«Asimismo, y durante todos los días de una vida sin brillo, el tiempo nos lleva. Pero llega siempre un momento en que hay que llevarlo a él. Vivimos hacia el futuro: "mañana", "más adelante", "cuando te labres una posición", "con los años lo entenderás". Estas inconsecuencias son admirables, pues al fin y al cabo se trata de morir. No obstante, llega un día y el hombre comprueba o dice que tiene treinta años. Afirma así su juventud. Pero al mismo tiempo se sitúa con relación al tiempo. Ocupa su lugar en él. Reconoce estar en cierto momento de una curva que confiesa que debe recorrer. pertenece al tiempo y, en el horror que lo atrapa, reconoce a su peor enemigo. Mañana, ansiaba el mañana, cuando todo él hubiera debido rechazarlo. Esta rebelión de la carne es lo absurdo.
Un peldaño más abajo y encontramos la extrañeza: darse cuenta de que el mundo es "espeso", entrever hasta qué punto una piedra es ajena, nos es irreductible, con cuánta intensidad la naturaleza, un paisaje, puede negarnos. En el fondo de toda belleza yace algo inhumano, y estas colinas, la suavidad del cielo, los dibujos de estos árboles, pierden al instante el sentido ilusorio con que los revestíamos, más alejados ya que un paraíso perdido. La primitiva hostilidad del mundo asciende, desde el fondo de los milenios, hacia nosotros. Durante un segundo ya no lo entendemos, pues durante siglos no hemos entendido en él sino las figuras y dibujos que previamente le aportábamos, y ahora nos fallan las fuerzas para usar ese artificio. El mundo se nos escapa y después vuelve a ser él. Los decorados enmascarados por el hábito vuelven a ser lo que son. Se alejan de nosotros. Lo mismo que hay días en los que, bajo su rostro familiar, vemos de pronto como una extraña a la mujer amada hace meses o años, quizás lleguemos a desear lo que nos deja de pronto tan solos. Pero aún no ha llegado ese momento. Una sola cosa: este espesor y esta extrañeza del mundo es lo absurdo».
L'altre dia, a Requena, vam visitar la Casa de la Seda. Allà, un vídeo explicava el cicle vital del cuc de seda. En eixint de l'ou, es passa aproximadament menjant sense parar fulles de morera. Durant aquest temps, va mudant la seua pell fins que, finalment, fa una espècie de llit de fils de seda i es prepara per a elaborar-se el capoll, dins del qual es metamorfosarà en una pupa. Aquesta pupa es transforma en una crisàlide al cap d'una setmana i, al seu torn, aquesta es transformarà en una papallona que, tot segregant un líquid àcid, eixirà del capoll transcorreguts uns vint-i-un dies aproximadament des que el cuc s'hi va tancar.
La papallona només viurà uns tres dies, el temps que necessita per aparellar-se i pondre nous ous.
Tanta feina només per a... pondre ous. Se'm va escapar: quina vida més absurda. Però, ben mirat, no ho és gens. La vida del cuc de seda és un element més que ens parla del cicle constant de la natura, un cicle que es renova constantment: el dia i la nit, l'hivern i l'estiu, la lluna plena i la lluna nova. L'estranyesa que sentim davant de la vida breu de la papallona del cuc de seda, que apura el temps per aparellar-se i pondre ous, es deu a què nosaltres hem fet un gest que aquest animal no ha fet: hem mirat al cel. Ens hem recobert d'una voluntat de transcendència, hem demanat al món una resposta que no pot donar-nos. També de poder, de riquesa o d'atenció, sense les quals no trobaríem sentit en moltes ocasions a la nostra existència.
Per tant, els qui portem una vida absurda som nosaltres, i no el pobre cuc que ara mateix deu estar devorant fulles amb ànsia sense cap altra preocupació.
Abans de Requena, però, faig ascendir la muntanya del Toro de Simat. Era l'única muntanya de les que tanquen la Valldigna que em faltava per ascendir. El trajecte es fa per camins centenaris, el més bell dels quals és potser el que ascendeix del barranc de les Cases cap a Barx, que ben de segur era emprat pels llecs del monestir per pujar a les plantacions i les granges que la comunitat tenia al pòlie de Barx i el de la Drova. Novament, la primavera es deixava sentir: nuvolades fugisseres i llum canviant, olors i colors intensos i brisa fresca que alleugeria l'efecte d'un sol que es deixava ja de notar amb força. I el mar que, amb el seu blau fort, tancava el paisatge a llevant.
L'aspror i el caràcter agrest de la muntanya la convertia en un paratge bellíssim, únic, inhòspit. Quines sensacions en caminar-hi!
Com no, l'excursió acabà amb una estona de lectura al claustre del Silenci. El llibre de Camus que anomení l'altre dia ja és a les meues mans!
 |
| Monestir de Santa Maria |
 |
| Serra de les Agulles i capdamunt de la vall d'Aigüesvives |
 |
| La llum, el paisatge, les olors, el mar |
 |
| A l'Alt de la Creueta |
 |
| Mesquita de la Xara |
 |
| Barx i la serra del Buixcarró |
 |
| Nova perspectiva del monestir de Santa Maria |
 |
| La Creueta i el Penyalba |
 |
| A l'Alt del Mirador del Toro |
 |
| Pòlie de Barx, el Mondúver i l'Alt d'Aldaia |
 |
| La Ribera |
 |
| Platja de Tavernes |
 |
| Nova perspectiva del monestir |
 |
| Cim Buixcarró (Pinet) |
 |
| Baixant a Barx |
 |
| Barranc de Tres Cases i els forns de calç |
 |
| Darrer forn de calç de la ruta |
 |
Paisatge agrest: parets meridionals de
la muntanya del Toro |
 |
| Arribant al monestir |
 |
| Les pedres, el silenci i la llum. |
