aNDRòMiNa: Herbers: ruta de les tres ermites

28 de juliol del 2024

Herbers: ruta de les tres ermites

Cavalls al corral de Vilalta

Després d'una temporada revisitant els camins de la Calderona, decidisc fer una ruta amb l'excusa del festival Early Morella: en aquesta ocasió, és un dels racons més septentrionals del país, entre els Ports i el Matarranya. En efecte, el camí recorria paratges tant d'Herbers, punt d'inici, com de Pena-roja de Tastavins, passant per la Tinença de Benifassà. Boscos, paisatges impressionants, masos abandonats, natura en estat viu!

La cosa va anar de perles fins al promontori on hi ha les ruïnes gòtiques de Sant Marc, dins del terme de Castell de Cabres: des d'allà, la vista abraça des d'Herbeset (també anomenat Herbers Sobirà) fins a les muntanyes que, per l'est, tanquen la Tinença. Però poc després, vora el corral de Vilalta, el camí es perdia en un bosc de pins bastant frondós...

III

I no només això. Al corral arribant, veia que a dintre hi havia refugiats uns animals que vaig prendre, des de la llunyania, per vaques. Ai las! No n'eren, de vaques: eren cavalls que s'hi refugiaven del sol. En detectar la meua presència, eixiren tots ells del corral: primerament em miraren encuriosits, però trigaren poc en venir cap on era jo. Tots ells! Sis o set cavalls venint cara mi a una muntanya, tot desconeixent-ne com en desconeixia les seues intencions, imposen una mica de respecte, si no por...

Així doncs, era moment de córrer bosc endins. Per sort, les bèsties duien esquellot i als pocs minuts vaig sentir que s'allunyaven: havien desistit del seu intent de... fer amics? Exterminar un humà? Descarregar en algun altre la mala hòstia que els inspirava la calor? Qui sap!

Se suposava que per dins del bosc era fàcil arribar a un camí que utilitzaven els recol·lectors d'esclata-sangs en la tardor. Però de fàcil, poc: la pista de la senda es perdia fàcilment, i anaves a parar a llocs ben atapeïts d'esbarzers i rosers de bardissa que t'esperaven il·lusionats. Les cames? Com si me les hagués netejades amb un rastrell ben esmolat a mode d'esponja...

Es va fer esperar, però per fi va aparèixer... el camí! A partir d'ací, tot anava a ser bufar i fer ampolles. Quina il·lusió!

A l'altura del mas de Xendri, en el terme de Pena-roja de Tastavins, va i m'equivoquí de camí. Sort que als pocs quilòmetres se'm va ocórrer comprovar que seguia correctament el trac. Del contrari, hagués arribat a Pena-roja i hagués hagut de tornar arrere un bon grapat de quilòmetres...

Torní al mas de Xendrí, doncs, i des d'allà, per fer via cap al santuari de la Mare de Déu del Sargar, calia prendre un camí de llenyataires. Tot correcte, si no fos perquè el camí tenia un pendent més que considerable: mai havia suat tant en tant poc temps!

Però no s'acabava ací la meua desgràcia, perquè abans d'arribar al santuari em van passar encara dues coses: em vaig tornar a desviar per un barranc i, de nou al caminal, unes vaques que mugien bastant enfadades van fer que, per evitar-les, m'hagués de desviar una altra vegada per un bosc que, oh novetat, estava situat en un fort pendent.

VII

Per sort, va ser l'últim ensurt del dia: a partir del santuari, el camí, per fi, va ser un bufar i fer ampolles. Camí que podem anomenar «de les tres ermites»: Sant Marc, Sant Lambert i el santuari del Sargar. Curiosa l'advocació de la segona ermita: el sant llaurador, aragonés, va viure cap allà al segle VIII i, suposadament, va ser decapitat pel seu senyor «infidel» (corrien els temps de la dominació dels omeies de Damasc). Sense cap tipus de mandra, Lambert agafà el seu propi cap i va caminar fins on la tradició assegurava que hi havia soterrat els màrtirs cristians assassinats per ordre de Dioclecià, allà pels començaments del segle IV. És per això que en moltes tradicions hagiogràfiques se'l confonga per un d'aquests últims. Actualment, és patró dels pagesos a molts indrets de l'Aragó.

VIII

I vos preguntareu: paguen la pena tots aquests ensurts!? És clar que sí: el camí estava ple de papallones! Exuberància estival, sensacions pures, autoconeixement, contemplació i moments meravellosos per parar-se i llegir: es podria demanar alguna cosa més per a un dia com aquell?

Mi ánimo no tiene límites. A ninguna parte voy, ni tampoco sé adónde he de ir. Voy y vengo, y no sé dónde debo quedarme. Parto y retorno, y no sé dónde está el fin.

Zhuangzi