aNDRòMiNa: Peregrinatio

La lògica d'aquest blog és clara: sempre relacione l'experiència de caminar per les muntanyes amb els llibres que llegisc. D'alguna manera, els llibres acaben influint en les rutes que trie i, al seu torn, aquestes em fan buscar uns llibres o d'altres. De manera que la relació no és tan forçada com sembla, si és que en aquest univers poden existir relacions forçades.

Feia temps que volia seguir la ruta els peregrins de les Useres: cada any, des del segle XIV, ix d'aquest poble de l'Alcalatén una rogativa formada per dotze homes (en representació dels dotze apòstols), un guia (representació de Crist), els cantaires, que perpetuen la cadena oral de cants que es remunta a l'edat mitjana, i els portadors. Com es declara a l'inici del pelegrinatge, realitzen el camí cap a Sant Joan de Penyagolosa demanant tres coses: pluja, salut i pau. Tres paraules que posen èmfasi en el cos (el menjar, el benestar) i la condició més elemental per a bastir les relacions humanes. Aquesta peregrinació es realitza el darrer divendres d'abril. Si bé fins fa uns anys passava desapercebuda, avui és un reclam més que atreu a nombrosos visitants, obligats a respectar un silenci que segurament és sacrificat per fer bones fotografies de la rogativa. Per això, al marge que algun dia decidisca presenciar el pas dels peregrins, he volgut realitzar el camí en la solitud de l'hivern.

Segons explica Gros a Andar, una filosofía, el significat de peregrinus és el d'estranger, exiliat. El peregrí no és el que va a alguna banda, sinó aquell qui no està a sa casa allà on camina. L'ètim, però, pot donar més de sí: per-agrare, mots dels quals derivaria peregrí, vindria a significar «anar pels camps», fora de la ciutat o ciuitas. Aquesta darrera paraula, que ens ha donat el mot ciutat, es relacionaria amb l'arrel indoeuropea -kei, que significaria «arrelar». El peregrí és, doncs, el qui no té cap arrel i camina, més aviat bamba, pels camps. Per això, aquell qui el troba o a qui el peregrí demana hospitalitat està obligat a donar-li-la si vol ser fidel a la seua humanitat. L'hospitalitat, en efecte, era un deure religiós en el món antic, tant per als romans, per als grecs o en el món semita: tant l'amfitrió com els hostes eren anomenats pels romans hospites, perquè els seus rols eren, de fet, intercanviables. El delicte més terrible era, doncs, matar o agredir a un peregrí o estranger que arriba a casa teva. Aquest fou el pecat de Sodoma, que molts redueixen a la forma d'agressió (sexual) per part dels habitants de la ciutat per evitar assenyalar una manca d'hospitalitat que els suposats defensors de la moral perpetuen en forma de classisme, racisme i xenofòbia.

El camí de les Useres té una certa similitud amb el de Sant Jaume: per arribar a la seua meta cal seguir el camí del sol, cap a ponent. És un camí del declinar. Allà no espera gran cosa al peregrí: un santuari auster, natura i silenci. Però també una font i una muntanya atàvicament sagrada. La tornada, consegüentment, es realitza cap al lloc del sol naixent. Aquest simbolisme pot amagar l'essència de tota peregrinació, que podem identificar amb una transformació interior: l'ideal místic del peregrí és tornar absolutament canviat. Un altre detall que guarda aquesta peregrinació és que s'hi ha de fer nit. Així, s'obri al caminant, en algun moment, el cel estrellat, la immensitat de l'Univers. Indefugiblement, apareix un sentiment d'absurditat provocat per un Univers en què l'ésser humà se sent estranger, perquè immens com és, no pot ser concebut com una casa. A Universo y sentido, de Norbert Bilbeny, llegisc aquest fragment: «Sartre y el existencialismo entendieron que la búsqueda del sentido, a pesar del absurdo del mundo, es una forma de afirmar y de consolarse con la vida, frente a la contingencia de todas las cosas —su no necesidad— y al hecho ineluctable de la muerte. El sentido como una negación de la nada. Pues, en realidad, con los ojos puestos en la contemplación del cielo estrellado, immenso e imperecedero ¿qué es en sí nuestra muerte?»

Hi ha, però, una forma d'arrelar, de ser acollits, en aquesta estrangeria absoluta que hom percep quan contempla el cel nocturn. Conta Bilbeny que Emerson l'anomenà en els funerals del seu deixeble Thoreau: «Donde esté el conocimiento, donde esté la virtud, donde esté la belleza, él encontrará un hogar». Thoreau era un bon estudiant. Però no era d'aquells que va a classe per tal de copiar uns apunts i després examinar-se'n, sinó que hi assistia per tal que els seus professors li contaren històries i, així, descobrir el món i conéixer-se a sí mateix gaudint amb elles. El relat ens informa del món alhora que ens predisposa i prepara per a tot el que podria esdevenir-nos-hi. Al capdavall, tota cosmovisió, fins i tot la científica, més enllà de les dades i el llenguatge descriptiu, acaba tenint forma de relat. Un relat farcit de metàfores: Big-bang, matèria fosca, forat negre, cadira de muntar (la forma de l'Univers), la curvatura de l'espai-temps, fletxa del temps, cordes còsmiques, univers ombra...

Tot plegat, fins i tot la ciència, esdevé poesia. En paraules de Bilbeny: «Nuestro puesto o lugar en el cosmos no es reconocernos en un sitio; sino, estando en cualquier sitio, percibir que se abre desde ahí una diferencia esencial con este enclave concreto y con el medio inmediato que nos rodea. Es la diferencia que nos permite ver que hay mundo y vernos a nosotros mismos actuando en relación abierta con él. "Esta conducta —afirma Scheler—, una vez que existe, es por naturaleza susceptible de una expansión ilimitada». Una muestra de esa apertura ilimitada del sujeto ante el cosmos es el hecho de buscarle un sentido y de hacerlo usando su capacidad narrativa».

També la meua caminada es transforma en una narració, que té el punt culminant en la breu i intensa visió de l'estrellada (quin fred!) i de la visitant insistent (aquella rabosa!). Però també s'hi inclourien les sensacions del camí, el cansament, les pujades interminables, la bellesa de tot el que anava trobant, el reconeixement de camins i cims ja coneguts... Aquest relat el faig amb aquestes imatges que, evidentment, per a mi em diran molt més que a vosaltres pel fet que les relacionaré amb el meu cos. Amb el cansament, el fred, el pes de la motxilla, la immensitat i la transformació.