperança que es salvés de la desaparició; a més, el culte únic esdevenia una manera eficaç de singularitzar la seva identitat en mig del mar de cultes que existia entre una gran diversitat d'ètnies vingudes d'arreu i que habitaven la zona. L'atribució de les desgràcies esdevingudes a Israel al culte dels déus dels veïns va materialitzar-se en una tendència al monoteisme sota la qual es van reescriure les escriptures, tot i que la petjada del culte a altres divinitats no en va ser esborrada del tot: ni a les deïtats femenines, que encara apareixen en alguns textos, ni a les estrangeres.

III

El perill de trencament del pacte amb Jahvé existia tant des de dins (renúncia, apostasia, idolatria), com des de fora (assimilació). El perill es traduïa en una dissolució de la col·lectivitat enmig d'un entorn cultural multiètnic: és per això que els jueus van convertir-se en uns zelosos guardians de la Llei mosaica. El Deuteronomi serà clar al respecte: «no els mostreu misericòrdia» (Dt 7:2).

Degut a què pràcticament tots els delictes podien veure's en el context de la violació del pacte del Sinaí, perquè violaven les normes sagrades, els càstigs adquiriren un caràcter fobocràtic, fins i tot en assumptes de baix rang.

Amb el cristianisme i, més tard, l'Islam, l'esquema del Sinaí migra a projectes col·lectius expansius no jueus. En el cas del catolicisme en el context de la Contrareforma, les elits polítiques i eclesiàstiques esdevingueren guardianes d'un pacte renovat i van fer caure el pes de la seua autoritat en el sospitosos de no acceptar la pertinença total a l'Església, el seu dogma, la seua moral i els seus costums: els jueus conversos i els moriscs que, tot i haver-se vistos obligats a batejar-se enmig de pogroms i matances, encara eren, de fet, fidels a altres pactes.

No valien les mitges tintes. La Inquisició vigilava, jutjava i condemnava (a mort).

Els jueus ja van ser expulsats el 1492. L'any 1609 va ser el torn dels moriscs. Recentment han aparegut treballs historiogràfics que intenten netejar la responsabilitat que Sant Joan de Ribera va tenir en aquells fets. Segons els seus autors, el Patriarca va demanar a Felip III de postergar-ne l'expulsió, amb l'ànim d'evangelitzar-los i catequitzar-los. En altres paraules: volgué assegurar-se que els moriscs valencians acceptaven l'autoritat total de l'Església catòlica; que eren fidels incondicionals al «pacte».

En realitat actuà igual que Moisés quan digué allò de: «Qui estiga amb el Senyor, que vinga cap a mi!». Però en veure que els moriscos s'obstinaven en no apropar-s'hi, afirmà, com Moisés: «Que cadascú prenga la seua espasa; passeu i repasseu el campament d'un cap a l'altre i mateu germans, amics i veïns» (Ex 32, 26-27).

Ja sé que no s'atreví a matar-los: estaven batejats (per obligació), i hagués estat un càrrec de consciència massa gran. Però va consentir-ne l'expulsió. Som capaços d'imaginar-ne el drama, el dolor i la violència d'aquella decisió?

És per això que passejar pel barri jueu, el barri morisc o el barri àrab de Xelva té molt d'encant romàntic, però en realitat passegem entre el silenci que crida aquella injustícia. Sota el meu punt de vista, els panells explicatius no són plou explícits a l'hora d'explicar què va passar-hi.

I ho haurien de ser.

VII

Perquè hui l'esquema del pacte del Sinaí continua viu. S'ha traslladat a les religions substitutes: totalitarisme, feixisme, estalinisme, fonamentalisme, integrisme, fanatisme o nacionalisme. Estem novament reproduint els esquemes de la pertinença total: ens veiem comminats a adherir-nos a blocs d'idees, no hi ha espai per als grisos, per a estar d'acord en uns punts i no en altres.

Els debats es redueixen a insults entre els seguidors de dues postures, entre les quals estem obligats a elegir si no volem ser titllats de traïdors. La traïció justifica l'espasa.

VIII

Els carrers de Xelva són un testimoni mut de les conseqüències d'aquesta deriva.

La caminada: de Xelva al pic del Remei; d'allà, a la Peña Cortada i, des de Calles, seguint la ruta de l'aigua, de nou a Xelva. Uns 20 quilòmetres i escaig en un dia d'hivern esplèndid.