aNDRòMiNa: Interpretar

Sol solsticial

Vaig començar el descans nadalenc a un lloc que em va sorprendre: Higueruelas i les anomenades Peñas de Dios. Tot i estar a la vora del poble, la muntanya pertany en realitat al terme municipal d'Andilla que, en pujar al Cerro Simón, va aparéixer marcant el límit entre el paradís i l'infern que l'incendi de Begís va portar a la zona aquest darrer estiu.

Preposició de: pertinença. Sense adonar-nos, tendim a classificar-ho tot d'acord amb aquest «de»: tot esdevé propietat, domini, possessió. Ens hem pres molt seriosament aquell mandat bíblic en què la divinitat ordena sotmetre les criatures i dominar la terra.

Però, de qui era realment el paratge pel qual caminava? De Déu, d'Andilla, d'Higueruelas, dels hòmens? Jo diria que de ningú o, el que és el mateix, de tothom. És, simplement, un regal i davant d'aquest només hauríem de manifestar gratitud i reverència.

Si ens parem a pensar, quina proposició seria més certa: que el món és nostre, o que nosaltres som del món? La primera proposició materialitza la lògica del domini, i té manifestacions en tots els aspectes de la nostra vida. Fins i tot a l'escola: tot ha de girar d'acord amb els «interessos» dels infants, que disposa i administra (suposadament) el seu aprenentatge, que disposa al seu caprici d'allò que el rodeja. Però ningú no es pregunta què li interessa al món d'aquestes criatures que es formen. I és una pregunta molt pertinent.

Trobe un fragment interessant al llibre de Mèlich (La fragilidad del mundo) que tinc entre mans:

«En sus Elegías a Duino, Rainer Maria Rilke nos ofrece una pista que será necesario seguir: "No nos sentimos seguros en el mundo interpretado", escribe. Esa es la cuestión: "mundo" e "interpretación" son inseparables. El mundo es la gramática que habitamos y que nos habita, la interpetación que nos posee y en la que vivimos. "El mundo es mi respresentación", escribió Arthur Schopenhauer al principio de su obra fundamental. Para el filósofo alemán, ninguna verdad es más cierta y menos necesitada de prueba que esta, a saber, que el mundo es objeto en relación con un sujeto. Todo cuanto pertenece y puede pertenecer al mundo es siempre en relación con un sujeto, está condicionado por un sujeto y solo existe para ese sujeto. Pero Rilke da un giro importante. El mundo no es solo mi representación, es asimismo mi interpretación, la mía y la de los demás, porque significa en una "trama gramatical"; de hecho es eso, una "trama". Queremos decir que no posee una dimensión únicamente epistemológica, sino también narrativa, gestual y moral. En otras palabras, el mundo no es "lo que es", es "lo que significa". Las palabras conforman el tejido del mundo. Así pues, desde esa perspectiva, existir es ser en un mundo, habitar de forma disonante una incierta gramática.

Ahora bien, es necesario tener en cuenta que no es lo mismo "habitar" que "dominar"».

Concebre el món com «allò que és» equival a cosificar-lo, i la cosificació porta al domini. També es poden cosificar els sers humans... quan perden la seua memòria. Llavors esdevenen uns «objectes» socials que es poden emprar com a peces d'un sistema determinat. La memòria, en la pedagogia actual, es concep com un magatzem inútil, ja que es considera que existeix un magatzem sense límits, una pròtesi cognitiva que és Internet. Ara bé, Mèlich cau en el compte que això és fals: la memòria és interpretació, no emmagatzematge. «No podemos liberarnos de la memoria, porque en todo lo que hacemos, en todo lo que pensamos, en todo lo que decimos, de forma implícita o explícita, se conserva el pasado. Si vivir es interpretar, si el mundo en el que vivimos es un mundo interpretado, el habitar no puede eludir la memoria. Si lo hace, se empobrece e inevitablemente el mundo se desertiza».

El món empobrit no és altre que aquell que es redueix a una utilitat: la utilitat de les competències, la utilitat dels diners, de l'estatus, del poder. Però el món és molt més que això. Desposseir les noves generacions de la memòria és, en definitiva, convertir-les en les peces de l'engranatge d'un sistema que s'està revelant destructiu. Alguns diran que la memòria no té res a veure amb el món, que «memoritzar» és inútil... Però obliden que no és el mateix la memorització que el memorisme, i que tota memorització implica el coneixement i la interpretació d'allò que s'incorpora a la memòria.

S'oblida? Mai, perquè allò que memoritzem comença a conformar la nostra interpretació del món. Amplia el món, el fa més ric, ens fa viure amb més intensitat. Se'ns poden diluir les dades, però mai la interpretació que en vam fer i que resta formant part de la nostra forma d'habitar el món.

Tornant a la pregunta que em plantejava, diria que és resposta magistralment per Mèlich: «La conservación educativa tiene una doble tarea, la de mimar y proteger al niño ante el mundo, y también al mundo ante el niño, es decir, lo nuevo ante lo viejo y lo viejo ante lo nuevo. La pobreza del mundo está en estrecha conexión con la crisis de la tradición y de la historia, o sea, con la relación que establecemos con el pasado y con la memoria. [...] En ese sentido, la historia, en cualquiera de sus variantes, tendría que ser una materia de prestigio en el sistema educativo. Sin ella no es posible habitar el mundo.»

Acabaré esmentant una conferència que he escoltat per tal de fer un treball de l'assignatura de mètodes. La catedràtica Carmen Sanz Ayán hi adverteix: en un context que menysté la memòria, és més fàcil embotar la consciència personal i formar persones que no reconeguen allò individual, que parlen un argot grupal, i es comporten com a dòcils ramats i que també vegen el món com a tals. La memòria, en definitiva, possibilita que els sers humans esdevinguen subjectes del seu relat, i no mers objectes del relat d'altri. A més a més, sense la memòria i la interpretació del món, el present tendeix a ser percebut com el pitjor viscut per la humanitat, i des d'aquest pessimisme existencial no es pot valorar les fortaleses del ser humà, que existiren i existeixen: aquells que no tenen memòria no poden millorar el seu present.

Al capdavall, ens juguem molt quan ho reduïm tot a la utilitat i a la competencialitat. Però, qui es planeja això en el món de la pedagogia i de l'escola?