 |
| Màgia al fons del barranc del Retaule |
I
El Port de Tortosa és, potser, la gran meravella del Mediterrani. Per les vistes, per la diversitat de vida que allotja, per la bellesa de la seua geologia, per les peculiaritats botàniques que guarda (entre elles, les fagedes més meridionals d'Europa). També per la gran quantitat d'arbres monumentals i centenaris que hi viuen en aquestes muntanyes: oliveres, teixos, pins, faigs...
La pena és que, quan vivia a Barcelona, quedava massa lluny per anar-hi en un dia; ara que visc a València, em trobe en la mateixa circumstància. Però entre els llibres més preuats de la meua biblioteca hi ha un de fotografies que il·lustra perfectament el valor i la bellesa d'aqueixes muntanyes. Per això em va pagar la pena la pallissa de cotxe per fer la ruta de les tres fagedes en el cor de la tardor: Serrassoles, els Cirers i el Retaule.
II
Ahir em llegí Carta a un religioso, de Simone Weil. Em va semblar sublim. En el text trobe un fragment que me fa pensar en el Port i les sensacions que em desperta sempre que hi vaig:
Del mismo modo, cuando se presta perfecta atención a una música perfectamente bella (y lo mismo en cuanto a la arquitectura, la pintura, etc.), la inteligencia no encuentra ahí nada que afirmar o negar. Pero todas las facultades del alma, incluida la inteligencia, hacen silencio y quedan suspendidas en la audición. La audición es aplicada a un objeto incomprensible, pero que encierra realidad y bien. Y la inteligencia, que no capta ninguna verdad, encuentra sin embargo ahí un alimento.
Creo que el misterio de la belleza en la naturaleza y en las artes (solamente en el arte de primer orden, perfecto o casi perfecto) es un reflejo sensible del misterio de la fe.
Weil cau ací en cert desprestigi de les arts menors o artesanies: per art "de primer ordre" sempre s'ha entès aquell realitzat pels hòmens i vetat a les dones. L'orfebreria, l'art de teixir, el maquillatge, la ceràmica... en definitiva, l'art realitzat per les mans femenines sempre s'ha considerat com a pertanyent a un segon ordre jeràrquic, tot i poder superar o comunicar en moltes ocasions molt més que una obra pictòrica, musical o arquitectònica. I crec que el que ací anomena «naturalesa» també és, en realitat, una obra d'art humana; en aquest cas, realitzada per una classe social situada a la part baixa de la jerarquia, subalterna: aquella a la que pertanyen llauradors, pastors, llenyataires, carboners... Perquè el Port, tal com el coneixem avui, és justament una obra creada per totes aquestes persones durant segles, una obra d'art que combina l'acció humana amb les forces naturals i que dona com a resultat quelcom que ens parla de simbiosi, pertinença, bellesa, treball, aixopluc, vida. El misteri de la seua bellesa parla del mateix que les Variacions Golderg, el Partenó, les teles de Pi Williams o el David de Caravaggio...
III
Però aquells que el crearen han desaparegut. El Port, per molta legislació que existisca que busque protegir-lo, resta abandonat. L'incendi d'Horta de Sant Joan de fa uns anys fou un signe d'aquest abandó. Però també un fet amb què em trobí durant l'excursió d'aquesta tardor: el Teix de Serrassoles ha mort, engolit per una planta enfiladissa que l'ha parasitat fins ofegar-lo. Només hi resta el tronc: si el piques, sona buit i corcat.
Si els pastors i llenyataires hagueren continuat treballant aquesta seua obra d'art, segurament el teix mil·lenari encara viuria. Però ara es fa difícil de trobar: la senda que hi menava quasi resta invisible. Per trobar-lo vaig haver d'arrossegar-me sota bardisses i fajos joves que impedien el pas. La vegetació ha acabat per engolir els seus propis tresors.
IV
El Faig Pare també sembla voler dir arreu. La de fa uns dies era la tercera volta que el visitava: les ventades de fa dos estius van tombar una de les dues grans branques que creixien des del tronc. El lloc ha estat delimitat i un nou panell n'explica l'avatar i la història sencera del faig: es creu que té uns tres-cents anys, i en algun moment fou escapçat per mans humanes. Tot i això, encara fou capaç de fer créixer dos rebrots: branques que han crescut desenes de metres cap amunt durant desenes d'anys. Una d'elles jeu al terra, tombada pel vent. És grandíssima: evidencia que la grandesa de l'arbre no s'acaba de percebre ben bé des del lloc on és observat.
V
Des del cim de Tres Pins veig el Caro i la mar: me n'adone que encara no he ascendit a la muntanya més alta del Port... Caldrà esmenar-ho aviat!
A LES CASES VELLES
 |
| Ruïnes del mas del Cullerer |
 |
| El Mediterrani i el delta |
FAGEDA DE SERRASSOLES
 |
| Llàstima que les ventades dels dies previs hagen desvestit la major part d'arbres! |
 |
| Al Teix de Serrassoles |
 |
| Al fons, es pot entreveure Arnes |
 |
| Sota les cingleres del Tres Pins |
 |
| Mont Caro |
 |
| La senda és meravellosa! |
 |
| Al cim de Tres Pins; al fons, el Caro |
FONT DE LA CARRASCA GROSSA
 |
| A la Carrasca Grossa |
 |
| El tronc, un niu de vida! |
FAGEDA DELS CIRERS
 |
| Mallada dels Cirers |
 |
| Font dels Cirers |
 |
| Cova dels Cirers |
BARRANC I FAGEDA DEL RETAULE
 |
| Font del Retaule |
 |
| Al pi Gros del Retaule |
 |
| Mai havia arribat al Faig Pare des del barranc |
 |
| Al Faig Pare |
TORNADA A LES CASES VELLES
 |
| Qui sap si aquest teix arribarà als mil anys! |
