aNDRòMiNa: Bon Nadal (amb retard)

Penàguila, Benasau i el Morro de Serrella

El cansament i el temps que he hagut d'invertir en altres afers m'han allunyat uns mesos de les muntanyes. Així, decidí de començar les vacances de Nadal amb una caminada: la ruta del riu Frainós, entre Penàguila, Benasau i l'Alcoleja, a cavall entre el Comtat i l'Alcoià.

En arribar a Penàguila comence a tafanejar pels racons del poble: l'antic recinte emmurallat, el fossar i l'antiga porta d'entrada al recinte clos... i també el castell. No tenia intenció de pujar-hi, però ja se sap... Una vegada allà!

La pujada al castell no és, per dir-ho d'alguna manera, un passeget. La senda passa al costat de l'anomenat Arc de Santa Llúcia, una formació càrstica com tantes d'altres que hi ha a les muntanyes d'Alacant.

Doncs s'anomena així, de Santa Llúcia, perquè justament aqueix dia es produïa una alineació solar: els raigs del Sol passaven per l'arc tot mirant-lo des d'un punt determinat (segurament una ermita, ara no recorde bé). I aquesta alineació solar coincidia amb el solstici: el nom de l'arc és anterior a la reforma del calendari, de manera que en els darrers segles que el calendari julià estigué vigent hi havia un desfasament entre les festes i el calendari solar. El solstici es produïa, doncs, el dia de Santa Llúcia: per això diu la dita allò de «per Santa Llúcia, un pas de puça».

Així doncs, l'arc de Santa Llúcia es relaciona amb el Nadal.

III

I el Nadal, enguany, es relaciona amb la imbecil·litat. Un sector de la dreta i la ultradreta reaccionària han criticat aquells que, des de canals oficials, ens han desitjat unes bones festes. La crítica s'ha degut al fet que no han emprat el terme «Nadal», com si això fos totalment intencional i busqués avançar en el suposat calendari d'eliminació «d'allò nostre», substituït, segons els més imbècils, per l'islam o vés a saber què.

Obvien, com molt bé han documentat alguns periodistes, que només uns anys enrere era indiferent felicitar les festes amb un «bones festes» o un «bon nadal», tal com testimonien les felicitacions aparegudes a les xarxes socials dels partits de tot l'espectre polític. Però ara si no desitges un «bon Nadal» esdevens automàticament un traïdor a les essències pàtries més genuïnes. I aquestes essències i arrels assenyalen al cristianisme com a quelcom inherent a la nostra suposada identitat nacional.

Però, ai las! L'etimologia juga als imbècils una mala passada. En anglès, no hi ha dubte: Christmas es pot traduir per «Christ's Mass» o «missa de Crist». En castellà, Navidad es relaciona amb el mot llatí Nativitas (naixement) però ens pot quedar en dubte de quin és el naixement al qual es refereix el nom. En alemany, Weihnachten (nit sagrada) és un terme que tampoc esclareix la causa de la seua sacralitat.

En altres llengües, especialment en les gal·loromàniques, el mot Nadal es relaciona amb Natalis. I aquest és el nom que rebia la festa pagana anterior: Dies Natalis Solis Invicti. O siga, que potser que no sols els rituals i costums associats a les antigues festes romanes, sinó també el nom, s'han mantingut fins a l'actualitat.

Vist així, els qui estarien traint les essències cristianes de la «nostra» cultura serien els qui parlen de Nadal en referir-se a les celebracions solsticials, avui relacionades amb el naixement de Crist.

Pagà, del pagus o camp, és un terme creat per parlar d'allò que no pertanyia al nou culte oficial cristià. És a dir, començà a anomenar-se pagà tot allò que escapava al nou poder religiós dominant establert a finals del segle IV. Si durant mil·lennis el pensament religiós mediterrani havia estat sincrètic, el cristianisme va heretar-ne l'excepció: el fonamentalisme i el fanatisme d'un judaisme que des de feia uns segles parlava d'un déu «únic». Però la tossuderia de la gent va obligar a la nova religió oficial a posar sota el seu domini la major part de les pràctiques «paganes».

Aquestes pràctiques, especialment les que giren entorn del Nadal, són unes pràctiques que són essencials en la convivència humana i que escapen dels tentacles del poder. En realitat, el Nadal és un ritual de comensalitat que es manté en l'àmbit privat del clan o la família. Però, a més, aquest ritual es relacionava íntimament amb el foc, element que va generar els primers espais de socialització, conversa i transmissió de coneixements. La vida al voltant del foc, com ens recorda Marga Sánchez a Prehistorias de mujeres, potencia la imaginació, ens ajuda a recordar i comprendre, facilita la transmissió d'informació sobre el grup i genera seguretat i confiança. Ens fa ser el que som.

I això és el Nadal: ajuntar-se, cuinar i menjar. El foc ha estat substituït pels llums i la cuina, però l'essència és la mateixa. Encara trobem el tió, i també el foc de les fogueres de Nadal a molts indrets. I, com no, les fogueres de Sant Antoni que cremaran d'ací poc. Curiosament, tots aquests rituals perviuen amb més força a les geografies on s'ha mantingut el Natalis per damunt de la Nativitas.

I això es fa i s'ha fet durant segles i segles al marge del poder, que sempre veu sospitós qualsevol àmbit de socialització que no controle. Ara, el poder patriarcal i blanc de les societats occidentals empra el Nadal per assenyalar el diferent. Estan fent l'imbècil i el ridícul. En la seua ignorància i estultícia obliden que els rituals del Nadal formen part d'una cultura comuna de la humanitat: en tots els indrets se celebren festivitats i rituals relacionats amb la família, el menjar, els vestits especials i amb la permissivitat davant la vulneració de les convencions socials. Fa mil set-cents anys, el cristianisme oficial fou incapaç d'acabar amb ells; en les societats secularitzades actuals, perduren.

VII

Dit això, no vull tancar aquest escrit sense recordar que el Nadal, en els seus inicis, era una festivitat ctònica o tel·lúrica. Els romans celebraven al voltant del solstici les Brumàlia, relacionades amb el culte a Cronos (el temps cíclic), Demèter (la Dea) i Bacus (el déu que renaix). Bacus havia estat representat durant segles amb un cap de toro, les banyes del qual es relacionen amb la Lluna i, a través de la Lluna, amb la terra. Perquè el cicle lunar, també el menstrual i el de la collita, es relacionaven estretament.

Per això no feren tants escarafalls com els feixistes per fusionar aquestes festivitats amb les del Dies Natalis Solis Invicti, que es relacionaven amb els cultes orientals a Mitra (identificat amb el sol). Existeixen nombrosos paral·lelismes entre Mitra, Dionís i Crist. A la Viquièdia, citant Ulansey i Hinnells, es diu en efecte que «la imatge principal del mitraisme és la tauroctonia, o Mitra Tauroctonos, que representa el moment del sacrifici ritual per Mitra del brau sagrat. Aquesta representació té elements iconogràfics fixos: Mitra apareix amb una barretina frígia i mira la seva víctima amb compassió; en moltes representacions, el cap de Mitra, al temps del sacrifici del brau, es gira cap enrere com si complís la immolació de mala gana. Inclinat sobre el brau, el degolla amb un ganivet sacrificial. De la ferida del toro en raja gra, i al seu costat hi figuren diversos animals: un escorpí que estreny amb les seves pinces els testicles del toro, una serp, un gos que s'alimenta del gra que brolla de la ferida, i un corb. De vegades apareixen també un lleó i una copa. La imatge està flanquejada per dos personatges portadors de torxes, anomenats Cautes i Cautòpates en els quals s'ha vist per alguns autors la simbolització d'una doble epifania de Mitra. L'escena apareix situada en una espècie de cova, tal vegada la representació del mateix mitreu, o, segons algunes interpretacions, del cosmos, ja que hi són presents el sol i la lluna».

Del toro raja un gra que és a desembre quan se sembra i que creixerà gràcies al poder del sol que, recordem-ho, els antics veien també (re)nàixer des de la foscor de la cova i de la nit. El cicle del sol es vinculava, doncs, amb el de la lluna i la terra.

VIII

Insistisc: crec que estem fent molt l'imbècil si no aprofitem el Nadal com un element de cohesió de tota la diversitat de la nostra societat actual. I no només això: demostrem en cas de no fer-ho la ignorància més supina. Perquè les nostres arrels no estan en el cristianisme ni en el «paganisme», ni en la pàtria ni en la religió, sinó que estan en una foguera al voltant de la qual ens vam ajuntar per menjar, parlar, narrar, recordar i construir un món millor.

Deixem, per favor, de fer el ridícul i tingueu un bon Nadal (amb una mica de retard!).