aNDRòMiNa: Nàusea

Vida!

I - Conèixer

Dos persones tenen un dubte: una pensa que ha començat a ploure; l'altra, que no. Posar-se a discutir sobre qui té raó està del tot allunyat del practicisme: només caldria guaitar per la finestra i comprovar si, efectivament, ha començat a ploure o no.

II - Intuir

Ara bé, posat el cas que algú afirmés que els éssers humans poden volar, i que per poder fer-ho només han de confiar en una força que existeix però que roman oculta, ens hauríem de parar... Parar en dues qüestions: per què hem arribat a aquesta conclusió i què n'esperem d'aquesta creença.

La primera qüestió no podria recórrer a la comprovació a través dels sentits i de la raó: ningú encara ha volat empés per aquesta suposada força. La segona qüestió pot tenir tres solucions: bé podríem no fer-ne res d'aquesta creença, i tot correcte. La persona que l'afirma, però, podria tirar-se d'un desé pis per fer-nos veure que no està equivocada: és la seua elecció, què li farem... Ara bé, si la conclusió fóra que tu i que jo hauríem de ser els qui ens tiràrem del desé pis per comprovar l'autenticitat de la creença, potser hauríem de parar-li els peus al «creient».

III - Nàusea

L'altre dia una persona, molt religiosa, amb una fe ferma, em va preguntar si aniria als oficis de Setmana Santa. Li vaig dir que no: que el meu anticlericalisme s'havia fet tan fort, que la ràbia davant del que pogués sentir en boca de determinats energúmens em produiria un malestar que no estava disposat a suportar. Ella, en canvi, va continuar insistint en que hi anés.

I la conversa va derivar a la perplexitat que sentia ella davant de la postura dels ateus: com podien viure així? Li vaig dir, senzillament, que igual d'absurda era la vida d'un ateu que d'un creient, i em va dir que ni parlar-ne. Que ella seria incapaç de viure sense fe, que la vida sense fe no sabria com agafar-la.

Sense voler-ho, es va delatar: ella «creia» per tal de defugir el malestar davant de l'absurd de la que parla Camus a El mite de Sísif (que Sartre anomenaria nàusea). Camus ens diu que davant d'aquesta nàusea tenim tres opcions. La primera, el suïcidi: matar-se és confessar que la vida ens supera perquè no l'entenem. La segona, abraçar el consol religiós, que ens evita mirar la vida de front: senzillament, ens desvia la mirada cap a un més enllà del qual, en realitat, no sabem res. La tercera, acceptar i integrar l'absurd en la nostra vida. «No hi ha espectacle més bonic per a un home sense aclucalls que el de la intel·ligència enfrontada a una realitat que la supera».

(Del llibre, n'he llegit algunes coses: però ha arribat el moment de llegir-lo. Ja me l'he comprat!).

IV - Do

Els creients solen contestar a la pregunta de per què creuen referint-se a una gràcia rebuda de Déu. Ara bé, sense recórrer a instàncies divines (cosa que ens faria caure en un cercle viciós), podem dir que la fe en realitat pot nàixer per una inculturació primerenca: la inculturació de la creença s'avança als impulsos de la incredulitat. En aquest supòsit, es posa el focus a «l'anunciació». Aquesta inculturació no és irreversible, però per eixir-ne cal una cosa: el valor per a no creure.

Ara bé, quan l'anunciació es produeix amb posterioritat a la maduració personal, hem de posar el focus en la «recepció». I aquesta recepció duu implícita una voluntat de creure: sense voluntat no hi ha elecció, sense elecció no hi ha fe.

I aquesta voluntat pot nàixer d'una cerca de consol davant de la nàusea que, en un determinat moment (de dol, de pèrdua, de perplexitat) s'ha fet evident i ens ha posseït. O pot nàixer de la voluntat de pertànyer a alguna cosa, a un grup, a una comunitat.

V - Comunitat

Com diu Sloterdijk, la fe no pot separar-se de l'elecció d'un producte religiós. Normalment sol ser més fàcil romandre dins d'una comunitat coneguda, a una comunitat vella que no entrar a una nova comunitat amb tot un sistema nou de símbols. Els qui romanen sense fe, en canvi, no formen cap comunitat: la falta de fe no és un motiu suficient per formar-ne una.

Les diferents esglésies cristianes ofereixen un pac complet: inclou què s'ha de creure, què s'ha de pensar, com s'ha d'actuar, en quins moments hem de celebrar, com i per què. La persona a la que adés he fet referència em digué en una ocasió, en què qüestionava molts dogmes i moltes directrius morals eclesiàstiques, que en realitat havia de confiar, perquè els clergues no poden fer altra cosa que anunciar el que creuen que ens fa feliços, perquè així ho diu Jesús i és en ell el que creiem.

Val a dir que, en realitat, el dogma i les directrius de tota religió institucionalitzada instrumentalitzen dos factors que impregnen les nostres vides: l'esperança i la por. Ara bé, en quina direcció? Amb quin objectiu? Podem deslligar-los de l'exercici del poder, del domini, de la justificació de les desigualtats a les quals sempre han estat intrínsecament unides les religions?

Jo pense que no. La meua interlocutora senzillament obviava aquesta qüestió.

VI - On error, veritat

Aquest fragment de l'oració de Sant Francesc ens parla d'un propòsit de tot creient: forma part d'una comunitat que, en estar sota l'empara del Déu «vertader», es veu obligada a anunciar-lo i a proclamar els seus prodigis, els seus dogmes, la seua moral. Busca que tota la societat es regisca sota aquesta moral: s'oposaran contra tot el que hi atempte. La creença, la comunitat i el dogma crea una frontera entre el nosaltres (portadors de la fe, de la veritat) i els altres (els descreguts, els desesperançats, els que viuen en l'error).

Obliden, però, que les religions no són vertaderes ni falses, sinó útils o nocives per a la humanitat. I la insensibilitat que demostren vers motles persones (les dones, els pobres, els homosexuals...) es deu només a la tirania que exerceix la creença que només existeix «una» veritat. A la tirania d'aquell a qui beneficia aquesta veritat única, que instrumentalitza per situar-se en l'exercici del poder.

G.L. Lessing agafa un conte del Decameró sobre l'existència de diferents religions i cultes i hi introdueix un matís molt encertat: Déu mateix és qui rebutja la tirania d'una única veritat. Només demostraran autenticitat si demostren i afavoreixen l'amor i el respecte al proïsme.

(L'error, doncs, siga creure que existeix la veritat més enllà de la possibilitat o el procés de cercar-la. Potser per això, quan Pilat pregunta per la Veritat, no hi obté resposta. No la hi ha.).

VII - Flux

Una doctrina és quelcom estàtic, amb pretensió d'immutable. Déu «és», Déu «anuncia» i la comunitat «executa», «acompleix», «anuncia». I «castiga». En canvi, què boniques les paraules de Hesse al Siddhartha: «El qui realment vol trobar, i per això busca, no pot acceptar cap doctrina». «Allò contrari a cada veritat és igual d'autèntic». Allò que anomenem saviesa és incomunicable; Déu, en realitat, és incognoscible.

Per això podem considerar blasfem, si més no, agosarat, parlar en nom de Déu. Davant dels qui en parlen, només cal arrufar el nas i ignorar-los. Ara bé, davant dels qui anuncien els càstigs divins, potser hauríem de demanar-los la raó del seu propi odi (que res no té a veure amb Déu ni el diví).

VIII - Fragmentacions, dubtes

Vulguem o no, la postmodernitat ha suposat la fragmentació de tots els sistemes: si analitzarem els motius de tot el que podem considerar manifestacions "religioses" en aquests temps de Setmana Santa i Pasqua, difícilment podríem bastir cap sistema de creences uniforme i coherent. Pensar el contrari només és una mera il·lusió dels qui viuen la fe com quelcom estàtic.

Per la meua banda, preferisc ubicar-me del costat de l'absurd. L'absurd que naix de la necessitat de plantejar-nos preguntes fonamentals i la impossibilitat d'arribar a respostes: no acceptaré mai una resposta prefabricada que m'òmpliga de sentit la vida, perquè és molt possible que la vida no tinga sentit. De fet, cada vegada n'estic més convençut.

Però no per això deixa de ser bonica. El meu destí em pertany i sóc amo dels meus dies... Com un Sísif feliç. Quan la roca cau, Sísif contempla "eixa sèrie d'actes desvinculats en què es converteix el seu destí, creat per ell, unit sota la mirada de la seva memòria i aviat segellat amb la seua mort".

Crec que mai he tingut més ganes de llegir un llibre!

IX - Silenci, nit i somnis

Ahir caminava per la serra del Buixcarró: el paratge havia estat arrasat pel foc uns anys abans i les branques dels coscollars calcinats encara desafiaven, mortes, negres, la gravetat. Però ja no eren res.

I se'm va ocórrer un possible significat a la metàfora del so de la foguera amb què comença i acaba l'obra «Silent, Night and Dreams» de Preisner: no som ni el foc (ànima) ni el tronc (cos), sinó la foguera. Mentre el tronc perviu, el foc il·lumina i escalfa. Quan el tronc es consumeix, la flama s'apaga.

Però no per això deixem d'existir. No només romandran la nit i el silenci d'on hem sorgit, sinó també els somnis que hem tingut. Es materialitzaran, o no, gràcies al compromís de les generacions futures.

O és que no tenim nosaltres el relleu de tants i tants projectes que han quedat inconclusos?