Dos coetanis a la motxilla

Em queden a penes cinc pàgines per acabar els escrits d'Etty Hillesum, però decidisc no apurar el temps i faig marxa des del Cafè Sant Jaume fins al Principal, on l'Orquestra Barroca de Friburg i l'agrupació coral Vox Luminis interpretaran la Passió Segons Sant Mateu de Bach. No obstant això, veig que tinc temps i entre a la capella de la comunió de l'antiga parròquia de Sant Andreu... El silenci i el recolliment del lloc em conviden a acabar, per fi, el llibre.

Ben cert que entrar a escoltar la Passió després d'haver llegit la darrera carta d'Etty, escrita des del tren que la duria a Auschwitz, és una manera d'encarar l'obra amb una inquietud estranya. El relat de la Passió té moltes lectures: des de la interpretació estrictament cristiana i dogmàtica fins a la lectura mítica i en clau astral; des del relat en què es condensen totes les actituds humanes davant de la vida, la injustícia, el poder, la mort i el patiment, fins a una lectura en què hom pot adonar-se que la Passió és un relat que, en diferents contextos, en diferents matisos, es repeteix al llarg dels segles variant els protagonistes. El tren que duia a Etty Hillesum i la seua família a Auschwitz és com la creu en la que s'enlaira el Crist sofrent... Al darrere d'un i l'altre relat, podem identificar els mateixos personatges, les mateixes actituds, el mateix drama i la mateixa injustícia.

Pel que fa a la Passió de Bach, i parafrasejant Gardiner, la música fa que el text cobre vida. L'aproximació al sacrifici de Crist es realitza a través de reviure aquests successos: la música de Bach vol ajudar els oients a reviure'ls més enllà d'un dogma o d'una doctrina sectària. S'hi dona primacia a les paraules bíbliques, però les reflexions mesurades i les respostes instantànies volen apropar els fets al present i involucrar-hi els espectadors-oients. Es dona vida, doncs, tant als fets com a les reaccions horroritzades de comentaristes imaginats amb els quals Bach pretén identificar-nos.

No obstant això, la lectura dels textos de Hillesum, també de Rilke, fa que m'identifique més amb les paraules del mateix Rilke que cita la mateixa Hillesum que no pas amb les del seu germà Mischa Hillesum. Si Mischa ens diu que «yo creo —lo sé—que hay una vida después de esta. Incluso creo que hay personas que pueden ver y experimentar ambas vidas al mismo tiempo. Es este un mundo en el que los susurros eternos de los místicos se han hecho realidad viva, y en el que las cosas que normalmente se dicen y se viven cada día han adquirido un sentido más elevado. Es muy posible que después de la guerra la gente esté más abierta a ese mundo de cuanto solía estarlo, que se hagan colectivamente conscientes de que hay un orden cósmico más elevado», Rilke senzillament afirma: «Probablemente tenía razón Cristo cuando, en unos tiempos llenos de dioses rancios y trasnochados, habló mal de las cosas terrenales, aunque (no puedo menos de pensar que) significa despreciar a Dios el no ver la perfección y algo que satisfaga plenamente nuestros sentidos en todo cuanto nos ha sido concedido y otorgado, aunque usándolo con enorme cuidado. El uso apropiado: tal es la cuestión. Aprovechar lo que está a mano, en la tierra, con amor sincero, con asombro, como todo lo que tenemos por el momento: esta, por decirlo llanamente, es la gran directriz de Dios, la que quiso recoger en su cántico al sol san Francisco, que en su lecho de muerte pensaba que era más glorioso que la cruz, pues esta, después de todo, se hallaba precisamente allí para señalar al sol».

Si Mischa Hillesum mira més enllà d'allò sensible, Rilke, inspirant-se en Sant Francesc, alça la mirada, com a molt alt, fins al sol que ens il·lumina: valora allò «que tenim de moment» sense esperar res més enllà. Com llegisc en Brecht, a Històries del senyor Keuner, «la saviesa és una conseqüència de l'actitud», o «és millor que allò desconegut continue sent desconegut que no que els misteris es multipliquen».

Caic en el compte que tant com Brecht com Hillesum escriuen els escrits que hui m'he posat en la motxilla, si fa no fa, durant els mateixos anys i mirant de front els mateixos fets. Pot ser que siga tan fàcil per això trenar els pensaments recollits ambdós llibres que m'han acompanyat durant aquests dies?

Siga com siga, tinc un embolic de sensacions enfrontades que hauré de d'anar desembolicant durant aquests dies de primavera... 

I aquest ha estat el meu camí fins el Principal...