aNDRòMiNa: 2025

Mola del Castellet, culminada pel castell de Serrella

La basura es el lugar donde acaba lo que los demás están dispuestos a olvidar. El cementerio, en cambio, es donde se instala la memoria de lo que ya no existe. Aquestes paraules de la darrera novel·la que m'he llegit (fantàstica: Leche cruda, d'Ángelo Néstore), descriuen potser aquest blog: un cementeri de sensacions i esquinçalls de lectures i idees que vaig trobant ací i allà, contradictoris, fal·laços, sempre rajols d'un edifici que mai acabaré de construir perquè no té cap fonament (no sé, en efecte, què és ser «jo»). I aquest recull de sensacions m'ha fet adonar-me que la memòria sempre juga males passades, perquè mai reflecteix què has fet o què t'ha passat, sinó que construeix els records d'una manera involuntària, falsejada, aleatòria.

No sé per què pensava que vaig ascendir el cim de la Penya Alta de Xortà el mateix dia que vaig fer el Pla de la Casa i la Mallada del Llop. I no, no fou el mateix dia; potser foren dos dies consecutius del Nadal de fa onze anys (ací i ací). Potser la confusió m'ha esdevingut per la manera de contar al blog aquestes dues excursions per les serres de Serrella i Xortà. O pot ser que el record construït siga una projecció del que llavors (i ara) m'hagués agradat de ser capaç. Siga com siga, es fa palés que la memòria és una construcció aleatòria, de vegades inconscient, que té com a ingredient l'oblit. I... Olvidar es una forma de protegerse, de adelantarse a la violencia de otros (de nou, Néstore).

Si he tornat a la Xortà fou per la sensació que recordava haver tingut al cim: una llum especial, un sentiment de joia davant de la bellesa del territori, un compendi de molts racons caminats i coneguts presidits per la mar. Pujar a un cim moltes vegades es relaciona amb una experiència «espiritual», que mena a estadis d'existència superiors. Però aquesta vegada tenia clar que pujava a la Xortà per tornar a mirar avall. La sensació viscuda és pareguda a la que Néstore posa en boca d'un gat al llibre que vos he referit:

Entonces aprendí a amar la tierra, porque en su vientre guardaba todo lo que necesitaba para calmar la sed y el hambre. Mientras tanto, los humanos iban y venían por el cementerio. Los veía deambular, sentarse en los bancos, agotados por el calor. Humanos con trajes negros que se desabrochaban los últimos botones de la camisa cuando nadie miraba. Humanos sedientos con la lengua fuera apurando la última gota de una botella. Humanos que lloraban, expulsando néctar de su propio cuerpo. Humanos que no amaban la tierra. Que la pisaban, la golpeaban, la ninguneaban. Humanos con las uñas finas y limpias que nunca han escarbado en busca de agua. Humanos que se despedían de otros humanos muertos, murmuraban rezos, tiraban besos y miraban arriba. Nunca abajo. Pero abajo iban los cuerpos de sus seres queridos. Y abajo está el agua. Y los peces. Abajo está la vida.

Aquest breu fragment m'ha remés inexplicablement a tres llibres que he tingut entre mans aquest darrer mes. El primer, Geografías de la ingravidez, de Marc Badal: humanos que no amaban la tierra. Una de les tesis d'aquest llibre és que hem arribat a una situació en què vivim completament allunyats de la terra, en una esfera autoreferencial que ens impedeix, entre altres coses, recordar i admetre que la nostra condició segueix essent determinada per fenòmens i processos naturals dels quals no hem aconseguit emancipar-nos (la dana del 29 d'octubre de 2024 n'és un exemple clar!). Aquesta desvinculació s'ajunta a la desintegració dels vincles afectius amb els llocs que es relaciona, al seu torn, amb la homogeneïtzació extrema dels espais, la proliferació de no-llocs que ocupen posicions cada cop més centrals en la nostra geografia quotidiana i, especialment, per la irrupció d'un espai totalment desvinculat del context circumdant que expandeix el seu horitzó sense límits a través d'una constel·lació de pantalles connectades a un servidor d'internet. Amb tot plegat, no acabem d'estar presents als llocs que habitem, perdem la vinculació fisiològica amb aquests llocs (ja que ni els donem forma ni deixem que ens donen forma) i la noció d'arrelament queda restringida a l'esfera d'allò emocional. Aquesta esfera només s'ompli amb autorepresentacions que condueixen a terrenys confusos on és fàcil caure: l'arrelament adopta la forma d'un recipient buit preparat per ser omplit per qualsevol construcció mental, des d'expressions innocents del mal du pays als lladrucs més exaltats de la xenofòbia.

Però això em remet a un altre llibre que encara tinc entre mans, i del qual prendré moltes idees que em fascinen: El mito de la Diosa, d'Anne Baring i Jules Cashford. I és que en realitat aquesta situació descrita per Marc Badal es la conseqüència última d'un canvi en l'ordre moral que es va donar als últims mil·lennis de la prehistòria: l'ordre moral de la cultura de la deessa heretat del neolític de l'àmbit mediterrani (Europa, Àfrica, Pròxim Orient) fou llavors substituït per l'ordre moral de la cultura del déu, importat pels invasors semites i aris. El primer paradigma es basava en el principi de relació entre allò manifest i allò no manifest, principi en què el primer era epifania del segon: la vida humana, vegetal i animal constituïen tots tres una part d'aquesta epifania. En canvi, el segon ordre moral es basava en el paradigma de la conquesta i l'oposició i una visió de la vida, particularment de la natura, com un "altre" a qui conquistar. El món manifest es percebia, sota aquest paradigma, com intrínsecament separat del món no manifest, que ara se situava fora i més enllà de la naturalesa, en el regne dels déus transcendents.

Les conseqüències d'aquest canvi de paradigma són moltes. La primera, el fet que la deessa/natura és concebuda com a quelcom «inferior» (l'infern habitat per la serp maligna, feminitat denigrada), mentre que el déu/esperit s'assumeix com a «superior». D'altra banda, el principi moral que encarna ara el món no manifest, separat de la natura, és només una projecció (de qui ostenta el poder) de la distinció entre allò que es desitja i el que no, i tota acció humana ha d'anar destinada a abastar allò primer i eludir el segon. En aquest procés, no només s'erigeix l'individu com a motor de l'acció en detriment de l'acció col·lectiva o tribal, sinó que els déus mateixos es revesteixen d'una individualitat amb un caràcter ben definit i són protagonistes d'actes creatius anomenats clarament (el Gènesi i el seu «i Déu digué»). Per últim, s'inverteix la relació que existia entre els principis masculí i femení en les representacions de les divinitats. En el neolític, déu i deessa s'havien representat junts: un animal amb la seua cria (ossa, au o serp), posteriorment una mare amb un fill celebrant el misteri del naixement, comú a moltes civilitzacions neolítiques com la cretenca, la sumèria o l'egípcia. El déu masculí encarna la forma de vida que canvia contínuament, que cíclicament naix, mor i renaix, mentre que la deessa es representa com a principi de vida que mai mor i que es renova contínuament a través de les formes canviants representades pel toro o el mascle cabrit (les banyes es relacionen, en efecte, amb la lluna i les seues fases). La Mare de Déu cristiana és similar, com a representació, a la de Isis o la deessa cretenca, però en la teologia cristiana el principi de vida és l'Infant, i no la Mare.

Comptat i debatut, no només es trenca la identitat entre humans i animals com a part que havien estat de l'epifania d'allò no manifest, sinó que també es trenca la igualtat entre individus i grups humans. I això ens remet a un tercer llibre: La Ilíada o el poema de la fuerza, de Simone Weil. L'autora, efectivament, parla dels semites i dels indoeuropeus (aris) i segueix un raonament que es relaciona amb les teories de Baring i Cashford:

Romanos i hebreos se creyeron, unos y otros, sustraídos a la común miseria humana: los primeros, en tanto que nación escogida por el destino para ser la dueña del mundo, los segundos, por el favor de su Dios y en la medida en que le obedecían. Los romanos despreciaban a los extranjeros, los enemigos, los vencidos, a sus súbditos, a sus esclavos; por eso no tuvieron ni epopeyas ni tragedias. Reemplazaron las tragedias por los juegos de gladiadores. Los hebreos veían en la desdicha el signo del pecado y por ello un motivo legítimo de desprecio; consideraban a sus enemigos vencidos como horribles ante el mismo Dios y condenados a expiar crímenes, lo que hacía que la crueldad estuviera permitida y fuera incluso indispensable. Por eso ningún texto del Antiguo Testamento tiene un sonido comparable al de la epopeya griega, salvo tal vez ciertas partes del poema de Job. Romanos y hebreos han sido admirados, leídos, imitados en actos y palabras, citados siempre que había que justificar un crimen, durante veinte siglos de cristianismo. (No heu pensat en com justifica Israel la destrucció i els assassinats massius a Gaza?).

En realitat, Weil al seu breu assaig indaga en el que queda en la Ilíada del paradigma de la deessa. Mira al seu voltant i conclou: Recuperaran tal vez el genio épico cuando sepan no creer nada al abrigo de la suerte, no admirar nunca la fuerza, no odiar a los enemigos y no despreciar a los desdichados. Es dudoso que esto suceda pronto.

Cert. És dubtós que aviat esdevinga cap canvi, perquè en mirar cap avall, des de qualsevol cim, es difícil separar l'admiració davant del panorama que es té al davant de la preocupació davant de les ombres que s'escampen arreu. Però ací i allà trobes testimonis i reflexions que apunten a una eixida d'aquests temps foscos en què el paradigma de la classe, de la nació elegida, del privilegi i de la guerra sembla guanyar. Avui he llegit una entrevista a Yásnaya Aguilar en què ofereix idees sobre les quals bastir un nou món i unes noves relacions amb els altres. Curiosament, aquestes idees naixen al sí d'una comunitat indígena que, havent estat a punt de desaparèixer, ha estat menyspreada i tinguda per «inferior» durant segles. Cada volta estic més convençut: és a aquestes comunitats petites d'Àfrica, Àsia i Amèrica a qui hem de parar atentament l'orella per buscar les solucions que endrecen aquest món de merda que la racionalitat europea, hereva del paradigma del déu, ha construït. Perquè totes elles ho saben ben bé: abajo está el agua. Y los peces. Abajo está la vida.

En fi, he volgut relacionar paisatge i alguns llibres que he estat llegint darrerament i no sé si m'ha quedat un poti-poti un tant estrany. Però crec que hi ha un substrat comú entre aquests quatre llibres que he anomenat!

Vos deixe amb la meravella de paisatge que es contempla des de la Penya Alta de Xortà. Amb diferència, és el millor mirador de la Marina!