aNDRòMiNa: No-huit

Rosassa de l'església del monestir cistercenc de Rueda

Abans de la visita: —Estarás solo, lo digo porque lo aproveches. No todo el mundo viene en un día como hoy, entre semana. Tienes todo el monasterio para ti, con sus más de mil marcas de cantero para ir descubriendo. ¿No te da miedo, no?

Emmm... No, no em fa por. Gràcies!

Durant la visita. Bé, durant les visites. Perquè en faig vàries. La primera, seguint la ruta traçada al plànol, amb les explicacions de l'audioguia que, en realitat, m'aporten poc. La segona, revisitant els llocs que m'han cridat l'atenció, especialment l'scriptorium i una capella amb símbols eucarístics ubicada a la sagristia. La tercera, dedicada a vagar i anar buscant marques de picapedrer que se m'hagueren passat per alt. Un bon grapat d'horetes!

I no, no estic totalment sol. Em trobe amb un altre xic que fa la visita, però s'hi està pocs minuts. També amb un home que passa per l'església arruixant els racons amb un líquid que fa alhora d'ambientador i desinfectant (pel que intuïsc per l'olor que fa). I quan ja pense en marxar, arriben dos matrimonis que parlen a crits: és el moment de tornar al present!

III

Després de la visita: —¡Me pensaba que te había pasado algo! ¿Te ha gustado?

I tant, que m'ha agradat! Quin goig poder visitar un lloc com aquest pràcticament sol. La veritat és que fins feia uns dies no sabia ni que existia: és un dels llocs màgics de l'Aragó que se m'havia passat per alt. En buscar algun lloc interessant on fer parada de camí al Pirineu, no vaig dubtar que aquest era el lloc que buscava.

Llegisc avui una entrevista a El País que Mar Padilla fa a l'activista Yayo Herrero, i trobe una reflexió que podria servir com a conclusió del post anterior, dedicat a la Xortà. Podria semblar que em posava a defendre el fet de tornar al culte atàvic a la Gran Deessa, però res més lluny d'això. En realitat, conèixer els mites i les cosmovisions del passat ajuda a dibuixar els errors del present, i Herrero dóna en al diana: la religió en primer lloc, la filosofia i la ciència més endavant, ens han portat a creure'ns unes criatures separades del món animal, alienes a la Terra i que, a més, mereixen ser immortals. Per això el Déu del Gènesi diu als hòmens acabats de crear això de «sigueu fecunds i multipliqueu-vos, ompliu la terra i domineu-la; sotmeteu els peixos del mar, els ocells del cel i totes les bestioles que s’arrosseguen per terra».

Dominar, sotmetre. Una nova lògica que se suma al fet que aquest mateix Déu s'allunya del fang i de l'aigua, de la matriu i de la sang, i es converteix en un principi moral que encarna els valors de les elits dominants: seguir-los mena a la salvació. Per als fanàtics i fonamentalistes, el col·lapse del món només s'explica per l'allunyament dels valors de l'elit, que no són altres que la família «natural» com a mecanisme de perpetuació de l'ordre social, la desigualtat de gènere o la lògica economicista que facilita l'acumulació de capital i poder. Però no només déu esdevé una abstracció. També el propi concepte d'ésser humà esdevé quelcom ideal que es concep totalment desconnectat i no dependent de la terra, del territori. Però viure en l'abstracció, com Herrero afirma, atorga el privilegi de viure sense haver d'ocupar-se de vides concretes, de criatures concretes. Per això el nostre sistema econòmic (economia: etimològicament «llei de la llar, de la casa») redueix tota l'organització de la vida en comú a una acció: l'extracció de diners. Fer augmentar el que és el més abstracte de tot: una xifra matemàtica. Ens hem emancipat de la realitat que ens sustenta, i això fa que tot plegat es base en violentar tant la natura com les altres persones. L'economicisme mena a què tot puga ser sacrificat: l'aigua, els mars, el béns i els interessos comunitaris i la regulació del clima. Tot això només es concep com un entrebanc a fer que la xifra augmente.

En edificis com Rueda encara trobem símbols i xifres màgiques que els éssers humans hem utilitzat des de la prehistòria. Entre ells, trobe el número huit presidint i il·luminant l'església des d'Occident. El huit s'associa als cicles naturals de naixement-mort-renaixement. En efecte, huit són els anys en què els cicles lunars i solars conflueixen: la lluna plena coincideix amb el dia més llarg de l'any. També són huit els anys que triguen la Lluna i Venus en tornar a coincidir en el cel nocturn.

Els antics entengueren molt bé que aquests cicles naturals són en realitat els nostres cicles, perquè no es concebien com una criatura especial ni es consideraven fora d'aquesta realitat que ens sustenta. Els grans mites, en realitat, donen una forma dramàtica als elements que marquen els ritmes de la natura: la lluna, el sol, la nit, la primavera, la collita. Ereshkigal i Dumuzi, Istar i Tammuz, Isis i Osiris, Baal i Mot, Demèter i Persèfone, Cíbele i Atis, Afrodita i Adonis, i fins i tot el Crist fill d'una mare Verge que mor, baixa als inferns i renaix/ressuscita el tercer dia, reprodueixen un mateix esquema i empren la mateixa numerologia, i no són més que maneres culturals de donar forma a uns ritmes que són comuns a totes les cultures.

Menys la nostra, que se'n creu alliberada! I així ens va... Tornar als mites no significa voler tornar a un pensament màgic o a uns cultes que avui no tindrien sentit. Només és una forma d'imaginar un futur diferent.

(Per cert: en un enllaç que em passà l'amic A. fa unes setmanes, es feia notar que l'etimologia de la paraula nit a la major part de llengües indoeuropees es relaciona amb el número huit. En concret, amb la seua negació. Nit, n'huit, no-huit: una metàfora tant preciosa com trista per explicar la nit civilitzatòria que viu la humanitat actualment!)

Així, de camí al Pirineu vaig parar a Híxar i Rueda. Només aquestes visites ja feren que el viatge pagara la pena!

HÍXAR