aNDRòMiNa: 2025

Ad mortem festinamus. (...) Vita brevis breviter in brevi finietur mors venit velociter quae neminem veretur. Omnia mors perimit et nulli miseretur. (...) Vila cadaver eris cur non peccare vereris. Cur intumescere quearis. Ut quid peccuniam quearis. Quid vestes pomposas geris. Ut quid honores quearis. Cur non paenitens confiteris. Contra proximum non laeteris.

Avancem cap a la mort! La vida breu, breument, en breu acabarà. La mort ve veloçment i no respecta ningú. La mort ho destrueix tot i no té compassió per ningú. Seràs un vil cadàver, per què no tems pecar? Per què busques afartar-te? Per què busques els diners? Per què portes uns vestits pomposos? Per què busques honors? Per què no et penedeixes i confesses els teus pecats? Per què no te n'alegres amb el teu proïsme?

Llibre Vermell de Montserrat

Com esmentava al darrer post, el darrer concert girava entorn al tema de la mort. En efecte, tots els festivals de música antiga de Morella reten homenatge a la dansa de la mort. Això és perquè està representada a uns magnífics frescos medievals conservats a una de les sales del convent de Sant Francesc de Morella. Tots els músics que han participat al festival, tant professionals com alumnes de l'escola de música, s'apleguen a l'església del convent al final del festival per tal d'interpretar la dansa de la mort que hi ha recollida al Llibre Vermell de Montserrat. Impressiona, moment magnífic!

La mort ha estat present al llarg de l'estiu. D'entrada, l'estiu és mort: malgrat l'exuberància i la plenitud que mostra la natura, en realitat el sol declina, els dies van escurçant-se fins que irrompen els primers vents gèlids de la tardor. Llavors aquesta decadència, que ha impregnat l'estiu, es fa més que evident. No hem d'oblidar que el sant que donava pas a l'estiu, Sant Joan Baptista, és un sant al qual se li talla el cap: això no és casual i té unes arrels ben paganes...

Però, per sobre d'aquesta decadència estival, si d'alguna manera la mort s'ha fet present al llarg d'aquests dies és a través de les paraules i les imatges que ens parlen de Gaza. Aquest estiu, en efecte, la mort té un nom propi, i aquest no és altre que Gaza. Avui llegia un magnífic article de Gerardo Muñoz al Levante-EMV, en què s'expressava d'una manera sublim el que passa a l'altre costat del mar: «Y sin embargo, he aquí la traición. Para garantizar un "nunca más" que se ha vuelto selectivo, el escudo de la memoria se ha fundido en la espada del opresor. El miedo a la propia aniquilación se ha convertido en la licencia para aniquilar. La lógica del poder, en su pánico a ser eclipsado, exige una fuerza tan ciega que no solo imita, sino que perfecciona la oscuridad que juró desterrar».

Però també hem vist la mort al cel. Durant dies, moltes ciutats de la península, fins i tot València, allunyada dels incendis més devastadors, s'han cobert de cendres i fum. Si a l'octubre l'aigua va portar la mort, ara ha estat el foc: boscos, pastures, camps, llogarets, granges, animals, persones... Però la mort de la qual ens parla el foc no és només la que visualitzen els troncs i el brancatge dels arbres calcinats. En realitat el foc ha pogut cremar tant perquè fa anys que ha mort quelcom que molt pocs enyoren: la consciència humana cap a una responsabilitat col·lectiva. Justícia, igualtat, respecte al medi... són paraules que fa decennis que s'han vist ignorades, burlades, menyspreades. Durant tot aquest temps, el món rural ha anat essent abandonat per poc rendible. No produeix diners, els necessita. I els diners i el guany són el valor suprem que ho regeix tot: allò que no hi mena és inútil. El saber, la literatura, la música, la natura, les activitats pròpies d'un món rural que han deixat de ser rendibles fa temps en sucumbir davant dels interessos de les grans empreses... Per a què rescatar tot això? Mort!

Potser les flors són els periscopis secrets dels morts, que, ajaguts a sota, observen el món a través de les tiges. Sí, el meu pare era jardiner. Ara és un jardí. (...) «Només em sap greu una cosa. Volia viure encara una mica més perquè la nena s'enrecordi de mi. És l'única cosa que vull». «Perquè la nena s'enrecrodi de mi.» Aquest era el seu somni, la seva idea de la immortalitat o com vulgueu dir-ne: perdurar en la memòria d'un infant. (...) Em penso que algú hauria d'avisar també les roses que el meu pare ja no hi és. Perquè no s'estranyin. La mort explicada a les roses i els gossos. «És clar que sabem el que són, la mort i morir-se», s'ofendrien les roses. «Que no és el que fem cada hivern?»

Aquests bells fragments pertanyen a El jardiner i la mort, de l'escriptor búlgar Guerogui Gospodínov. Perquè la mort també ha estat present en molts dels llibres que m'he llegit. Ara, en rellegir de nou la Ilíada, he agafat el costum de fer una creu cada vegada que al poema s'explica la mort d'un guerrer, bé siga aqueu, bé siga troià. Moltes pàgines s'omplin de creus. Però l'actitud sobre la mort que hi ha aquestes pàgines és del tot diferent a la nostra. Avui la fugiríem. Aquil·les, en canvi, la busca: veu inútil fugir-ne.

Tetis, la dea de peus d'argent, la mare, m'explica

que dues parques de mort em duen al terme del viure:

en el cas que jo em quedi a lluitar per la plaça de Troia,

de retorn no en tindré, sinó una glòria immensa.

Tanmateix, si retorno a la terra pairal que m'estimo

la fama il·lustre se'm fon, però d'una vida molt llarga

gaudiré, que trigarà el final de la mort a trobar-me.

Aquil·les, encara ple de còlera, ràbia i d'ira, aconsella els amics de l'ambaixada que Agamèmnon envia a la seua tenda que s'embarquen i tornen a llurs ciutats. Però al llarg dels parlaments que conformen aquest cant de la Ilíada ja veiem l'heroi dubtar: al final del cant diu a Patrocle que, al dematí, hauran de rumiar si marxar al seu país o quedar-se sota els murs de Troia. Més endavant veurem que els fets l'obliguen a quedar-se: a la ràbia que sentia davant de l'arrogància d'Agamèmnon i que l'havia apartat del camp de batalla, se suma la còlera que sent per la mort del seu amic estimat i per haver estat enganyat.

La Ilíada comença amb un moviment d'Apol·lo: les fletxes que sembren la mort al campament dels aqueus, l'epidèmia causada per l'arrogància d'un rei, Agamèmnon, que es creu superior als déus. Es va burlar d'Artemisa, i això li costà la seva filla, Ifigènia. Ara se'n burla, d'Apol·lo, i la mort plana sobre el campament grec. Homer, siga qui siga qui hi haja darrere d'aquest nom, comença magistralment el poema fent evident un sistema de valors corromput, que menysprea allò sagrat, allò femení, que s'arroga el dret a fer el que li dona la gana amb l'alteritat. Si aquest sistema de valors vol mantenir-se en peus, haurà d'ignorar l'epidèmia. Però això implica la mort i la derrota. L'aniquilació.

La cruïlla en què es troba el poder a l'inici de la Ilíada no és tan diferent a la d'avui. Potser és pitjor avui... En efecte, les fletxes d'Apol·lo tornen a planar per tot arreu, no sabem ben bé on caurà la pròxima; però també les d'Artemisa van donant en el blanc. No només ens arroguem tenir el coneixement, la tecnologia i la informació suficients per solucionar els nostres problemes d'esquenes a la natura (fins i tot hi ha qui parla que vencerem la mort!), sinó que aquesta arrogància s'ajunta al menyspreu més absolut de la naturalesa en el seu estat més pur. Com a éssers humans, seguint una lògica masculina, pretenem apropiar-nos d'allò que no comprenem. I, en paraules de Giovanni Nucci a La Ilíada a la hora del aperitivo, amb això estem violant la naturalesa igual com violem l'ànima, i violem l'ànima igual que violem la naturalesa.

Que tot farà un pet és evident: el que falla és el nostre sistema de valors. Gaza, incendis, riuades, refugiats, invasions, arrogància, odi, feixisme, anhels inútils: desorientats, potser hem de tornar a llegir els clàssics ajudats d'aquells que els han estudiat i que ara, en els marges del sistema, es mengen els mocs entre burles i menyspreu.

Entre tota aquesta merda emergeix un paisatge impressionant en l'últim racó que em quedava per conèixer del terme de Morella: el barranc de la Carcellera i els seus voltants. Però, ben mirat, l'esclat de la natura es dona enmig de l'abandó de gran part dels paratges, convertint-se en un autèntic polvorí. Confiem que el seny i el trellat arriben molt abans que el desastre a llocs com aquests, i que tornem a veure'ls vius, plens de camps, ramats i gent que no només visca el paisatge, sinó que visca del paisatge.

Ací unes fotos de la meua darrera excursió del meu viatge que, aqueix dia, també morí! Com aquell xiquet de deu anys que, fa vora un segle, badava per la cova dels Maquis o de la Donzella i va despenyar-se per la paret de roca... Una creu encara el recorda.