aNDRòMiNa: Requena

Un àngel toca el rebab al costat d'un serafí

En un dels seus llibres, Joan Francesc Mira atorga a la idea d'Europa una realitat geogràfica definida per la presència de l'art gòtic. Així, els territoris que podem incloure dins de la idea d'Europa que naix, si fa no fa, al principis el segon mil·lenni, estarien a l'oest d'una línia imaginària que aniria de Sicília als països bàltics. Europa és el gòtic, i el gòtic només floreix a Europa. Ara bé, què és el gòtic? És un art europeu?

En realitat, aquesta definició d'Europa ens mena a la seua definició més acurada: Europa és el mestissatge, i el gòtic és, en efecte, un dels seus exemples és clars. El primer que crida l'atenció és que hom identifica com a gòtics edificis tan diferents com les grans catedrals franceses, definides per la verticalitat i, moltes d'elles, amb una profusa decoració, però també d'altres edificis amb una marcada horitzontalitat, sense gaire decoració, que busquen la creació d'espais amplis, com la catedral de València. I és que la «idea del gòtic» es fusiona arreu amb tradicions arquitectòniques locals, amb diferents realitats i necessitats urbanes i amb diferents necessitats exigides pel clima.

Però més enllà d'aquesta varietat, fixem-nos en els elements de la portada de Santa Maria de Requena. El primer que crida l'atenció és la gran obertura ogival. Aquest arc, però, fou ideat pels sassànides i arribà a Europa per Sicília a través de la via mediterrània i africana. No és, doncs, un element «europeu». A més, l'imperi de l'arc apuntat es trenca ací amb els arcs rebaixats de les portes, a costat i costat del mainell (a la veïna església del Salvador aquest arc rebaixat esdevindrà carpanell).

Pel que fa als personatges, el primer que crida l'atenció són els serafins i la profusió d'àngels músics. Els serafins són uns sers mitològics que tenen un origen incert. A les Escriptures són anomenats, en els llibres més antics, serps de foc (seraph), i es creu que serien una influència dels ureus (iaret en antic egipci), representacions de la deessa protectora Uadjet com a serp protectora capaç de tirar foc i verí als enemics d'Egipte. Al llarg de segles de cristianisme, però, la seua iconografia aniria variant i incorporant elements dels lamassus mesopotamis i d'altres criatures alades (Hermes), en el seu paper de missatgers dels déus.

Pel que fa als àngels, canten i interpreten música. Però la música que interpreten segurament no és «europea»: porten alguns instruments orientals que penetraren a Europa amb la invasió àrab de la península ibèrica (el rebab, per exemple). A més, foren esculpits en un moment en què els músics de cort eren tant jueus, musulmans com cristians arreu, de manera que el repertori i les formes musicals eren anàlogues tant a al-Àndalus com al nord d'Àfrica, Itàlia o els regnes cristians peninsulars.

Altrament, la decoració de fulles d'acant ens remet a l'ordre corinti, i el bestiari a diferents arts orientals. Per damunt d'això, les figures més destacades són protagonistes d'una religió d'origen semític, el cristianisme, que pren elements d'altres religions orientals com el mitraisme i que, en el seu periple europeu, s'impregna d'elements del paganisme grecoromà: els apòstols apareixen, així, a mode de panteó, cadascun amb el seu atribut. A més a més, per acabar de complicar la cosa, a la veïna església del Salvador al timpà apareix un Maiestas Domini que podríem haver trobat a qualsevol església romànica del Pirineu: els arcs carpanells ens parlen d'un gòtic darrer, però que encara té presents elements anacrònics com aquesta representació de Crist.

Així doncs, el gòtic és un art europeu per excel·lència, però... què té, d'europeu? El que sembla una contradicció només té una explicació, com he dit anteriorment: Europa és mestissatge. No podem definir-la per ella mateixa.

Requena fou conquerida per Ferran III de Castella pels mateixos anys que Jaume I entrava victoriós a València. No obstant això, la comarca va estar dins del litigi fronterer entre Castella i Aragó, com els territoris del sud de la línia Biar-Busot, fins que el mateix rei va cedir-la al seu gendre Alfons X el Savi. No obstant això, els interessos de la contrada van acabar mirant el veí port de València: darrere de la petició de l'annexió a València, duta a terme l'any 1851, hi havia els llaços econòmics. Cal destacar, però, que foren els mateixos habitants de les terres situades a l'est del riu Cabriel els que van reivindicar amb força aquest canvi de frontera a les Corts espanyoles.

Joan Fuster, en referir-se a Requena-Utiel, parla dels «castellans». Els habitants de la comarca no pertanyen, segons ell, als «valencians estrictes», com tampoc els d'ascendència aragonesa que han estat des del 1238 al Regne de València (l'Alt Millars, la Serrania, etc.). Però em pregunte què és un valencià «estricte». Entrarien en eixa categoria els íbero-musulmans, de llengua àrab, en cas de no haver estat expulsats l'any 1609? Si fos així, per què ells sí i no els valencians que parlen castellà? I si no, quina contradicció considerar valencians uns nouvinguts i no els que haurien estat ocupant el territori des de fa mil·lennis... Una altra pregunta que em ve al cap és: serien més valencians els de Requena si en lloc d'haver reivindicat ells l'annexió a València hagués estat una decisió dels reis medievals? Per quina raó?

Crec que amb Requena passa una mica com amb el gòtic. Si hom els pot arribar a percebre com a «castellans» és per una determinada idea de «valencianitat» que els exclou. Però, es justifica? Jo ho dubte. Perquè si busque diferències entre Requena i Utiel i, per exemple, les comarques secularment valencianes de la Serrania o la Vall d'Aiora, en veig més aviat poques. Potser són majors les diferències entre l'Alacantí i el Maestrat, el Comtat o l'Alcalatén.

Potser el problema no està en la castellanitat de Requena-Utiel, sinó en la definició de la valencianitat «estricta». Ser valencià és difícil, perquè és difícil definir què és valencià: els valencians ens percebem tots com a tal, però no compartim una llengua, ni són homogènies les tradicions i costums de les diferents comarques. I crec que la solució al galimaties no és l'establiment de diferents categories... Potser caldrà acceptar que hi ha moltes formes de ser valencià, i que València és, doncs, un territori de fronteres difuses.

I si no, mirem de nou l'arquitectura. Si el Salvador i Santa Maria de Requena són esglésies prototípiques de l'anomenat gòtic castellà «isabelí», la veïna església d'Utiel guarda moltes similituds amb el gòtic mediterrani de la ciutat de València. És per això Utiel una ciutat més «valenciana»?

III

Val a dir que Requena ens sorprengué moltíssim, especialment el seu barri medieval (la Villa). Si no l'heu visitada, no tardeu en deixar-vos-hi caure! A més, es menja molt i molt bé!