aNDRòMiNa: No és el despoblament, és la desigualtat!

Ruïnes d'Escuaín

D'entrada, durant aquest tercer dia d'escapada tenia pensada l'ascensió als Astazus des de la vall de Pineta. Però en arribar a l'aparcament de l'ermita de Sant Urbici el cansament era considerable, i vaig dubtar si pagava la pena una nova excursió exigent i si realment en gaudiria. En tornar a l'Aínsa, passí per la carretera que es desviava a la gorja d'Escuaín... La possibilitat d'aquesta opció se'm va confirmar en adonar-me que el carrer del càmping on estava la meua caseta es deia justament «Garganta de Escuaín». Tot indicava que havia d'anar-hi sí o sí!

La gorja d'Escuaín era l'únic dels quatre sectors del parc nacional que no coneixia. Certament, no em va decebre: no per menys visitat deixa de ser interessant!

El primer que sorprén a l'arribada a Escuaín és que, llevat d'un grapat de casalots, és un poble en ruïnes. El paratge evoca molt bé allò que moltes vegades s'associa a la ruralitat: món desaparegut, abandó, despoblament, decadència, passat, mentalitats tancades, conservadorisme... Ara bé, per sort he tingut l'oportunitat de trobar-me amb reflexions que trenquen tots aquests mites i mirades esbiaixades que des de la ciutat tenim sobre la ruralitat: el marc conceptual de l'assignatura sobre geografia rural que fiu fa un parell de cursos (Ignasi Aldomà, Joan Pèlachs, etc.), les aportacions del llibre L'altre món rural de Rosa Cerarols i Joan Nogué que vaig llegir-hi llavors o les reflexions fetes per part d'Artur Aparici (Universitat Jaume I) a una conferència impartida fa unes setmanes a l'Etno en el marc de l'exposició Solsida organitzada pel museu. De fet, tots aquests autors i estudiosos parlen de la nova ruralitat.

Aquest binomi, des d'una perspectiva urbanocèntrica, sembla un oxímoron, ja que la ruralitat se sol concebre com quelcom passat associat a un món agrari desaparegut. A més, des d'aquest punt de vista, hi ha una espècie de joc dialèctic que obliga a posar la mirada en conceptes i processos com «despoblament» o «repte demogràfic», processos que res tenen a veure amb l'actualitat del món rural. En efecte, el despoblament va produir-se durant els anys seixanta i setanta del segle passat i es va aturar cap a l'any 1975 aproximadament. El despoblament va transformar demogràficament els entorns rurals: no només va haver-hi un descens poblacional, sinó que es va capgirar la piràmide de població tot deixant una població envellida. Les seues causes es van relacionar amb els processos econòmics que es donaven a tot el món: aparició de noves tecnologies i l'aplicació d'aquestes al camp, irrupció d'una nova agricultura industrial, augment de la productivitat i la competitivitat de les grans explotacions situades a determinades zones del planeta, consolidació del liberalisme i de lliure mercat, etc. Així, l'agricultura i la ramaderia s'integren actualment, en el context del món rural, dins d'objectius econòmics i ambientals més amplis, en un model que podríem anomenar postproductivista. Aquests objectius impliquen transformacions a diferents nivells (nous patrons d’assentament, concepció dels espais de producció com espais d’oci i residència, aparició de nous fenòmens com l’agricultura ecològica o la producció artesanal, etc.), però també una sèrie de reptes no resolts que han comportat aquestes mateixes transformacions. Un d'ells és de gran actualitat: l'augment d'incendis forestals i la seua virulència, causat per un canvi en la distribució espacial del bosc que s'ha traduït en unes masses forestals més grans i més contínues en extensió (a països com Catalunya, fins el 42% de superfície que s'havia dedicat a l'agricultura s'ha cobert de masses forestals).

Però a banda dels incendis, hi ha latents una sèrie de problemes que no se solen anomenar, eclipsats pel discurs sobre el despoblament que posa èmfasi en una dinàmica demogràfica que, en realitat, pertany al passat. Aquests problemes són vitals per a la supervivència de les comunitats rurals actuals: la desigualtat territorial, la desigualtat d'accés als serveis públics o la manca d'autonomia municipal afecten les decisions de les persones que en algun moment es plantegen o opten per viure en el món rural. Què necessitaré? Podré tenir a l'abast una escola, especialistes mèdics, transport públic? Hi ha el que cal per dur una vida amb un mínim de comoditats? Mentre parlem de despoblament deixem de parlar de desigualtat; a més, resulta una mica pervers el fet que el famós llibre de Sergio del Molino (La España vacía) i la irrupció del discurs del despoblament van donar-se en un context en què les denúncies de la desigualtat territorial estructural començaven a escalar en l'agenda política i a fer-se de notar en els mitjans de comunicació. Va ser casualitat?

Ens poden sobtar afirmacions com «els habitants del món rural també tenen dret al transport públic». Com què també? Algú els el nega? Ningú el nega, però la veritat és que no en tenen! Els serveis públics, en efecte, no només es conceben des de la crisi dels anys setanta sota el prisma de la rendibilitat, sinó que a més estan marcats per una profunda lògica urbanocèntrica. Així, es trasllada a l'entorn rural la lògica del que funciona a una ciutat: als pobles acaba per no funcionar i, per tant, s'anul·la. Els gestors polítics s'escuden en la manca d'ús quan suprimixen línies de tren o autobús als pobles i comarques d'interior: l'autobús sempre va buit! Però obliden que són serveis que es conceben des d'un punt de vista urbà: les rutes són tancades i fixes. Cert és que l'autobús sempre va buit, però també que Pep l'hauria d'agafar a les sis del matí per accedir a una cita mèdica que té a les 12 h a la capital comarcal que només té a 45 minuts en cotxe. Altres sistemes de transport, com el transport a demanda, no són tinguts en compte perquè escapen de la lògica de la ciutat.

No només serveis com el transport, sinó també tota l'ordenació del territori es realitza des d'un punt de vista urbà, segons el qual la ruralitat és el medi natural de la ciutat i no el lloc on viu determinada gent que realitza determinades activitats i té una sèrie de necessitats diferents a les persones que viuen a ciutat. Això fa que s'acaben imposant unes dinàmiques que no són pròpies de la ruralitat: tot es fa funcionar des de la lògica urbana que regeix normatives europees, estatals i autonòmiques. A això cal sumar un finançament exigu per acabar d'adobar l'escàs marge de maniobra dels ajuntaments dels pobles xicotets. Al capdavall, els ajuntaments no poden basar-se en les necessitats de les comunitats que representen a l'hora d'exercir els seus projectes polítics destinats a solucionar-les, sinó que només poden optar a subvencions que ja tenen uns requisits i objectius preestablerts. Aquests, com no, estan molt allunyats en la major part d'ocasions d'aquestes necessitats reals i, fins i tot, tenen a veure amb allò que des de la ciutat s'exigeix al medi rural com a lloc d'esbargiment o de «reserva natural». Amb tot plegat, acaben imposant-se unes dinàmiques que no són pròpies de la ruralitat, i aquells qui han gestionat el territori durant moltíssim temps deixen de tenir capacitat d'acció.

Consegüentment, si la iniciativa política acaba tenint un marge estret d'actuació i transformació, les pròpies comunitats i la capacitat d'iniciativa i de col·laboració són les que acaben tenint protagonisme. El transport privat acaba essent compartit per xarxes i comunitats de veïns; hi ha nombroses lluites conjuntes, com la que va permetre canviar la normativa europea que impedia elaborar formatges a partir de llet crua, tot destruint el teixit econòmic que mantenia a moltes famílies en molts indrets rurals. Aquesta dimensió comunitària és obviada en moltes ocasions per aquells que arriben des de la ciutat decidits a viure al poble amb l'objectiu de millorar la seua qualitat de vida: sense saber-ho, es comporten com qui habita una urbanització de xalets i, davant d'una mancança, «exigeixen» tot obviant que existeix una desigualtat territorial i que la col·laboració i les lluites compartides són les que, al capdavall, permeten anar compensant aquestes desigualtats. Molts altres codis del món rural són obviats per la gent de ciutat: que cal saludar-se, com recollir llenya, com recol·lectar bolets d'una propietat aliena, etc. Aquests codis cal aprendre'ls; en canvi, una persona del món rural acaba essent «bilingüe», ja que coneix tant els codis del poble com els de la ciutat i és capaç de desenrotllar-se sense problemes en ambdós contextos.

El problema dels incendis a què hem fet referència tampoc no escapa d'aquesta dimensió social i política: no ens hem de fixar només en els riscos associats al canvi climàtic. En efecte, tot risc natural s'ha de contemplar des de l'òptica de les relacions socials i de producció, les quals es caracteritzen pel seu caràcter canviant: no només canvien les formes de producció (agricultura i ramaderia intensives, etc.), sinó que també ho fan les formes d'apropiació de la natura i l'ús que en realitzen diferents classes socials. El factor climàtic, fins i tot, pot no ser el més rellevant si tenim en compte la possibilitat de construir models forestals multifuncionals que comptabilitzen la producció amb l'ús social i la prestació de serveis ecosistèmics. Tot risc s'inscriu, doncs, en un marc social que comprèn les estructures històriques, econòmiques, polítiques i socials en què es donen les relacions entre la societat i el medi. No poden obviar-se!

Comptat i debatut, l'España vacía de la que parla Sergio del Molino no es buida per una espècie de virus estrany. Un virus, que a més, ens fa mirar el món rural amb certa condescendència, com a únic culpable dels seus mals i, fins i tot, a concebre'l com a quelcom que pot ésser sacrificat: s'ofereix, en efecte, als interessos de les grans empreses energètiques i mineres que, sense grans entrebancs, es fan amb extensions ingents del territori rural per a la construcció de macroplantes solars i mines a cel obert sense comptar amb l'opinió dels veïns ni respectant el teixit econòmic que els manté. Si fa uns decennis la ruralitat va viure la sotragada de la despoblació, actualment els seus problemes es poden resumir en un sol mot: desigualtat. I aquesta sempre és defugida en els discursos: si després de dos-cents anys d'existència de la Diputació de Castelló, el 90% de l'activitat econòmica de la província es concentra en tan sols una desena dels més de cent pobles que té la província, l'ens, en lloc d'haver celebrat l'efemèride de la seua creació s'hauria d'haver plantejat la seua dissolució!

III

Bé, la ruta era facileta: per una pista fins al pont de Los Mallos, i tornada per la senda aèria de la faixa Cazcarra. Al poc d'Arribar de nou a Escuaín viu un desviament cap a la surgència del riu Iaga... La temptació de baixar a nivell de l'aigua i contemplar les parets de la gorja era gran i va véncer el cansament! Però a l'espectacle de la geologia es va sumar l'aigua: el Iaga ix, literalment, de les parets de roca, tot formant una cascada espectacular que va ser el lloc idoni per fer un mos.

Per la vesprada encara em va donar temps de voltar pels pobles de la vall: Puértolas, Bestué i Tella, el poble de les bruixes. I encara m'escapí a l'Aínsa a visitar l'església romànica que fa dos anys no vaig tenir l'ocasió de visitar.

Un dia complet!

ESCUAÍN: EL POBLE I LA GORJA