aNDRòMiNa: Mentides (tornada)

Carrer de la Mola de Casp, antic carrer Major
durant l'alta edat mitjana.

Primera mentida: religiositat i pelegrinatge.

Baixant per la carretera de l'Aínsa a Barbastre hi ha un moment en què el santuari de Torreciudad es fa omnipresent. Una construcció de gust escàs envaeix la vall del Cinca de lletjor. Allà va ser dut l'execrable Sant Josemari quan tenia dos anys per agrair a la Mare de Déu una curació miraculosa (que segurament ni ell es creia!). En 1975 va culminar el seu propòsit de convertir el lloc en un centre de religiositat i pelegrinatge...

Mentida! Un centre de poder i negoci, com demostra la pugna que el bisbat manté actualment amb l'Opus Dei pel control del recinte. També hi ha la petjada de l'execrable Sant Josemari i la voluntat que la seua localitat natal pogués ostentar el poder episcopal en la restauració del bisbat de Barbastre l'any 1950. L'ànsia de poder de l'Opus està darrere de la segregació del bisbat de Lleida de les parròquies de la Franja i la seua incorporació al de Barbastre-Montsó i, com no, de l'exigència de «retorn» de les obres d'art del territori del nou bisbat: van espoliar el Museu de Lleida i ara sembla que es faran amb les pintures de Sixena, encara al MNAC.

Deo gratia, amén!

Segona mentida: igualtat entre homes i dones.

Faig parada a Montsó, ja que quan la visití fa un parell d'anys la catedral romania tancada. Tinc la sort que la missa acaba de finalitzar i, mentre ix un públic en gran part octogenari, puc visitar amb relativa tranquil·litat el temple. Dic relativa perquè una vella em persegueix i em diu que no puc fer la visita, que me n'haig d'anar, que per fer visita he de pagar. Han pagat les altres de persones que són encara dins de la catedral? Doncs jo, tampoc!

En eixir, un capellà amb sotana (caspa infinita!) s'adreça a un conjunt de dones. No és que afine l'oïda, és que el capellà parla des dels escalons superiors de l'escalinata i les velles l'escolten des de més avall. Tenemos que confesarnos para tener el alma limpia, preparada. Dios es como el marido que llega a casa en cualquier momento, y le gusta encontrar a su mujer con una sonrisa, la casa limpia, la comida hecha. ¡Ay de la mujer perezosa que no le da esto al marido! Lo mismo pasa con el alma.

Ninguna d'elles li posa la boca oberta sobre un dels escalons i el remata pegant-li un bon colp de peu al bescoll. Escolten entre cofoies i excitades. I aquest discurs va calant entre la joventut!

Quin fàstic!

III

Tercera mentida: treball digne en una societat sense racisme.

Casp m'encisa! El recinte medieval és una passada: per decadent! Entre portes d'alumini dels anys setanta i finestres de PVC apareixen arcs trilobulats tapiats i el perfil d'antigues finestres bífores. La col·legiata i el castell del Compromís fan de frontissa entre el recinte altmedieval, convertit posteriorment en jueria, i el recinte baixmedieval de la ciutat. Però el que més em crida l'atenció és la mescla de gent: gent vestida amb el vestit regional d'Aragó (és el dia del Pilar) es mescla a la plaça amb homes vestits amb gel·laba i dones amb vel islàmic. Però no només hi ha magrebins per tot arreu dels carrers del casc antic, sinó també hindús, paquistanesos, gitanos... Diversitat!

Però no, és mentida. La convivència es basa en la desigualtat i l'explotació. Les minories d'estrangers ocupen, en realitat, els carrers on ja ningú no vol viure i desenvolupen feines que actualment són rebutjades pels fills dels qui les havien desenvolupat i que, a més, estan mal pagades: són els temporeres que cullen la fruita dels camps que hi ha al voltant de la població. Però a més de la desigualtat, hem de sumar altres ingredients: si pugeu al casc antic per la ronda del Bailío, vos rebrà penjada d'una galeria una gran bandera franquista acompanyada de la Creu de Borgonya. Com que és difícil saber a quina casa pertany la galeria, en realitat l'amo ostenta els símbols amb certa impunitat...

Tothom sap el que això significa: odi i racisme! Però que ningú s'enganye: aquesta gentola no vol que els immigrants desapareguen. Només vol deshumanitzar-los i que siguen invisibles: subjectes marginats, sense drets, a qui poder explotar sense cap tipus de limitació ètica o legal.

Això és el feixisme...

Quarta mentida: la diversitat lingüística d'Espanya com a tresor.

Des de Casp m'acoste a Favara per visitar el mausoleu romà, potser la construcció romana que millor s'ha conservat en tota la península d'aquesta tipologia. En diferents llocs vora la carretera he trobat pintades exigint l'ús del català.

Caic en el compte: Favara pertany ja a la Franja. I, efectivament, la llengua és ací una reivindicació constant: fins que el català i l'aragonès no siguen oficials a l'Aragó, serà difícil creure que s'estiga acomplint amb el que diu la Constitució, allò de «la riqueza de las distintas modalidades lingüísticas de España es un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección». ¡Respeto y protejo, pero habla catalán en casa que en la calle no te dejo!

Però no només existeix diversitat lingüística a Espanya, sinó que les llengües d'Espanya són, al seu torn, diverses. I aquesta diversitat molesta a molta gent... gent entre la qual cal comptar els i les mestres que eduquen els futurs ciutadans i ciutadanes! Que no? Doncs llegiu aquest susedido que m'ocorregué divendres passat.

Com cada divendres, entrí a la sala de mestres a per un tros de coca de llanda que ens fan a la cuina cada setmana. La coca i el cafè que regala l'empresa de menjador fan que s'apleguen a la sala tots els docents que no han de romandre al pati: entre quinze i vint persones dient i parlant d'estupiditats variades. I una d'elles afirma, cofoia, asseguda al mig de la sala: —Pues yo prefiero comprarme los libros en castellano e ir traduciendo yo a los niños, porque claro, los compras en valenciano y aparece cada palabra en catalán, ¡pero catalán catalán, que ni yo...!— I totes les que l'escolten assentint somrients.

Fixeu-vos en el detall: «que ni yo!». No es penseu que la frase acaba: que ni jo, que tinc el títol de C2 de valencià, o que he cursat estudis de dialectologia, filologia i lingüística. No! En realitat és una persona que a dures penes pot acabar una frase en valencià, que no ha llegit un llibre en valencià en anys (si és que n'ha llegit algun en sa puta vida), que, de cada deu paraules i expressions, en diu quatre malament quan parla. Doncs aquesta persona titlla de "catalàn catalàn" les paraules que ella no coneix, que deuen ser la majoria de les que ma iaia empraria per explicar com es fa una paella. I no només això, sinó que amb el seu míser coneixement de la llengua, s'atreveix a erigir-se en autoritat lingüística, una autoritat que té com a missió assegurar-se que el seu propi alumnat reba un model encara més empobrit de llengua que el que ella demostra tindre.

En qualsevol altre context normal, aquesta persona hauria signat el seu cessament després d'acabar-se el café. A la meua escola (una escola en valencià, cosa que fa més riure encara), l'aplaudixen, i fins i tot hi ha qui farà seua la pràctica de traducció simultània macarrònica.

No se n'adonen que són un insult a la intel·ligència, un insult a l'alumnat i que, a més, no només menyspreen la diversitat lingüística, sinó a les persones que encarnen aquesta diversitat!

—Que ni yo [que soy una petarda]... ¡ojo!

[Al claustre d'eixe mateix divendres la tinc enfront. En una de les intervencions que faig empre la paraula «andròmina» i ella i molts altres companys comenten que quina paraulota més grossa, que què és això «d'andrimonga»... Aprofite per dir que és una paraula poc comuna, però no del tot oblidada, i que potser sabrien què és si es feren el favor de llegir un llibre en valencià de tant en tant. Que és normal que sense parlar, ni escoltar, ni llegir el valencià coneguen massa paraules...

No sé si s'haurà donat per al·ludida! I mira que no em molesta que no llegisca llibres, o que sàpiga més o menys valencià: allà cadascú! Em molesta que, sense tenir cap base ni coneixement, s'atrevisca a erigir-se en autoritat i falte tant el respecte a qui no parla ni pensa com ella!]

I, per fi, una veritat: una ruïna!

Tornant per la mateixa carretera entre Favara i Casp aprofite també per fer parada a l'antic monestir de la Trapa: és una ruïna, igual que és una ruïna la nostra societat i la nostra civilització, podrida des de les seus mateixes arrels! Plou i l'ambient és fosc i humit: una delícia passejar-s'hi.

No ho he contat, però de matí havia començat el dia a Sant Vicent d'A Buerda, un antic llogaret que conserva una espectacular església romànica amb el seu comunidor, que actualment fa d'entrada al cementeri parroquial. Allà viu eixir el sol: qui sap si la bellesa del temple i de l'amanéixer són signes que, en un futur, d'entre tota aquesta merda hi haurà quelcom de valuós que se salvarà i formarà part d'una societat nova on la igualtat, la diversitat i el respecte siguen valors veritables.

Qui sap! De moment ens hem de resignar d'estar rodejats d'aquesta misèria moral. I més en dies com avui, en què hem sabut que les dèries lingüístiques del president de la Diputació de València, el molt imbècil senyor Mompó-fora-catalanismes, i el to masclista, per condescendent i perdonavides, amb què Cuenca, l'execrable cap de gabinet de Mazón, s'adreçava a la consellera d'interior i parlava de la delegada del Govern, foren part de les raons que contribuïren a retardar l'enviament d'un missatge que hagués ajudat a salvar desenes i desenes de vides.

Com deia aquell: tot és... Cojonudo!

SANT VICENT D'A BUERDA