aNDRòMiNa: de gener 2026

6 de gener del 2026

Bon any (també amb retard)

Sol ixent des del camí de la Colaita

I com acaba Nadal, hem hagut de presenciar l'espectacle de la nit de cap d'any. I dic espectacle perquè, d'acord amb la reflexió de Byung-Chul Han a La sociedad del cansancio (un dels llibres que m'he llegit aquest Nadal), els fasts de cap d'any són potser la cosa més allunyada d'una festa.

Abans de la irrupció de la Modernitat, la festa començava quan acabava el temps profà, és a dir, aquell situat davant del fanum o recinte sagrat del temple. Aquest temps profà, en determinats moments, donava pas al festus (festa, festival), en què el temps esdevenia ple en contraposició al temps buit del temps laboral, que cal omplir d'activitat i que es mou entre l'avorriment i la laboriositat. Amb quest temps ple s'abastava un moment d'intensitat vital potenciada: en un temps cíclic, la festa era com els radis que subjecten la roda al seu eix i que permeten que gire. Els cicles (vital, estacional, de les collites, menstrual, lunar, solar...) tenien uns moments de ple sentit que es vinculaven, al seu torn, a la sacralitat i a l'experiència de la mort, de la vida, de les relacions interpersonals, de la natura, del deure, d'allò prohibit, d'allò invisible...

En canvi, avui no hi ha cicle ni experiència, només una linealitat amb un sentit aleatori en què no irromp la festa, sinó l'esdeveniment. La paraula llatina eventus, com recorda Han, es refereix a allò que es produeix de sobte. No es tracta d'un temps laboral buit que dona pas a un temps de plenitud, sinó a un temps lineal, buit també, en què de sobte irromp un esdeveniment que només té com a finalitat l'espectacle. A més, té trets també de coerció, perquè hi ha un guió preestablert de què hem de fer, com ens hem de sentir, etc. per evitar que aflore la frustració, la buidor i la manca d'experiències vitals. El temps festiu, doncs, no només serveix per descansar del treball i poder seguir funcionant, sinó que té com a guió mostrar-nos contents.

Però contents, de què? Començar un nou any seria un miracle si realment fora una oportunitat de fer de l'any nou un nou començament. Any nou, vida nova: una manera d'expressar que amb el canvi d'any ens reafirmem en què pot haver confiança en la terra i que es poden tenir esperances per al món, parafrasejant el que per a Arendt implica el miracle que nasquen homes i dones. Però tant la confiança i l'esperança han estat desterrades als pocs dies de començar el 2026. En efecte, com s'ha encarregat de recordar-nos Stephen Miller, un dels assessors de Trump, «vivim en un món, en el món real, governat per la força, governat pel poder. Aquestes són les lleis de ferro del món des del principi dels temps».

Sabem que el senyor Miller no té raó. Però mentre la força dels dèbils, d'aquells situats als marges, no torne a brillar, la violència, el fanatisme i l'abús d'aquesta gentola que s'arroga el poder ens faran mal, molt de mal.

I abans d'agafar pel cabestre l'any que ens espera, vaig tornar a la muntanya. En aquesta ocasió, ben a prop: a la serra del Cavalló i la Colaita, un dels miradors privilegiats de la Ribera i l'Horta. Situat ben a la vora, l'Alt dels Ganivets és el punt més alt de la Ribera del Xúquer que, tot i ser la meua comarca, no havia estat tingut en compte en les meues excursions. El paisatge és espectacular: la manca de vegetació permet percebre les formes captivadores del relleu, modelat durant mil·lennis per les forces tel·lúriques.

Repetiré... Si no s'acaba el món abans!